L’escola concertada s’ha manifestat i no ho sembla. No ho sembla perquè la cobertura informativa del fet no ha merescut ni grans ni, en segons quins mitjans, petits titulars. La ventafocs del sistema educatiu català, que dóna servei al quaranta per cent de l’alumnat, no mereix un ampli ressó informatiu. Gaudim d’uns mitjans de comunicació més propers a les ideologies polítiques que no pas a la realitat de la importància social dels fets. Igualment podem dir de la classe governant actual: per damunt de tot la ideologia, tan si val la realitat car aquesta és mal•leable i manipulable. S’ha de saber molt de vendre només ideologia per proposar el copagament o les assegurances privades en la sanitat i la seva posterior deducció fiscal i passar olímpicament dels milers i milers de pares que porten els seus fills als centres privats i concertats sense cap bonificació fiscal.
Aquesta crisi econòmica, també és veritat, ens està aclarint tot un seguit de conceptes que fins ara molts confoníem i no sempre ens havien quedat prou clars. A saber:
- que han aprovat baixar un 5% el sou als funcionaris.
- que ells, els nostres governants, per donar exemple, se’l baixen un 15 %.
- que al President de la Generalitat això l’implicarà deixar de cobrar uns 20.000€ menys l’any.
- que molts treballadors ja voldrien cobrar 20.000€ l’any.
- que el President de la Generalitat, descompte del 15% aplicat, encara cobrarà més de 140.000€ l’any.
- que el govern de la Generalitat apujarà els impostos als rics, és a dir, a tots aquells que guanyen més de 120.000€ l’any.
- que el President de la Generalitat és ric i també una part dels seus consellers també.
- que ens diguin el que ens diguin ens governen els rics disfressats de proletaris.
Per acabar dir-vos el següent dels últims quatre anys: on queden les bones intencions del contracte programa i el concert econòmic? Que va sent hora d’esbandir la premsa de periodistes partidistes que no li faci la pilota a l’estat usurpador i a uns polítics que cobren el salari del poder i que han vingut a servir-se i no pas a servir als demés. Que ja n’hi ha prou de subvencionar la societat per tal de subordinar-la al poder, i també de la política de les paraules i passar a la política dels fets. Que és millor no llençar més llenya al foc i que ja fa temps que és hora de dir prou.
