Convocatòria escoles tallers i cases d’oficis (comarca del Gironès)

Referència: DOGC núm. 4974 - 25/09/2007

Departament: Treball

RESOLUCIÓ TRE/2799/2007, de 13 de setembre, de convocatòria per als anys 2007-2009, per a la concessió de subvencions per al desenvolupament de programes d'escoles taller i cases d'oficis en l'àmbit de la comarca del Gironès. (Pàg. 31536)

Termini: 15 dies comptadors des de l'endemà de la publicació

Enllaç: https://www.gencat.net/diari/4974/07257047.htm

Subvencions tallers d'ocupació

Referència: DOGC núm. 4974 - 25/09/2007

Departament: Treball

RESOLUCIÓ TRE/2798/2007, de 18 de setembre, de convocatòria per a l'any 2007 per a la concessió de subvencions per promoure projectes de tallers d'ocupació d'acord amb el que preveu l'Ordre TRI/212/2005, de 27 d'abril, reguladora dels programes de millora de la qualificació professional. (Pàg. 31530)

Termini: d'un mes a comptar des de l'endemà del dia de la publicació

Enllaç: https://www.gencat.net/diari/4974/07257110.htm

El codi deontològic mèdic i els fills menors

El Tribunal Superior de Justicia de Catalunya acaba d’anul·lar dos articles del nou codi deontològic del Col·legi de Mèdics de Catalunya que feien referència a garantitzar la confidencialitat dels menors considerats madurs, això vol dir que si un menor considerat madur pel metge li diu a aquest que no informi als seus pares aquest no té perquè fer-ho. L’article 33 del nou codi deontològic obliga als metges a respectar la confidencilaitat dels menors davant els seus pares sempre que el metge hagi arribat a la conclusió de que aquest és prou madur. Això vol dir que si un fill nostre consumeix drogues i es atés per aquesta circumstància per un metge aquest pot decidir no informar als progenitors, o si el nostre fill pateix un coma etílic i es atés als serveis d’urgències d’un hospital no té perquè ser obligatori avisar i informar als pares si el metge que l’aten considera que el nostre fill és prou madur. Madur, per què?. Per drogar-se i emborratxar-se?. L’article 59 diu que ha d’existir un consentiment explícit del menor abans de practicar-li un avortament o una esterilització i deixar només la decisió en mans dels pares quan el menor no té la comprensió suficient per a decidir sobre el tema que la afecta. O dit d’una altra forma, si el metge creu que el menor té aquest comprensió no cal avisar i informar als pares i pot procedir. En poques paraules, els pares no pinten res en aquests supòsits. Tan sols cal que un metge consideri al nostre fill menor d’edat prou madur com per tractar-lo com a una persona adulta. La pregunta en tot cas és, en què es basa el metge, que acaba de conèixer al nostre fill, per decidir si és madur o no quan aquest arriba afectat per drogues, un embaràs o un coma etílic?. Qui és el Col·legi de Mèdics de Catalunya per decidir pels nostres fills menors?. Qui els ha donat aquest dret sobre la vida dels nostres fills menors d’edat?. Aquests dos articles deixen en absoluta indefensió als pares que tenen fills menors d’edat doncs no els hi permet prendre partit i decidir per situacions que afecten a aquests. El que no pot ser és que tothom pugui incidir sobre la vida dels fills menors d’edat menys els propis pares. Em sembla que estem arribant a extrems força absurds.

El salario del poder: de venir a servir a servirse

El ideal del servicio público era el de “venir a servir” aún cuando ello comportara un sacrificio a nivel económico. Siempre se destacaba esa característica del buen político y se añadía con admiración la coletilla de que lo hacía “a pesar de perder dinero respecto a su actividad privada”. Esta postura se complementaba con la de que la responsabilidad pública ha de estar bien pagada para evitar los casos de corrupción y las posibles tentaciones ante éstos, pero treinta años de democracia empiezan a dar para mucho y no todo es bueno. Hace pocos días se daban a conocer los salarios de los políticos y a más de uno se le ha quedado cara de tonto.

A mucha gente le cuesta entender que haya políticos que cobren hasta ocho veces más que ellos y que bien pagado es una cosa, pero ocho veces más es otra muy diferente. Si además se constata que no hay nada acotado y que cada uno se pone el sueldo que quiere se va abonando el cultivo del descontento. Al trabajador de a pie le cuesta entender que diferentes alcaldes de ciudades similares cobren sueldos que representan el doble o el triple de diferencia entre ellos y más cuando siempre se nos ha vendido la idea de que a igual trabajo igual salario. No parece muy lógico que un presidente de diputación o uno de una comunidad autónoma cobren bastante más que todo un presidente del gobierno central, en la empresa privada está muy claro que a más responsabilidad más sueldo concepto que, en la empresa pública, parece que no se da. Produce mal de cabeza intentar entender qué criterios rigen los salarios de nuestros políticos.

