Estem a mitjans de novembre i la confusió segueix envoltant el dia a dia dels Programes de Qualificació Professional Inicial (PQPI). Per si no era poc que, un any més, la resolució feta pel Departament d’Educació no coincidís amb la que va fer el Departament de Treball tenint com a conseqüència que s’hagin atorgat PQPI per Educació que no reberan cap mena de subvenció per part de Treball, amb la qual cosa moltes famílies s’han tornat a trobar en la desagradable situació de no poder matricular els seus fills en els centres on havien fet la demanda de matrícula. I, és clar, davant la falta de subvenció la majoria de centres han optat per no activar els PQPI no subvencionats. Això, que és greu i que es repeteix un any més és l’antesala de la confusió pel que fa referència als criteris de com avaluar els anomenats mòduls C, que són els que poden donar dret a l’obtenció del Graduat en l’Ensenyament Secundari Obligatori. Els centres encara no tenen clar com programar els crèdits corresponents ni quins seran els criteris d’avaluació i d’acompliment específic que hauran de superar els alumnes. El desconcert entre els docents s’expressa clarament cada cop que les famílies pregunten sobre com podrà obtenir el seu fill el graduat. La resposta estàndard és “encara no ho sabem”.
Per altra banda els centres continuen, en molts casos, omplint-se’n la boca amb els PQPI i els fan servir com a màrqueting de la seva atenció a la diversitat i preocupació pels col•lectius desafavorits però utilitzant, en molts casos, docents no adequats a les característiques d’aquests alumnes. Així no és d’estranyar veure docents implicats en els PQPI amb l’unic objectiu de poder completar la seva jornada laboral. I això ho acaben pagant els alumnes i els professors. La imatge de professors desbordats per grups d’alumnes de PQPI no acostumats a estudiar, fer els deures, arribar a l’hora o assistir a les classes és sovint la confirmació de que el discurs va per una banda i la realitat va per una altra. Continuen, els centres, no creient en el missatge que publiciten doncs pràcticament cap d’ells dediquen els seus millors professionals als PQPI. I així ens trobem professors amb mentalitat de batxillerat que se sorprenen de que els alumnes de PQPI s’atreveixin a parlar i a enredar a classe, la qual cosa a ells els hi sembla poc més que una blasfèmia.
Com a país continuem no creient en l’educació, com a molt la fem servir de camp de batalla de la política.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada