dimecres, 25 de febrer del 2009

Adolescents “agobiats”

Tothom sap que l’adolescència és el període de la vida que segueix la infància i precedeix l’edat adulta. La qual cosa ens hauria de fer intuir i pronosticar que els nostres joves encara no tenen ni grans responsabilitats ni excessives càrregues socials i familiars a diferència dels adults. Malgrat això cada dia se sent més en boca dels nostres adolescents l’expressió “estic agobiat”. I sembla ser que el nombre d’adolescents aclaparats (“agobiats”) va en augment. Hi ha certs adolescents que tenen la sensació de doblegar-se sota una càrrega excessiva d’obligacions a fer.
No és d’estranyar, doncs, que en els nostres centres quan el tutor d’un adolescent li demana a aquest el motiu de per què ha fet campana tota una setmana la resposta que aconsegueixi sigui semblant a aquesta: “No ho sé, és que estic molt “agobiat” i me n’anava a casa d’un amic perquè necessitava desconnectar i estar sol”. L’aclaparament que pateixen alguns dels nostres adolescents és l’excusa perfecta per justificar la seva manca de responsabilitat i de compromís amb la societat en la que viuen.
Recordo una anècdota que em va passar amb una adolescent. Estàvem parlant del seu rendiment acadèmic i li feia notar que aquest havia baixat respecte el trimestre anterior. De sobte tota esverada em diu: “No ho sé “tio”, és que estic “agobiada” i necessito marxar, necessito fugir. Necessito marxar uns dies on sigui però molt lluny de casa meva”. Li pregunto si hi ha mal rotllo a casa seva. Em diu que és tot, que si els estudis, que si anar al “cole”, que si ajudar a casa, que si els exàmens, que si ..... Bo, fent un resum d’una hora de conversa us diré que aquesta adolescent feia un parell d’anys, des dels quinze, que de divendres tarda fins diumenge vespre no trepitjava casa seva doncs se n’anava a casa d’un amic seu. Tot sorprès li vaig preguntar, ingenu de mi, com podia sentir-se aclaparada a casa seva si tres dies a la setmana no hi era i els altres pràcticament no coincidia amb els seus pares doncs aquests arribaven molt tard a la nit.
Potser el que aquests adolescents anomenen aclaparament sigui més un signe de desorientació. La forma en que, com a societat, eduquem i preparem als nostres adolescents crea desorientació en ells i fa que siguin incapaços de suportar, fins i tot, un mínim d’exigència social. Tot ha de ser immediat. Tot ha de ser fàcil. Tot ha de ser divertit. I si no ho és s’aclaparen fàcilment o, millor dit, no saben orientar-se ni discernir el què és més correcte. La societat, i nosaltres som la societat, no els hi proporcionem les eines adients per a la seva orientació i maduració. Les societats que no assumeixen el seu paper d’educadores creen individus que s’aclaparen molt fàcilment.

divendres, 20 de febrer del 2009

Proves d'accés als ensenyaments de grau superior de música

Referència: DOGC núm. 5323 - 20/02/2009
Departament: Educació
RESOLUCIÓ EDU/346/2009, de 9 de febrer, per la qual es regulen les proves d'accés als ensenyaments de grau superior de música. (Pàg. 13763)

divendres, 13 de febrer del 2009

El estrés en la docencia

El aumento de la presión sobre la actividad docente, así como la necesidad de adaptación constante a las necesidades específicas de cada uno de los alumnos, tienen un impacto evidente sobre la salud de los docentes que llegan al extremo de provocar trastornos tanto físicos como psíquicos.
El estrés es uno de los factores resultantes de esa presión que afecta a la salud y a la calidad de vida de los docentes y a la de las organizaciones educativas en la que éstos se integran. Las consecuencias del estrés pueden manifestarse en un deterioro psíquico y físico de los docentes, que a la vez repercutirá en las organizaciones educativas en forma de absentismo laboral, abandonos de la profesión, disminución en el rendimiento, pérdida de la calidad docente, ......
Está claro que en toda actividad humana existe, siempre, un cierto nivel de estrés que forma parte, intrínsecamente, de la vida. Ahora bien, en el momento en que se sobrepasa ese nivel y éste deviene intenso o prolongado el cuerpo humano se agota y provoca como respuesta los síntomas del estrés. Por el contrario, un cierto nivel razonable de estrés en la actividad docente ayuda a configurar unas buenas condiciones de rendimiento y de satisfacción personal, lo que va a ayudar a los docentes a mejorar sus perspectivas laborales así como mejorar su nivel de participación en el momento de adoptar decisiones satisfactorias.
El estrés en los docentes surge como consecuencia de las múltiples y diversas demandas que recibe y, también, de las responsabilidades derivadas de su trabajo diario. En el día a día de la actividad docente hay actualmente una excesiva variedad de tareas por asumir que favorecen tanto la incapacidad para delegar en otros como la incapacidad para establecer prioridades en la larga lista de cosas a hacer. Si a todo ésto le añadimos la falta de tiempo para poder hacer revisiones de lo ya hecho vemos como el desempeño y rendimiento del trabajo se resienten. Y reconozcamos también que no siempre la actividad docente disfruta de unos espacios con condiciones adecuadas, o con una correcta distribución del tiempo. Así pues, no es de extrañar que nos encontremos con un bajo nivel de satisfacción en un sector más o menos amplio de nuestros docentes.
Todo ello nos lleva al estrés con sus correspondientes alteraciones en la salud mental y física. Es cuando aparecen la ansiedad, la irritabilidad, la disminución en la capacidad de procesar la información, la incapacidad para tomar decisiones, los cambios en el comportamiento, variaciones en el estado anímico, los trastornos del sueño y los de adaptación. Estos síntomas llevados al extremo provocan la aparición de crisis depresivas que pueden conducir, incluso, al deseo de querer suicidarse. Cuando ésto se manifiesta en los docentes, es cuando la organización educativa también se resiente en su quehacer diario pues sufre las consecuencias en forma de absentismo laboral, de fallos en la comunicación, del deterioro de las relaciones con los otros compañeros y con las familias, .... Por lo que respecta a la salud física, no es extraño ver a docentes con ciertas alteraciones físicas como arritmias, hipertensión arterial, problemas de la piel, trastornos gástricos, ..... Todo ello puede llevar a hábitos nocivos para la salud del docente como puede ser el consumo de somníferos, alcohol, tabaco y analgésicos. Hábitos perniciosos que traen consigo la disminución del rendimiento y el aumento del absentismo laboral.
La escuela hoy en día es la receptora de muchas demandas sociales que exigen respuestas inmediatas y claras. Pero la misma escuela debería entender que si las respuestas que proporciona no son adecuadas y las demandas de la sociedad son excesivas, intensas y prolongadas en el tiempo y superan la capacidad de resistencia y adaptación de sus docentes llegará, inevitablemente, a una situación de estrés. Pero no todo es culpa de la sociedad, la propia escuela debería asumir que hay factores organizacionales que favorecen el estrés y el desgaste profesional de sus docentes. El exceso de control, el bajo nivel de satisfacción por la faena realizada, la falta de promoción laboral, el exceso de trabajo, el autoritarismo, las relaciones que se establecen entre los componentes del claustro, ..... son un magnífico coctel que, una vez agitado, nos da como resultado el estrés.