Si a todo lo dicho le añadimos la cicatería y las triquiñuelas para “llegar a final de mes” entonces el bochorno ya está servido. Hay ciertos políticos con coche oficial que cobran los desplazamientos como si se desplazaran en su propio vehículo, incluso se ha llegado a justificar ésto diciendo que es “el chocolate del loro” y que es ruin meterse en estos detalles. Pues bien, comprueben ustedes las cantidades y seguro que conocen a bastante gente que trabajan todo un año por ese chocolate del loro. Si a ello le sumamos otros sueldos y dietas por otras representaciones en organismos y empresas entonces la suma se convierte en algo difícil de entender para la mayoría de los trabajadores de este país.

Decía antes que treinta años de democracia dan para mucho y una de ellas es para ver cómo se estan creando auténticas sagas de familias en las que sus miembros se dedican a la política y, por lo tanto, ya se puede ver cómo el presidente local de un partido coloca a su hijo en situación favorable para que llegue a ser concejal, o cómo la hija de un alcalde llega a un puesto destacado en un ministerio, o el hermano de un consejero a una dirección general, o un sinfín de gente desconectada de la realidad laboral, de los problemas cotidianos y de los verdaderos salarios reales que viven en una burbuja idealizada que lo único que hace es aislarlos del resto de la gente. Treinta años después de recuperar la democracia hay gente que ha hecho de la política su profesión y que no ha estado asalariado en una empresa en su vida, así pues, difícilmente van a poder legislar con conocimiento de causa.

Sí, ya sé que habrá quien diga que ello no es impedimento para gobernar, al igual que no tener estudios no es impedimento para llegar a las más altas responsabilidades políticas. Ya sé que hay quien dice que lo importante es saberse rodear de la gente más competente posible y ser un buen gestor, lo malo de ello es que ése tampoco es el mundo real. ¿Se imagina usted diciéndole al director de su empresa que a partir de ahora para desempeñar bien su faena va a tener que contratar a dos personas más aparte de usted porque ellos son los realmente competentes pero que usted gestionará bien la faena de ellos?. ¿Verdad que no?. Pues así vamos.

Ser un buen gestor es muy importante nos dicen, como si a cada uno de los trabajadores de este país no se les exigiera serlo en su puesto de trabajo. Quizás habría que decirles a nuestros políticos que los votamos para algo más importante que simplemente para hacer de buenos gestores, que serlo no es ningún mérito sino que es su obligación y que si no nos pueden aportar nada más que se dediquen a otra cosa.

Convocatòria acreditació competències professionals

Referència: DOGC núm. 4968 - 14/09/2007

Departament: Educació

RESOLUCIÓ EDU/2736/2007, de 7 de setembre, per la qual es convoca, per al curs acadèmic 2007-2008, el procés per a l'acreditació de les competències professionals relatives a les unitats de competència establertes en els títols de tècnic i tècnic superior, de determinats cicles formatius de formació professional del sistema educatiu, i es convoca una prova restringida d'accés als esmentats cicles formatius. (Pàg. 30340)

Sol•licitud d’inscripció: Del 17 al 28 de setembre de 2007.

Enllaç: https://www.gencat.net/diari/4968/07250051.htm

Subvencions guarderies infantils laborals

Referència: DOGC núm. 4965 - 10/09/2007

Departament: Treball

ORDRE TRE/314/2007, de 6 d'agost, per la qual s'estableixen les bases reguladores de les subvencions destinades al sosteniment de les guarderies infantils laborals i s'obre la convocatòria per a la presentació de sol•licituds per a l'any 2007. (Pàg. 29828)

Termini: 20 dies hàbils comptats des de l'endemà de la publicació d'aquesta Ordre al DOGC.

Import de la subvenció: veure els detalls de cada cas.

