Els dos joves acusats de la mort de Rosario Endrinal en el caixer on aquesta dormia la matinada del 16 de desembre del 2005 han utilitzat el seu darrer torn de paraula per demanar perdó per la seva participació en els fets ocorreguts. Segons ells esperen del tribunal que emeti una sentència justa i que no van pensar mai a matar ningú. Fins i tot un d’ells ha carregat contra les acusacions que el consideren un assassí i que perjudiquen la seva imatge. I un cop més es constata la no previsió de les conseqüències dels actes propis.
Diverses teories, com la dels cinc pensaments definits per Spivack i Shure com a indispensables per a una bona relació interpersonal, ens diuen que hi ha molta gent, en la nostra cultura audiovisual, mancada del pensament conseqüencial que el podríem definir com aquella capacitat cognitiva de preveure les conseqüències d’allò que diem o fem. Implica avançar el pensament i preveure el que probablement passarà: “si faig això o si dic això a aquesta persona”. Les persones mancades d’aquest pensament sempre lamenten o pateixen les conseqüències que no van ser capaços de preveure i d’aquí expressions com les d’un dels encausats dient que mai va passar pel seu cap matar ningú.
I moltes vegades la realitat és aquesta i fa que ens trobem a joves i adults que actuen sense preveure les conseqüències, però que quan ho acaben de fer es lamenten de les conseqüències que se’n deriven i demanen perdó moltes vegades motivats per la por a patir en carn pròpia el càstig estipulat per la nostra societat. S’actua per impuls sense parar-se a avaluar els resultats de les accions realitzades i això fa que quan les conseqüències es fan evident les sinceres lamentacions. Un dels nois deia, tot compungit, que ell no era així en el moment de demanar perdó a la família de la dona assassinada. Segurament que no però els seus actes ja no tenen volta de fulla la Rosario està morta i no tornarà a la vida mai més, és doncs, quan se’ls hi fa evident a aquests nois que el resultat dels seus actes han tingut unes conseqüències terribles i que hauran d’afrontar la pena que la societat els imposi.
Des de les aules dels nostres centres escolars un dels aspectes que hauríem de treballar, amb els nostres alumnes, és aquest pensament conseqüencial que van definir Spivack i Shure com a ampliació de la teoria de la intel•ligència interpersonal de Howard Gardner. De ben segur que si aconseguim que els nostres alumnes abans d’actuar, o parlar, pensessin en les possibles conseqüències del que van a fer o a dir tindríem un ambient molt més positiu i agradable i la convivència milloraria substancialment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada