dissabte, 29 de desembre del 2007

Convocatòria anticipada d'escoles taller

Referència: DOGC núm. 5037 - 28/12/2007
Departament: Treball
RESOLUCIÓ TRE/3843/2007, de 27 de desembre, per la qual s'obre convocatòria anticipada per a la concessió de subvencions per al desenvolupament de projectes relatius al Programa d'escoles taller durant els anys 2008-2009. (Pàg. 57580)
Termini: finalitza el dia 31 de gener de 2008, aquest inclòs

divendres, 28 de desembre del 2007

Programa d'Aprenentatge Permanent de la Unió Europea: convocatòria 2008-2010

Referència: DOGC núm. 5037 - 28/12/2007
Departament: Educació
ORDRE EDU/490/2007, de 17 de desembre, per la qual es dóna publicitat del marc general que regirà en les convocatòries descentralitzades del Programa d'Aprenentatge Permanent de la Unió Europea, per al període 2007-2013, i s'obre la convocatòria corresponent al període 2008-2010. (Pàg. 57446)
Estructura: El PAP té una durada de set anys (2007-2013) i està estructurat en els quatre subprogrames sectorials següents:
Comenius: adreçat a l'ensenyament escolar.
Erasmus: adreçat a l'educació superior.
Leonardo da Vinci: adreçat a la formació professional.
Grundvig: adreçat a l'educació de persones adultes.

dijous, 27 de desembre del 2007

Coses que es diuen poc sobre l’educació

Està de moda parlar d’informes sobre el sistema educatiu que posen en dubte la categoria professional dels docents dels nostres centres. La veritat és que tothom s’atreveix a fer afirmacions sobre la nostra feina fins i tot de forma airada i cridanera. Molts ho hem pogut comprovar fa pocs dies quan hem donat les qualificacions del primer trimestre als pares dels nostres alumnes.

Tothom diu la seva i moltes vegades de forma alegre i poc reflexionada. Aquests dies d’activitat no acadèmica he tingut l’oportunitat de llegir l’informe-anuari de l’estat de l’educació a Catalunya 2006-2007 elaborat per la Fundació Jaume Bofill i coordinat per Ferran Ferrer i Bernat Albaigés. La lectura reposada et fa veure que hi ha certs aspectes importants que no han estat recollits perls mitjans de comunicació ni pels tertulians setciències.

M’agradaria destacar d’aquest estudi diverses consideracions:

.- que mentre a Espanya la despesa pública en educació no universitària representa el 3,01% del PIB, o a la Unió Europea, el 3,9%, a Catalunya és netament inferior, amb un percentatge del 2,22 % l’any 2005. Representa un dels nivells més baixos de l’Estat espanyol i de la Unió Europea. Passat a diners vol dir que el País Basc (5.381,6 €) i Navarra (4.694,0 €) inverteixen més de 1.000 € més per estudiant que Catalunya (3.543,9 €), i la magnitud d’aquesta diferència no sembla explicar-se únicament per l’existència del concert econòmic o pel nivell de riquesa, sinó per altres factors relacionats amb la prioritat sociopolítica de l’àmbit educatiu. La conclusió és clara: Catalunya se situa a la cua de les comunitats autònomes i dels països europeus pel que fa a la despesa pública en educació.

.- que a Catalunya la taxa de repetició a 6è de primària és molt baixa (1,5%), clarament per sota de la mitjana estatal (5,9%). Aquesta comprensivitat en la promoció als ensenyaments obligatoris contrasta amb la selectivitat del moment de la graduació en ESO doncs Catalunya compta amb la segona taxa de graduació més baixa de l’Estat espanyol a l’ESO (69,6%), sis punts percentuals per sota de la mitjana espanyola (75,3%). Potser seria millor tenir més cura del seguiment i evolució dels nostres alumnes i, si és necessari, fer-los repetir a edats més tempranes i no esperar a l’ESO quan molts dels problemes dels nostres alumnes ja s’han fet cronificat i són més difícils de resoldre’ls.