Enllaç: https://www.gencat.net/diari/4965/07211176.htm

Programa d'inserció laboral de persones amb disminució i amb dificultats

Referència: DOGC núm. 4960 - 03/09/2007

Departament: Treball

ORDRE TRE/307/2007, de 23 de juliol, per la qual es modifica l'Ordre TRI/378/2006, de 19 de juliol, per la qual s'aproven les bases reguladores que han de regir el programa d'inserció laboral de persones amb disminució i persones amb dificultats d'inserció laboral, i s'obre la convocatòria per a la presentació de sol·licituds per a l'any 2007 per a la concessió d'aquestes subvencions. (Pàg. 29537)

Termini: fins el dia 15 de setembre de 2007.

Import de la subvenció: veure els detalls de cada cas.

Enllaç: https://www.gencat.net/diari/4960/07201039.htm

Subvencions centres privats escolarització de 0 a 3 anys

Referència: DOGC núm. 4958 - 30/08/2007

Departament: Educació

ORDRE EDU/305/2007, de 2 d'agost, per la qual es convoca concurs públic per a la concessió de subvencions destinades a l'escolarització d'infants de zero a tres anys en centres de titularitat privada sense finalitat de lucre. (Pàg. 29314)

Termini: del 3 de setembre fins al 17 de setembre de 2007.

Import de la subvenció: 800 euros per alumne/curs.

Enllaç: https://www.gencat.net/diari/4958/07213091.htm

Subvencions centres concertats acollida alumnat estranger

Referència: DOGC núm. 4956 - 28/08/2007

Departament: Educació

ORDRE EDU/304/2007, de 20 de juliol, per la qual es convoca concurs públic per a la concessió de subvencions als centres privats concertats per al suport a l'acollida i a l'aprenentatge de la llengua catalana, destinat a l'alumnat estranger de nova incorporació al sistema educatiu. (Pàg. 28899)

Termini: fins al 28 de setembre de 2007.

Import de la subvenció: Entre 9 i 15 alumnes 12.000 euros. Més de 15 alumnes 18.000 euros.

Enllaç: https://www.gencat.net/diari/4956/07200044.htm

Subvencions centres concertats d'educació especial

Referència: DOGC núm. 4956 - 28/08/2007

Departament: Educació

ORDRE EDU/303/2007, de 20 de juliol, per la qual es convoca concurs públic per a la concessió de subvencions per al finançament de despeses de personal dels serveis de menjador, esbarjo i transport dels centres docents concertats d'educació especial. (Pàg. 28898)

Termini: entre els dies 3 i 17 de setembre de 2007.

Import de la subvenció: veure el detall de les diferents possibilitats.

Enllaç: https://www.gencat.net/diari/4956/07200048.htm

Subvencions centres privats amb NEE

Referència: DOGC núm. 4956 - 28/08/2007

Departament: Educació

ORDRE EDU/302/2007, de 20 de juliol, per la qual es convoca concurs públic per a la concessió de subvencions als centres privats concertats, per al finançament d'activitats complementàries de l'alumnat amb necessitats educatives específiques derivades de situacions socioeconòmiques o socioculturals desafavorides. (Pàg. 28897)

Termini: entre els dies 3 i 17 de setembre de 2007. Del dia 8 al dia 22 de gener de 2008 s'obrirà un segon període de presentació de sol·licituds per tal de recollir les que corresponguin a alumnat incorporat al centre amb posterioritat al 17 de setembre de 2007.

Import de la subvenció: La subvenció que s'atorgarà a cada centre dependrà del nombre total d'alumnes amb necessitats educatives específiques derivades de situacions socioeconòmiques o socioculturals desafavorides Per a cada alumne d'educació infantil de segon cicle, d'educació primària i d'educació especial el mòdul de subvenció serà de 600,00 euros per alumne/curs; i per a cada alumne d'educació secundària obligatòria el mòdul de subvenció serà de 300,00 euros per alumne/curs.