dijous, 5 de febrer del 2009

Experiències d'incorporació i de validació de formació

Referència: DOGC núm. 5312 - 05/02/2009
Departament: Educació
RESOLUCIÓ EDU/134/2009, de 21 de gener, per la qual s'estableixen, amb caràcter experimental, les experiències d'incorporació de nous col•lectius i les experiències de validació de formació en l'àmbit de la formació professional del sistema educatiu. (Pàg. 8975)

dimarts, 3 de febrer del 2009

De carnestoltes i excursions

S’apropa carnestoltes i, un any més, seria bo que els centres escolars es plantegessin quin ha de ser el seu paper respecte a aquesta celebració. És cert que l’escola ha contribuït a la recuperació d’aquesta festa que havia estat censurada i que havia quedat poc més que oblidada. Però un cop assumit això, i en la mesura en què la societat ja ha incorporat aquesta festa com a seva, valdria la pena reflexionar si l’esforç que li suposa a l’escola celebrar-la compensa la inversió de temps que fa en preparar les disfresses de la rua escolar. Són moltes les hores que es dediquen les setmanes prèvies a la rua per tal de que tot llueixi bonic. Des del punt de vista educatiu, val la pena tot aquest esforç?
Potser el temps de les rues escolars ja ha passat i el que caldria més seria ensenyar les arrels d’aquesta tradició per tal que els nostres alumnes, juntament amb les seves famílies, acabin participant més activament a la rua de la seva localitat. Amb el cor a la mà caldria preguntar-se quin és el benefici que treuen els nostres alumnes d’aquesta activitat escolar, més enllà d’aturar un munt de dies l’activitat normal de les matèries a impartir i a banda del gran esforç que suposa la preparació de la rua als mestres i professors. Ningú discuteix que la recuperació del carnestoltes ha estat una contribució social de l'escola més enllà de l’aprenentatge, però que avui dia s’hauria de tenir present més la vessant de l’aprenentatge que no pas la lúdica.
El mateix caldria repensar sobre el tema de les excursions a realitzar. Si en el seu origen va ser l’escola anomenada activa la que incorporà excursions o sortides per conèixer el medi natural i geogràfic, va ser a partir dels anys seixanta en que aquestes van esdevenir unes activitats molt importants dins la formació dels alumnes. Aquestes sortides, aquestes excursions, eren organitzades pels mestres i professors mitjançant gestions telefòniques o, fins i tot, anant-hi abans, un cap de setmana, a preparar-les personalment. Però els últims anys estem assistint a una major professionalització de les activitats i de les sortides escolars, trobant-nos immersos en una competició d’una oferta que el que busca és captar més clients. Així no és estrany veure anunciats programes de cases de colònies que ofereixen tota mena d’activitats i, fins i tot, discoteca a la nit després de sopar. Tot està tan organitzat que moltes vegades el paper dels mestres i professors queda reduït a la d’un espectador qualsevol i fa que no hi participin ni que vetllin pels seus alumnes. I la demanda d’aquests serveis integrals sembla que va en augment.
Des dels centres escolars no s’hauria mai de permetre que els docents no tinguin el paper protagonista a l’hora de dirigir l’aprenentatge dels seus alumnes. Les direccions pedagògiques no haurien de consentir que uns monitors del lleure guiïn les activitats formatives dels seus alumnes i que arribin a anul·lar i, fins i tot, fomentar l’absència dels docents responsables d’aquests. La iniciativa sempre l’han de tenir els docents. En l’altre extrem trobem les excursions o sortides a llocs com Port Aventura, Eurodisney, la platja, els parcs aquàtics i un llarg etcètera que són sortides de caire lúdic que poden fer les famílies amb els seus fills i que no cal que les facin amb l’escola o institut.
Des de l’escola s’ha d’oferir allò que contribueixi a l’aprenentatge i al desenvolupament personal i social dels nostres alumnes i que, en tot cas, no li pot oferir el seu entorn més immediat i no caure en el parany d’uns paquets turístics ben embolcallats però de poca o nul•la capacitat formativa.