dimarts, 12 de desembre de 2006

Vergonya

Vergonya és el que vaig sentir l’altra dia mirant al diari una foto on més de mil persones contemplaven “in situ” el sorteig d’encara no una vuitantena de pisos de protecció oficial.
Vergonya va ser el sentiment de veure fins on les nostres administracions públiques han fet de la claudicació el servilisme polític. Ja fa temps que penso que ens entretenen amb lo fàcil mentre que lo difícil ho deixen passar de llarg. M’explicaré amb un exemple.
Crec que els poders polítics i, per tant, les administracions públiques que controlen ens distreuen amb la gratuïta de l’ensenyança, amb els lemes de que l’ensenyament ha de ser públic i gratuït, amb la pressumpta foscor de les fundacions privades de les escoles concertades, amb que els pares no han de pagar un euro per l’escolarització dels seus fills malgrat els concerts econòmics a prou feines abasten el 60% dels costos d’una plaça escolar, .... i mentrestant passen olímpicament del tema de la vivenda, del tema de les immobiliàries i de les aberracions que algunes cometen (magatzems soterranis reconvertits en vivendes, ....), de les quantitats importants de diners negres que es mouen en el sector de la construcció, dels nyaps dels acabats de les construccions i un munt de coses mil variades.
Fem un drama si ens assabentem que un centre escolar concertat té beneficis però ens sembla d’allò més normal que els constructors gaudeixin de grans fortunes econòmiques i que fins i tot en facin ostentació d’aquestes (presidències de clubs, festes socials, ......). I per què dic tot això, doncs per la vergonya que em va produir aquella foto, aquella imatge.
Vergonya al veure que el dret a la vivenda digna que queda recollit en la nostra Constitució és ignorat pels nostres governants. Vergonya de veure que no s’hi fiquen en aquest tema de forma decidida. És clar que no, em podeu dir, no si fiquen perquè hi ha molts interessos creats començant pels propis ajuntaments. D’on ens pensem que treuen diners i diners els nostres ajuntaments?, doncs del sector de la construcció. Per tant, podriem concloure que començant pels ajuntaments, passant per les administracions autonòmiques i acabant pel govern central a ningú li interessa ficar-li la mà de forma seriosa al tema de l’habitatge.
De retruc el que fan és agafar un altre dret que també recull la Constitució com és el de l’educació i, com que aquí els agents implicats són més febles, aquí sí que ens hi fiquem a per totes, marejem la perdiu i ens hi posem durs. D’aquesta forma tenen la gent entretinguda amb el sector de l’educació. Per què no ens garanteixen la vivenda gratuïta tal i com ho fan amb l’ensenyament?.
Els hi vull fer una pregunta, què s’estima més vosté, pagar durant quinze anys deu mensualitats de 300€ a l’escola del seu fill?, o bé pagar durant trenta anys 14 mensualitats de 700€ al seu banc?. Em poden contestar si volen, jo tinc molt clar què és el que voldria.
Per què permetem que sigui l’ajuntament de la nostra ciutat qui “ens sortegi” la vivenda on hem de viure?. Què buscan, el nostre agraïment?. No us fa sentir vergonya aquestes adjudicacions de vivenda protegida?. A mí, sí.
Si ens adonessim del servilisme polític que estan creant en nosaltres els nostres governants ens faria por viure en aquesta societat.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola, pedagog! Estimulant, el teu post... Recordo la foto que esmentes, realment impactant: centenars de persones per accedir a unes desenes de pisos. Una evidència més de què els poders públics (ja precisarem després, perquè no tothom juga amb les mateixes cartes) no estan fent bé les coses en matèria d'habitatge.

Jo ho veig, però, una mica diferent. Comencem pel sorteig de pisos. El nostre ajuntament és un dels primers a Catalunya, i de llarg, en construcció de pisos de promoció pública. Un esforç econòmic importantíssim, un munt de milions d'euros d'inversió. No caricaturitzem aquest esforç a través de la foto d'un sorteig (potser una de les poques maneres de repartir un bé escàs...).

Tanmateix, jo fa temps que penso que la construcció de pisos per part dels ajuntaments no és la solució a un problema dramàtic i generalitzat. Mai no en podran construir prou, de pisos...

Potser no hi ha una sola solució a aquest drama... La primera, però, seria posar el tema al primer lloc de les agendes polítiques, les dels partits. Amb valentia i imaginació: cal frenar la bogeria immobiliària que ens arruinarà a tots. Fer pisos pot ser una part de la solució. Però limitar el mercat immobiliari i acotar la voracitat del sector financer és imprescindible. O prendrem mal.

Pedagog ha dit...