Enllaç: https://www.gencat.net/diari/4956/07200046.htm

Bon inici de curs

Aquesta nit ha cantat el gall del meu veí. La única pega que se li pot posar, a l’animal aquest, és que eren quarts de tres de la matinada i no m’ha fet gens de gràcia. He pensat, d’entrada, que el pobre estava una mica desorientat doncs se suposa que ha de cantar quan es fa de dia i no en plena nit. Un cop recuperat de l’imprevist m’ha vingut la vena humorística i crec que el que estava fent el gall era practicar de cara a l’inici del curs escolar perquè ja el tenim a tocar i igual com molts de nosaltres els últims dies de vacances els dediquem a anar agafant la rutina poc a poc per tal de minimitzar els efectes de la reincorporació a la feina, he suposat que el gall feia una cosa semblant tot assajant el seu cant al final de les seves vacances. Semblava que havia de durar molt i mirar per on ja s’acabat. Un nou curs escolar ens espera i tan sols ens queda saber si serà, de nou, un curs amb: - més objectius programats dels que estem capacitats per fer. Els humans, i els docents ho som, programem i programem fites i objectius per tal de demostrar que som capaços d’entomar mil i un reptes que al final de curs, quan fem el repàs dels objectius assolits, esdevé en la voluntat d’escriure fulls que ningú s’ha prés la molestia de llegir. - si serà un curs maravellós i podrem començar les reunions i les feines a l’hora (vegeu La puntualidad y la coherencia) i no haver d’esperar als mateixos de sempre. - si serem capaços de ser més productius i menys “xerraires” a l’hora d’entomar les feines. Potser els docents formem part d’un dels col·lectius que parlen molt, que confronten molt els diversos punts de vista però alhora concreten poc o gens el que s’ha de fer i això resta productivitat a la nostra feina. - els tres punts anteriors ben portats ens haurien de portar a estar menys hores a l’escola i no allargar la nostra permanència en ella. Més productivitat vol dir, aquí, més eficiència i aquesta vol dir més concreció i menys divagacions etèrees. - si serà possible, alguna vegada, fer el primer dia de feina més efectiu i no haver-nos de passar mig matí petonejant galtes de companyes i apretant mans de companys, a banda de no començar mai a l’hora perquè un bon grapat arriba tard ja el primer dia. - si serà capaç la Generalitat de Catalunya de donar més dies de preparació als docents i no fer més el paperina fent començar el curs escolar el dia dotze de setembre. La parafernàlia mediàtica dels polítics els porta a prendre decisions fàcils i populars que no serveixen per resoldre cap dels problemes que té plantejada la comunitat edicativa. Comencem abans però acabem també el curs abans i a més a més afegim algun dia festiu més pel mig. - si els mitjans de comunicació seran capaços d’acabar un estiu sense la cantarella de la “tornada al cole” i el que li costa a cada família. Ens bombardegen amb els llibres de text i la seva gratuïtat (vegeu ¿Libros gratuítos?. No, gracias. Me explico.) com si no els haguéssim de pagar amb els nostres impostos. Ens parlan del que costa la roba i les sabates dels nostres fills com si durant les vacances i els caps de setmana anéssin despullats. O del cost del menjador escolar, ¿és que quan no van a escola no mengen?. - si serem capaços de prescindir dels barracons, perdó, mòduls prefabricats, i ens dedicarem a construir les escoles que aquest país necessita ja siguin de titularitat pública o privada (vegeu Inscripcions escolars). Actualment no només tenim menys barracons sinó que estem superant el nombre màxim històric d’aquests. I tot això per culpa d’un gall que comença a assajar, amb temps, el seu cant a un nou dia. És per això que tan sols ens queda desitjar-nos un bon inici de curs.