.- que pel que fa als processos d’accés a l’exercici de la professió docent en centres públics, no sembla que el sistema d’interinatges i oposicions actual sigui el millor sistema per aconseguir docents que es trobin a gust en la seva professió i acabin sentint-se premiats i reconeguts per la important tasca que duen a terme. La carrera docent està plantejada com una contínua carrera d’obtenció de punts cara a posicionar-se millor envers a la resta de docents el dia, per exemple, d’aconseguir plaça definitiva en una escola. Cal reflexionar molt seriosament sobre aquest aspecte així com sobre la manca de coherència en voler desplegar l’autonomia de centres a partir d’unes direccions no professionalitzades i això últim també és extensiu als centres privats.

dissabte, 15 de desembre del 2007

Instruccions per tal que l'alumnat que pateixi malalties prolongades pugui rebre atenció educativa domiciliària

Referència: DOGC núm. 5029 - 14/12/2007
Departament: Educació
RESOLUCIÓ EDU/3699/2007, de 5 de desembre, per la qual s'aproven les instruccions per establir el procediment per tal que l'alumnat que pateixi malalties prolongades pugui rebre atenció educativa domiciliària per part de professorat del Departament d'Educació. (Pàg. 53747)
Beneficiari: Alumne que cursa ensenyament bàsic i que, pel fet de patir una malaltia prolongada, no pot assistir al centre educatiu per un període superior als 30 dies.

dimecres, 12 de desembre del 2007

PISA: los dogmas de sus interpretaciones

En los últimos meses, años diría, es cada vez más frecuente desayunarse con decenas de informes sobre la realidad de nuestro sistema educativo. Estudios que se utilizan como armas arrojadizas contra el sector educativo sin ningún tipo de miramiento y más con la intención de hacer mal que con el objetivo de ayudar a mejorar la situación. Ante esta situación me asaltan los siguientes interrogantes:

.- los tertulianos, y los opinadores de los medios de comunicación, cuándo se leen estos estudios, ¿por la noche?. Me sigue sorprendiendo la capacidad de análisis que tienen algunos pocas horas después de difundirse un estudio. A otros nos cuesta tiempo, días incluso, poder leernos e interpretar un estudio de la extensión del PISA, por ejemplo.

.- los opinadores comparan entre sí los dos estudios PISA, el del 2003 i el del 2006, cuando los objetivos de ellos no son los mismos. Se reconoce, incluso con la boca pequeña, pero se acaba dictaminando que hemos bajado respecto del año 2003,. Pero, ¿no habíamos quedado que eran difícilmente comparables?.

.- todo el mundo acepta que una parte importante de la integración de los inmigrantes vendrá a través del sistema educativo, y seguramente ello será cierto, pero parece que muchos opinadores tienen una imágen idealizada del estudiante acabado de llegar a nuestro sistema educativo como aquel que ya nos proviene de una escolarización en su país de origen y, muchas veces, éso no es cierto. Por lo tanto los déficits educativos de origen de estos alumnos se reflejan en las pruebas y estudios sobre el sistema educativo.

.- todavía nadie nos ha dicho si una puntuación de 515 y otra de 498, en el estudio PISA, es significativa estadísticamente. Porque, en el caso de no serlo, acabar en la posición 12 o 26 de la lista de países se convierte en una mera clasificación ordinal.

.- las interpretaciones de los diferentes estudios ponen en jaque la labor educativa de los docentes o la asignación de recursos al sistema educativo, pero casi nunca nos interpretan el rendimiento de los alumnos dentro de su horario escolar cuando resulta que se han ido a dormir a las tantas de la madrugada o nos llegan el lunes a las aulas después de un fin de semana de marcha en la que algunos prácticamente no han pisado su hogar paterno. ¿Cómo queremos que rindan escolarmente cuando familiarmente se les consiente una forma de vida tan desestructurada?. ¿Rendiríamos nosotros en nuestro trabajo si lleváramos el ritmo de vida de algunos de nuestros alumnos?. Con toda probabilidad, no.

