dijous, 3 de desembre de 2009

La direcció escolar

La situació actual a Catalunya, i també a Espanya, pel que fa a l’accés a la direcció escolar és preocupant degut a la manca de candidats disposats a asumir aquesta funció. En el nostre entorn immediat trobem que a Europa l’accés a la funció directiva el podem agrupar en tres grups diferenciats, per una banda el model electiu en països com Espanya, Portugal, Irlanda i Noruega; un cert model administratiu aprovisionat per l'administració corresponent com a França i Itàlia; i, per últim, un model gerencial com al Regne Unit i Islàndia. És evident que tots els model tenen avantatges i inconvenients, però la realitat a casa nostra és que en la meitat dels casos hi ha un únic candidat que ha vençut en unes primàries informals realitzades en la sala de professors i en l'altra meitat ens trobem amb una absència de candidats la qual cosa obligarà a trobar a algú que se sentirà obligat a realitzar aquesta funció. Segons el Sistema Estatal d'Indicadors, de l’any 2006, més del 40% dels directors d'institut en actiu l’any 2000 van ser designats per l'administració per manca de candidatures. Aquesta situació no és la més desitjable per portar a terme la direcció d’un centre escolar i més quan comprovem que arreu de la Unió Europea, excepte a Espanya i Portugal, les direccions escolars són professionals.
Sorprèn aquesta por a dotar la funció directiva de contingut quan les responsabilitats directives són quasi les mateixes arreu d’Europa, però queda clar que no passa el mateix amb les atribucions i les possibilitats d'exercir-les amb eficàcia a casa nostra. Seria bo que la Generalitat reconegués d’una vegada que la feina directiva és una professió i no pas una ocupació eventual. La figura del director escolar hauria de gaudir d’una millor retribució amb una diferència salarial notable respecte dels professors. Tanmateix hauria de vetllar pels diferents processos d'avaluació del professorat així com poder seleccionar el seu claustre de professionals. Però aquests aspectes no es poden portar a terme sense una estabilitat directiva i la possibilitat de poder desenvolupar una veritable carrera directiva al llarg de l’exercici professional i docent. L'estabilitat és necessària i cal aprofitar l’experiència de les persones i no substituir-les per unes altres perquè toca fer-ho. A Finlàndia, per exemple, el director escolar deixa el seu càrrec normalment quan es jubila sent reconegut com la imatge que representa el centre educatiu, però entre d’altres funcions pot seleccionar el professorat i l'alumnat, pot decidir sobre la retribució salarial del professorat lligada a l’avaluació que en fa del seu treball tot això supeditat a una preparació i formació molt àmplia en temes de lideratge, direcció de recursos humans i direcció pedagògica.
Si la conclusió és que la direcció dels centres educatius ha de ser professional, no és menys veritat que aquesta s’ha de fer en equip i que caldrà disposar d'una infraestructura suficient per tal de portar-la a terme. Si formem part d’una societat complexa l'organització escolar, que també ho és, necessita d’estratègies i persones per a la gestió de la complexitat i aquesta tan sols la pot afrontar una direcció escolar professional.