El estado usurpador

Hemos pasado, estamos pasando, de un estado ausente a un estado usurpador. El estado actual (ayuntamientos, diputaciones, comunidades autónomas, gobierno, ...) viene de realizar una trayectoria mísera en cuanto a oferta de servicios a acaparar de forma abusiva los diferentes sectores sociales y económicos de nuestro vivir cotidiano. La Constitución española garantiza los derechos de los españoles pero en ningún sitio dice que tenga que ser el estado quien los haya de ofertar. A veces cuando voy a comprar el diario le pregunto al quiosquero ¿qué diario regalan con la toalla de playa?, pues parece que ciertas empresas periodísticas más que vender su propio producto se dediquen a la venta de películas, música, cuberterías, especias, .... Lo mismo le pasa al estado y, si no, hagan la prueba: - la oferta de escuelas de titularida pública es el campo de batalla donde actualmente se distraen muchos problemas sociales por parte de nuestros gobernantes y hoy, prácticamente, no se ofertan nuevas escuelas de titularidad privada porque políticamente así se ha decidido. - si usted es joven y busca piso no sufra, o mejor sí, pero seguro que se podrá dirigir a su ayuntamiento donde encontrará una oficina municipal que gestiona pisos de alquiler o de compra-venta. - si usted se queda en paro y busca trabajo o reciclarse sólo tiene que acudir a una oficina municipal para apuntarse en alguna lista de ofertas o realizar cursos subvencionados. - si quiere enterarse de las noticias de su ciudad sólo ha de sintonizar con la televisión municipal a las horas pertinentes y siempre que la loa y las alabanzas al alcalde de turno se hayan acabado. La verdad es que estos programas dedicados a los alcaldes me recuerdan mucho el estilo Hugo Chávez. - si quieren sintonizar la emisora de radio municipal también podrán hacerlo aunque ésta sea un mero repetidor de alguna cadena estatal más amplia y la informació de su municipio quede reducida a unos pocos minutos al día. - y, cómo no, aunque usted haya puesto en la puerta de su casa el rótulo “Publicidad no, gracias” recibirá el panfleto municipal o autonómico en el cual se loan todas las virtudes pertinentes de nuestros gobernantes. - la asistencia a algún concierto musical pasa muchas veces por una taquilla municipal que nos cobra igual que un promotor privado. Y lo mismo podríamos decir, en menor o mayor grado, de las exposiciones de pintura, de competiciones deportivas, de piscinas de centros deportivos, de la sanidad, de los campamentos de verano, de las semanas blancas, del transporte público, ........ El estado usurpador está presente en todos los ámbitos y sectores de nuestra sociedad y no es esto, o mejor dicho, no debería ser así. Todavía recuerdo la imponente cantidad de 35 pisos alquilados por el servicio joven del ayuntamiento de mi ciudad en un año, servicio compuesto por tres personas, lo que da a doce pisos por trabajador y a uno per mes/trabajador. Resumiendo, que si fuera una empresa privada ya hubiera ido a la bancarrota. Pero ahí está la madre del cordero, que como lo pagamos entre todos no lo paga nadie y de esta forma los diferentes representantes del estado pueden alardear de ofrecernos servicios públicos y dedicarse a ofrecernos, cada vez más, un catálogo inacabable de cosas gratuítas a, eso sí, un precio desorbitante.

Disciplina: torna el pèndol.

Un pèndol de Foucault és aquell que pot oscil•lar en qualsevol pla vertical durant un temps prou llarg, i en l’ensenyament això es dóna molt sovint. La nostra societat va passar de “la lletra amb la sang entra” al “prohibit prohibir” de la primavera del 68 i dècades posteriors. No sembla que cap dels extrems sigui prou bó per encarar l’ensenyament dels nostres fills i menys ara que tornen a sentir-se, cada cop amb més força, les veus que reclamen i volen més disciplina i més mà dura en els centres educatius.

La virtut del pèndol és que torna sempre al seu lloc inicial, peròprecisament aquest és el seu més gran defecte perquè el seu retorn s’ens pot endur pel davant i fer molt de mal. Que cal més disciplina en la nostra societat, no només en els nostres centres escolars, és evident.. El que ja no estic tan segur és que calgui més mà dura com moltes veus ja comencen a demanar.

La disciplina és una doctrina, és la instrucció d’una persona però especialment en la seva vessant moral que requereix d’un conjunt de disposicions. Per tant, la disciplina no té per què anar lligada obligatòriament a la sanció si els adults sabem aplicar-la bé als nostres fills i haurien de ser la coherència i l’exemple els dos pilars de la seva aplicació. El respecte pel professor comença amb una bona informació del centre educatiu envers els pares i amb la confiança d’aquests envers els primers. Les continues desautoritzacions dels professors que es viuen en el si d’algunes famílies on els comentaris despectius són a l’ordre del dia fan molt mal al sistema educatiu i a la formació dels nostres fills. Donar tota la credibilitat a la versió de l’alumne i cap a la del professor debilita molt la disciplina que ha de regir en tota comunitat educativa.

Proliferen, cada cop amb més força, les mediacions dins les nostres aules com a símptoma del desconcert disciplinari que en aquest moment viu l’escola. La mediació que és un recurs vàlid en casos molt concrets no ha de substituir la normativa de convivència ni les sancions del règim disciplinari malgrat alguns s’entesten a utilitzar-la per així tenir tranquila la seva consciència. No ha de fer por aplicar la normativa de convivència de forma estricta però coherent, són les incoherències dels adults les que provoquen els desconcerts i les manques de límits per on s’han de moure els nostres fills.

Mesures que actualment es proposen com la d’aixercar-se quan entri el professor a la classe o parlar-se de vostè, per sí mateixes no solucionaran res si al darrera no hi ha la ferma voluntat d’actuar coordinadament tots i cada un dels membres de la comunitat educativa, és a dir, de tota la societat. Tots sabem de professors que malgrat cridar i amenaçar amb càstigs la dinàmica de les seves classes són el caos absolut i els alumnes criden, enreden i fan el que volen; però també sabem de professors que sense necessitat de cridar ni d’estar amenaçant continuament amb càstigs amb aquells mateixos alumnes aconsegueix una dinàmica de participació i respecte per les normes molt elevat. On és, doncs, la diferència si els alumnes són els mateixos?. En la disciplina.