Tal parece que todos, políticos y sociedad, no hacemos más que planear por la superficie de la realidad que nos rodea.

dijous, 6 de desembre del 2007

La crisi educativa i els rols en l’educació

(El següent escrit és una col·laboració d'en Francesc Portalés)

Qualsevol aportació en el tema d’ensenyament requereix preguntar-nos, d’una manera bastant simple, les qüestions d’on som actualment i cap on volem anar. Aquests dies els diferents informes que van sortint ens responen clarament a la primera qüestió. Paraules com: suspens, orelles de burro, esvorancs, mediocritat, caiguda lliure del sistema, etc., posen al seu lloc al sistema educatiu del nostre país. Com sempre escoltem les diferents causes que ens han portat fins aquesta realitat: manca de finançament, formació del professorat, etc. No serè jo qui posi en dubte aquestes causes.
Des del meu punt de vista, però, n’hi ha una altra tant o més important que aquestes, si tenim clar que volem anar cap a una educació de qualitat, amb igualtat d’oportunitats, i que tingui com a eix fonamental l’interès suprem de l’alumne: la recuperació dels “rols” de tots els que intervenen en el procés educatiu.
En els últims temps ens han portat a identificar dos mots que no són iguals: ensenyar i educar.
Ensenyar és comunicar a algú (una ciència, un art, coneixences, una habilitat, etc.) donant-li lliçons, explicacions, etc., mentre que educar és un terme més genèric que el d’ensenyament, i inclou aquest darrer, a més d’altres aspectes del comportament humà, tals com els hàbits personals i socials, els de cultura i civilització, i en definitiva de creixement humà i integració a la societat. Per contra, considerem l’ensenyament com l’ajut que la societat, a través de les escoles de tota mena, dóna als nois per tal que adquireixin coneixements, adoptin actituds i desenvolupin aptituds que contribueixin al seu creixement humà, i de retruc, al millorament de la societat.
Pel que fa a les responsabilitats, correspon en primer grau i de forma no delegable als pares, tutors o responsables legals la tasca d’educar els seus fills.
Pretendre que d’altres institucions o fins i tot l’Administració es faci càrrec de l’educació dels nois i noies és no tan sols irreal, sinó que falta a un dels principis bàsics com és el dret i deure dels pares a decidir com educar els seus fills. Massa vegades els mestres es troben en comeses que no els corresponen en absolut, tals com prendre responsabilitat sobre aspectes educatius en infants que no són “treballats” per aquells que en són responsables.
El que és realment important en tot ensenyament és l’aprenentatge. Tots els sistemes més sofisticats del món seran inútils si no aconsegueixen que els nois aprenguin. La millor combinació, sens dubte, és la de l’acord i complicitat entre les escoles i les famílies per a presentar un discurs homogeni i coherent en aspectes que ultrapassen els propis de l’ensenyament i entren dins el camp de l’educació.
Cal, també, tenir en compte allò que els tècnics expliquen amb mots molt senzills: els estudiants de més de dotze anys, desenvolupen els seus estudis com una forma de treball. Cal tenir present, per tant, que per estudiar i reeixir dels dotze al setze anys, són necessàries dues condicions: que el noi/noia pugui i vulgui .
Si la llei no preveu que els alumnes que no compleixin les condicions anteriors tinguin una altra sortida, del tipus taller-escola, o bé aprenents d’ofici, continuarem com fins ara : la seva inserció en les escoles seguirà essent un aparcament personal, i també una baixada generalitzada de nivell, ja que el treball d’estudi se’n veu ressentit.
Aquesta problemàtica s’ha de resoldre amb solucions noves, que permetin que cadascú trobi el seu lloc: l’estudiant que treballa en els estudis, i el noi que treballa en la seva preparació pel món laboral. Heus ací el punt essencial de l’ensenyament professional que s’ha d’abordar ja amb tota fermesa.
Amb la mateixa fermesa que cal abordar i diferenciar els diferents rols: • Els pares han de responsabilitzar-se de les seves funcions educadores. • Els alumnes s’han d’instal•lar en la cultura de l’esforç. • L’escola ha d’ensenyar mitjançant els mestres, i aquests han de tenir el prestigi, reconeixement social i autoritat que necessitin per dur a terme la seva tasca. • L’administració ha de posar els mitjans que facin possible la qualitat.
I tots plegats hem de treballar amb complicitat per fer una bona criança d’aquests cadells humans que són els nostres fills i/o alumnes i fugir de la cultura de la indulgència.

Francesc Portalés i Claramonte
Membre del Consell Escolar de Catalunya i Secretari General FE-USOC

dissabte, 1 de desembre del 2007

Emilio Calatayud: reflexiones en voz alta

Por su valor testimonial adjuntamos en dos videos la intervención que realizó Emilio Calatayud Pérez, juez de menores de Granada, en una tertulia educativa hace algunos meses.
Recomendamos poder dedicar unos minutos a oir sus reflexiones en voz alta.