Adolescents “agobiats”

Tothom sap que l’adolescència és el període de la vida que segueix la infància i precedeix l’edat adulta. La qual cosa ens hauria de fer intuir i pronosticar que els nostres joves encara no tenen ni grans responsabilitats ni excessives càrregues socials i familiars a diferència dels adults. Malgrat això cada dia se sent més en boca dels nostres adolescents l’expressió “estic agobiat”. I sembla ser que el nombre d’adolescents aclaparats (“agobiats”) va en augment. Hi ha certs adolescents que tenen la sensació de doblegar-se sota una càrrega excessiva d’obligacions a fer.

No és d’estranyar, doncs, que en els nostres centres quan el tutor d’un adolescent li demana a aquest el motiu de per què ha fet campana tota una setmana la resposta que aconsegueixi sigui semblant a aquesta: “No ho sé, és que estic molt “agobiat” i me n’anava a casa d’un amic perquè necessitava desconnectar i estar sol”. L’aclaparament que pateixen alguns dels nostres adolescents és l’excusa perfecta per justificar la seva manca de responsabilitat i de compromís amb la societat en la que viuen.

Recordo una anècdota que em va passar amb una adolescent. Estàvem parlant del seu rendiment acadèmic i li feia notar que aquest havia baixat respecte el trimestre anterior. De sobte tota esverada em diu: “No ho sé “tio”, és que estic “agobiada” i necessito marxar, necessito fugir. Necessito marxar uns dies on sigui però molt lluny de casa meva”. Li pregunto si hi ha mal rotllo a casa seva. Em diu que és tot, que si els estudis, que si anar al “cole”, que si ajudar a casa, que si els exàmens, que si ..... Bo, fent un resum d’una hora de conversa us diré que aquesta adolescent feia un parell d’anys, des dels quinze, que de divendres tarda fins diumenge vespre no trepitjava casa seva doncs se n’anava a casa d’un amic seu. Tot sorprès li vaig preguntar, ingenu de mi, com podia sentir-se aclaparada a casa seva si tres dies a la setmana no hi era i els altres pràcticament no coincidia amb els seus pares doncs aquests arribaven molt tard a la nit.

Potser el que aquests adolescents anomenen aclaparament sigui més un signe de desorientació. La forma en que, com a societat, eduquem i preparem als nostres adolescents crea desorientació en ells i fa que siguin incapaços de suportar, fins i tot, un mínim d’exigència social. Tot ha de ser immediat. Tot ha de ser fàcil. Tot ha de ser divertit. I si no ho és s’aclaparen fàcilment o, millor dit, no saben orientar-se ni discernir el què és més correcte. La societat, i nosaltres som la societat, no els hi proporcionem les eines adients per a la seva orientació i maduració. Les societats que no assumeixen el seu paper d’educadores creen individus que s’aclaparen molt fàcilment.