L’escola viu moments de temença i de por d’actuar com cal davant uns pares poc coherents i compromesos amb l’educació dels seus fill, uns pares que es llegiran abans el manual d’instruccions de la seva càmara de fotos digital que un llibre que parli de l’etapa evolutiva del seu fill. Uns pares que donen per suposat que ells són els únics que poden castigar els seus fills però que cada vegada deleguen més aspectes importants de la vida d’aquests en l’escola. Uns pares que es troben en l’adolescència dels seus fills les incoherències que van fer quan aquests eren petits.

Caldrà doncs seure i parlar molt seriosament per tal que el pèndol, ara que torna, no s’ens endugui pel davant.

El equipo directivo del centro

El equipo directivo del centro es el encargado de liderar la actividad del centro escolar pero, ¿cómo se aprende a ser líder?. ¿Es posible transmitirlo como conocimiento específico a través de cursos o actividades de formación?.

Del equipo directivo del centro se espera, entre otras, las funciones siguientes: ejercicio del liderazgo, el dominio de la legislación, que esté formado en modelos de gestión de calidad, que sepa resolver conflictos, capacida para dinamizar grupos, que sepa trabajar en equipo, que sepa de modelos organizativos y de gestión de recursos, y muchas otras cosa más.

Lo que es cierto es que asumir la dirección de un centro educativo no es tarea fácil y, en muchos casos, se ha convertido en un difícil problema que no parece tener solución. De ahí la escasez de candidatos dispuestos a enrolarse en una tarea tan compleja y tan poco gratificante.

Hoy en día debemos entender la dirección como una labor de equipo, pero para ello necesitamos que ésta sea de liderazgo compartido. Ahora bien, compartir es mucho más que la suma de las individualidades pues los centros educativos se construyen sumando las aportaciones de las personas que los integran. Y ésto que es tan fácil de decir es más difícil de realizar pues durante mucho tiempo la dirección ha sido un cargo unipersonal al que se le atribuían todas las funciones burocráticas y de control del centro.

Ante una realidad que nos muestra que ni todos los docentes enseñan y ni todos los estudiantes están dispuestos a ser enseñados, la pregunta pertinente es ¿cómo no se convierte en un desafío profesional para la dirección lograr revertir esta situación?. Los centros educativos no están sólo para enseñar a los que valen, a los que todo lo que se les enseña les interesa, también están para enseñar a los que no quieren ser enseñados. Ante este reto se podrá decir que una de las preocupaciones del profesorado ha de ser encontrar cómo motivar a los alumnos pero desde la direcció del centro también hay que pensar en cómo se motiva a los profesores. Parece que preocupa más la motivación del alumno que la del profesor, cuando una va ligada a la otra.

Una de las contradicciones de la organizació escolar es que se acaba dando a los nuevos profesores o a los que rinden por debajo de la media, por decirlo de una forma suave, los peores grupos de alumnos y los peores horarios. Esto ligado a que al proceso inicial de acogida en bastantes centros no se le presta la menor atención crea un caldo de cultivo difícil de gestionar.

Ante este panorama no es de extrañar la indiferencia que muestran el profesorado y los demás agentes de la comunidad educativa, por ejemplo, en el diseño del proyecto educativo de centro, en la elaboración de los objetivos, o en cualquier iniciativa que huya de la impartición de las classes en el aula. Ello nos llevará a diferenciar centros donde su comunidad aprende de los procesos reflexivos sobre qué y para quién dedican su esfuerzo profesional en contraposición a los centros que se instalan en una rutina monocorde e insulsa.

La actitud de inhibición de los docentes está muchas veces ligada a su formación o a su pertenencia a una parte de la estructura escolar de tal forma que la justificación tipo “yo sólo enseño naturales” o “yo soy del departamento de lenguas” provoca que haya ámbitos de la vida escolar que queden en tierra de nadie o se adjudiquen directamente al equipo directivo o, si es el caso, al departamento de orientación. Así de esta forma nos encontramos con que las transiciones por el edificio, las zonas comunes y otros espacios del centro son el terreno abonado para los gamberros de turno ante la indiferencia o complicidad del profesorado que está presente. La pregunta entonces será ¿qué se puede hacer desde la dirección para cambiar ésto?.