Joan, dius "no caricaturitzem aquest esforç a través de la foto d'un sorteig ...", doncs precisament aquest esforç que esmentes en la fotografia queda reflectit d'aquesta forma, com una caricatura cruel plena d'interessos econòmics i partidistes. Sembla com si no interesés prou posar límits a aquesta bogeria immobiliària que ens porta directament a l'esclavatge social "ad eternum" amb els bancs i caixes. Hi ha molts interessos, començant pels dels nostres polítics, com perquè això canvïi.

Anònim ha dit...

Uufff, amic pedagog... Es Nadal i el cava i els torrons passen factura a les neurones... A veure si em sé explicar. Fer pisos de promoció pública és com intentar guarir un càncer amb un xarop per al mal de coll. Crec que sí que s'han de fer aquesta mena de pisos, perquè ajuden a molta gent. Per això trobo meritori que es facin (no en la mateixa proporció a tot arreu: això diu alguna cosa de les diferents sensibilitats, i ja sé que escombro cap a casa...). Però no ho trobo suficient. Els municipis no ténen més armes per lluitar en aquesta guerra, perquè el problema no és local: és d'Estat, a l'engròs. I trobo preocupant que l'Estat no intervingui seriosament en aquesta qüestió: quan ho faci, ja estarem entrampats per dues o tres generacions... El nostre Estat (en un sentit ampli, no partidista) està fallant aquí greument a la seva raó de ser, al pacte dels ciutadans que atorguen poder a un sistema (i a unes persones) per gestionar la comunitat. M'alarma sincerament no veure aquest problema als grans titulars ni als grans debats polítics, més enllà de la retòrica de rigor. Es un problema per a mi molt més greu que la famosa unitat d'Espanya en perill o els drets de la princeseta Leonor: quan comenci a haver-hi més gent que no tingui on viure, ja m'explicaran de què redimonis els servirà tenir un país indivisible, allò que en diuen "una casa comuna"...

Pedagog ha dit...

Per cert, Joan, Bon Nadal a tú i als teus. No estic d'acord amb que "els municipis no ténen més armes per lluitar en aquesta guerra" penso que sí que en tenen però primer de tot dir-te que jo també crec que s'han de fer aquesta mena de pisos per tal d'ajudar a les capes socials desafavorides, però fixa't que cada vegada això és menys veritat i ja són les capes socials mitjanes les que "necessiten" aquest tipus de vivenda protegida i això és dolent, molt dolent.
Els ajuntaments en el moment que obliguen a les noves promocions a fer reserva de sól públic (en un altre moment podriem parlar si això és bo o no) estan encarint el preu de la vivenda. Els ajuntaments en el moment que els seus ingressos que depenen molt de les llicències d'obres, IBIs ,.... són part més que interessada.

Anònim ha dit...

Apuntes un tema molt interessant: la construcció/propietat com a motor econòmic o garantia econòmic. Gran part del nostre model econòmic es basa en una abstracció, una convenció social similar a la dels diners: acceptem convertir la propietat en diners. Una ficció per una altra. Hipoteques, impostos... A sobre, la construcció i el món immobiliari generen feina i mouen cada vegada més diners, a veure qui és el valent que atura això i es carrega la màquina sencera...

Són cares de la mateixa moneda. Trencar el cercle viciós és la clau. Esperar que el mercat s'autoreguli és la millor manera de prendre mal: ja estem veient els resultats d'un mercat lliure, en el qual l'administració (=l'Estat) ha abandonat el seu paper regulador. Fa moltíssimes normes, cada vegada més, però no intervé de veritat. I sí, tens raó: també treu diners de la màquina, per retornar-los a la societat en forma de serveis o obres, cosa positiva i beneficiosa, però que alimenta novament el cercle viciós...

L'altra cara de la moneda és l'avarícia humana. L'ambició econòmica. Diuguem-ho clar: també ténen una part de culpa en aquesta bogeria col.lectiva les nostres ambicions quan ens venem un pis, quan el lloguem a algú... Aquest mecanisme és una altra clau per entendre un procés demencial, que ens empobreix: cada vegada tenim més diners invertits en totxos, i menys en coses que realment tinguin valor i facin progressar la societat. Al final un totxo és un totxo, i no són molt diferents els de la societat tecnològica del segle XXI si els compares amb el de les velles ciutats de Mesopotàmia...

O comencem a trencar l'esquema i buscar algun altre "patró" del valor o prendrem mal. Una idea, molt radical d'esquerres però enys utòpica del que sembla a primera vista, és socialitzar de veritat el sòl. Com l'aire, l'aigua, la llum, la natura. El concepte de "propietat" és la mare de totes les batalles...

Ja veus que, coses del Nadal i dels seus excessos, he fugit una mica d'estudi... O no... Bon Nadal també a tu i els teus, pedagog...

Anònim ha dit...

Sense mala fè, crec que vivenda és un barbarisme. És Habitatge.

Salutacions :P

Pedagog ha dit...

Gràcies "Anònim", tens tota la raó. Procuraré corregir-me a partir d'ara.