L'informe Garrigues i la Generalitat

L’Associació Catalana de Formació Empresarial (ACFE) va demanar al gabinet Garrigues, Advocats i Assessors Tributaris una anàlisi jurídica de la gestió de la Generalitat de Catalunya de la formació professional mitjançant la concessió de subvencions cofinançades amb fons europeus a centres col•laboradors per dur a terme cursos de formació a ocupats i a treballadors en situació d’atur. El resultat és el que es coneix com l’informe Garrigues i que porta data d’octubre de 2006.

El motiu de demanar aquesta anàlisi jurídica s’enmarca dins el context on recentment els centres col•laboradors s’estan trobant amb nombrosos conflictes amb el Departament de Treball i el propi Servei d’Ocupació de Catalunya, respecte als criteris de justificació de les despeses, objecte de les subvencions, relatives a les accions de formació ocupacional que promouen ambdós òrgans de la Generalitat de Catalunya, com també dels retards i les retencions en el pagament d’aquestes. L’informe analitza el periode que va de l’any 2000 al 2005.

L’informe Garrigues constata que:

.- el Departament de Treball ha optat per instrumentar les polítiques de formació ocupacional mitjançant l’institut jurídic de la subvenció i no, com també ho podia haver fet, mitjançant contractes administratius de prestació de serveis.

.- que les regles de gestió de les subvencions han estat establertes, en exercici de les competències que li han estat transferides, per la Generalitat de Catalunya i no pas per l’Estat o la Unió Europea.

.- que la subvenció és un acte administratiu, pel qual l’Administració proporciona a tercers un benefici econòmic, amb la finalitat que aquest beneficiari realitzi una activitat que és d’interès general. La subvenció està condicionada a una condició resolutòria que és acomplir l’activitat formativa i fer-la d’acord amb les condicions establertes.

.- que el control que fa la Generalitat és el de verificar el cost de l’activitat realitzada, i que aquest és independent d’altres qüestions com, per exemple, el nombre d’alumnes que hagin assistit al curs.

.- que quan es fa una revocació aquesta demana el nombre d’alumnes assistents al curs, condició que en cap cas no s’havia demanat inicialment.

.- que les entitats acrediten la realització de l’activitat i justifiquen les despeses i que aquestes no depenen del nombre d’alumnes sinó de l’activitat realitzada.

.- que la condició imposada, que és la que s’estableix en les bases, és el nombre d’alumnes que s’inscriuen en el curs i que aquesta condició es compleix des del moment en què l’Administració accepta el curs.

.- que el que mai no podrà garantir el beneficiari és que tots els inscrits assisteixin al curs en la seva integritat, ja que no té ni els mitjans ni les potestats jurídiques per a poder-ho realitzar.

.- que la finalitat de la subvenció és realitzar el curs i, per tant, l’Administració no pot fer responsable els centres col•laboradors del compliment de les obligacions que, com l’assistència als cursos, tenen atribuïdes els alumnes dels cursos subvencionats, ni encara menys se’ls pot imputar una reducció de la subvenció per causa de l’incompliment d’obligacions que no els hi estan assignades.

.- que el beneficiari d’una subvenció té dret a rebre el seu pagament sota les condicions i en els terminis previstos a la normativa d’aplicació i, per tant, no es pot deixar a l’arbitri de l’Administració l’inici o l’allargament del procediment de control o revocació de la subvenció.

.- que l’incompliment per part de l’Administració dóna dret als centres col•laboradors a reclamar, com a mínim, els interessos de demora sobre els imports endeutats.

.- que la Comissió Europea ha manifestat la seva incomprensió sobre els motius que han portat a l’Administració catalana a aplicar procediments de subvenció i no de mercat, a l’hora d’atorgar les subvencions a empreses privades que desenvolupen la seva activitat en condicions de mercat.

.- que la submissió a la Llei 3/2004 de la morositat de l’Administració, en el pagament dels deutes dineraris contrets amb els benficiaris de les subvencions convocades i atorgades per ella, els donaria dret a la meritació d’interessos de demora, a la penalització sobre l’interès de demora i a la indemnització dels costos de cobrament.

També planteja l’informe Garrigues uns supòsits molt interessants referents als principis generals aplicables a les subvencions.

.- Supòsit en el qual els sol•licitants de la subvenció no observen les condicions prèvies de capacitat exigides en la convocatòria corresponent i, malgrat això, l’Administració atorga la subvenció de manera errònia: si la Administració revoca la subvenció un cop aquesta ha estat atorgada aquesta haurà de respondre de les despeses ocasionades als centre col•laboradors.

.- Supòsits de revocació de subvencions que es produeixen amb motiu de controls posteriors al cobrament de l’ajuda, i en virtut dels quals es detecten irregularitats o incompliments dels compromisos i obligacions imposades als beneficiaris: els centres col•laboradors tindran dret a ser indemnitzats per les despeses produïdes de bona fe en la confiança que la subvenció havia estat vàlidament otorgada.

.- Supòsit de revocació de subvencions motivada per un canvi de criteri de l’Administració vers la posició mantinguda fins a aquell moment, tot generant un perjudici econòmic inesperat al beneficiari de bona fe: els centres col•laboradors podran reclamar a l’Administració la compensació dels perjudicis econòmics patits.

Si la Generalitat no paga o paga tard, sempre que es donin els condicionants previstos a la norma, els centres col•laboradors podrien exigir els rescabalament dels danys causats per l’impagament o pagament tardà de les subvencions. És a dir, els centres col•laboradors no tenen perquè suportar la dilació indeguda de la tramitació dels procediments de pagament.

I per últim l’informe Garrigues destaca que si el beneficiari justifica la finalitat de la subvenció, encara que li falti algun document o ho hagi fet amb retard, preval l’interès públic d’haver realitzat l’acció sobre el formalisme estricte d’aportar la documentació justificativa.

Com es pot observar després de llegir tot això queda ben palesa que la forma d’actuar de la Generalitat és “injusta” en relació als centres col•laboradors. Ara tan sols queda que els centres perdin la por d’exigir els seus drets, si més no perquè la Generalitat ja fa anys que la va perdre i més que per servir sembla que estigui per servir-se.