Todo lo aquí expuesto parece tan fácil y tan obvio que no lo es, pues cualquier proyecto que se quiere llevar a cabo topa con la dificultad de negociarlo y traspasarlo a la comunidad educativa y de esta forma las intenciones iniciales devienen en un puro formalismo vacío, en una retórica que, en ocasiones, se reduce a rellenar el protocolo del proyecto cuando no copiándolo de otro centro.

Hay tantos frentes abiertos en el día a día que nos llevan a preguntarnos, de forma recurrente, ¿qué puede hacer la direcció para conseguir que los criterios de evaluación sean coherentes y se utilicen los mismos en todas las asignaturas independientemente del profesor que las imparta?. ¿O cómo se garantiza desde la dirección que se valore lo que el alumno sabe y no sólo lo que no sabe?.

Retomando la exposició inicial de este escrito habría que decir que sólo proporcionando formación al equipo directivo del centro no vamos a cambiar ni el modelo de dirección ni la forma de organizar y gestionar el centro educativo, la formación se ha de hacer extensiva a más personas de la organización. De esta forma el equipo directivo del centro podrá delegar aquellas tareas que pueden ser realizadas por diferentes componentes de la comunidad educativa pero para ello el equipo directivo tendrá que disponer de estrategias para organizar grupos de trabajo y fomentar las diferentes propuestas innovadoras que puedan convertirse en proyectos.

Para ello el equipo directivo del centro tendrá que conseguir que el profesorado entienda que su competencia profesional incluye aspectos externos a su trabajo en el aula y, evidentemente, deberá ilusionar y vincular a aquellos agentes externos que forman parte de la comunidad escolar y que tradicionalmente mantienen relaciones distantes o nulas.

Resultats exitosos per a tothom

Els resultats de les eleccions electorals han tornat a deixar, com no podia ser menys, contents a tots els partits polítics. Aquí el que no es consola és perquè no vol i qui dia passa any empeny. I no seré jo qui els hi tregui la raó ni la il•lusió doncs hi ha moltes formes d’interpretar els resultats de les eleccions municipals.

Primera interpretació: Si el Partit Socialista Obrer Espanyol ha guanyat en el conjunt d’Espanya vol dir que a Catalunya ha guanyat Convergència i Unió. Si la interpretació que fem és pel nombre de regidors escollits la cosa és ben clara, el PSOE ha tret més que el Partit Popular i CiU més que el Partit Socialista de Catalunya-PSOE. Per tant guanyadors PSOE i CiU.

Segona interpretació: Si el Partit Popular ha guanyat en el conjunt d’Espanya vol dir que a Catalunya ha guanyat Convergència i Unió. Si la interpretació que fem és pel nombre d’alcaldes que ja tenen majoria absoluta la cosa és ben clara, el PP ha tret més que el PSOE i CiU més que el PSC-PSOE. Per tant guanyadors PP i CiU.

Tercera interpretació: Si el Partit Popular ha guanyat en el conjunt d’Espanya vol dir que a Catalunya ha guanyat el PSC-PSOE. Si la interpretació que fem és pel nombre de vots rebuts la cosa és ben clara, el PP ha tret més que el PSOE i el PSC-PSOE més que CiU. Per tant guanyadors PP i PSC-PSOE.

Encara es podrien fer més interpretacions que satisfarien a la totalitat dels partits polítics, ara bé, hi ha unes dades fredes i clarificadores que pocs s’han atrevit a dir de forma clara i directa. A nivell de Catalunya tots els partits han perdut vots en relació a les municipals de l’any 2003: CiU ha perdut uns 70.000 (-9%), el PSC-PSOE ha perdut uns 180.000 (-17%), ERC ha perdut uns 80.000 (-20%), ICV-EUiA ha perdut uns 75.000 (-24%) i el PP ha perdut uns 75.000 (-22%).

I pel que fa a la nostra ciutat, Terrassa, les dades encara són més evidents si les comparem amb l’any 2003: CiU ha perdut uns 1.000 vots (-8%), el PSC-PSOE ha perdut uns 5.500 vots (-17%), ERC ha perdut uns 3.500 vots (-43%), ICV-EUiA ha perdut uns 3.200 (-33%) i el PP ha perdut uns 3.000 (-33%). Si mirem les últimes cites amb les urnes a Catalunya podriem dir que quant més Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya tenim menys participació electoral dels ciutadans hi ha. Ja és ben trist que ningú hagi prés nota d’aquest missatge i que el responsable de la participació porti ja quatre anys al davant d’aquest Departament de la Generalitat i encara no hagi dimitit, o és que potser ja els interessa aquest baix tó electoral per tal de mantenir-se en el poder?.

Abans d’acabar fer esment d’una notícia que en el seu moment va generar una certa polèmica en el decurs d’aquesta campanya electoral: 16 persones han estat detingudes en el marc d'una operació contra el terrorisme islamista. La majoria de les detencions, 13 en total, s'han fet a Catalunya a les ciutats de Barcelona, Igualada, Mataró i Santa Coloma de Gramenet. Aquest operació, anomenada Tala, ha estat dirigida pel jutge de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón, i els jihadistes detinguts estan acusats de captar futurs terroristes per enviar-los a camps de formació i entrenament al Marroc, l'Iraq i l'Afganistan a més d'estar relacionats amb un grup terrorista marroquí salafista. Potser seria bó recordar ara la polsaguera que van aixecar les declaracions del senyor Artur Mas sobre el tema i l’atac de que va ser objecte per part d’alguns líders polítics molt millor informats que ell. En política no tot s’hi val i si val tot llavors no ens hem de queixar de l’elevada abstenció perquè si algun partit creix en els últims anys és el PA, el Partit de l’Abstenció.

¿Libros gratuítos?. No, gracias. Me explico.

Vamos de cara a las elecciones municipales y autonómicas y ya se escucha la tómbola de las promesas políticas. El alcalde de una población cercana a Barcelona promete a sus ciudadanos libros y material escolar gratuítos si sale reelegido y perdonen ustedes pero cuando oigo la palabra “gratis”, o cualquiera de sus derivados, me echo la mano a la cartera y me pongo a temblar. A mí cada vez que un político dice que una cosa es gratuíta me sale caro. ¿Por qué me ha de pagar un político a mí los libros del colegio de mi hijo?. ¿A santo de qué?. ¿Dónde está escrito?. Yo no quiero que me los paguen.

Los políticos juegan muchas veces a la máxima de lo que es de todos no es de nadie, y si él lo concede es gratis. ¡Y no es verdad!. La realidad es que los libros los pagamos con nuestros impuestos, por lo tanto el señor alcalde no da nada de nada. Él no nos da nada, al contrario esa política suya de darnos gratuítamente los libros hará que a corto plazo tengamos que pagar más impuestos pues él tendrá que equilibrar el presupuesto municipal y la única forma de hacerlo es aumentando los impuestos. Por lo tanto, ¡no, gracias, señor alcalde!. Es más, ¿yo por qué tengo que pagar los libros del hijo del señor que conduce un Mercedes Benz o tiene un segunda residencia en primera línea de la playa, o las dos cosas a la vez?. Que se los pague él a su hijo y no yo. ¡Qué manía con dar “gratis” las cosas!. Yo las quiero pagar. Quiero pagar los libros y el material escolar de mi hijo mientras dure su escolarización, no pagar los libros de todos los hijos de los demás toda mi vida, ¿pero por qué?. Oiga señor alcalde dedíquese a gobernar bien su ciudad y déjeme a mí tranquilo que cuando decidí tener un hijo ya era suficientemente maduro como para saber que tendría que pagarle los libros del colegio.

Llegados a este punto más de uno debe estar pensando que mi punto de vista es poco social. ¡Para nada!. Soy muy radical en ésto, he defendido y defenderé que los impuestos hay que pagarlos y que aquellas familias que económicamente no puedan pagar los libros de sus hijos han de ser los grandes beneficiados del sistema. Y es el sistema quien ha de pagar los libros de esos niños. Lo que no concibo es por qué tengo que pagar los libros del hijo del señor alcalde cuando éste ya cobra un buen sueldo. Los impuestos son para mejorar las condiciones de vida de la gente necesitada no para mejorar la vida de aquellos que ya se ganan bien la vida.

Inscripcions escolars

Ha acabat el periode d’inscripció als centres educatius per les etapes d’Educació Infantil, Educació Primària i l’Ensenyament Secundari Obligatori i a poc que els terrassencs estiguem informats haurem constatat que el que ens han dit no és ben bé la veritat.

Des que amb el govern tripartit van desaperèixer els barracots infames de l’època d’en Pujol gaudim, i cada vegada més, dels magnífics mòduls prefabricats que són la solució a tots els problemes del sector educatiu. Sembla mentida veure com certs sindicats i federacions de pares d’alumnes, que no fa pas tants anys cridaven i esbroncaven els antics gestors públics, ara aplaudeixen i declaren públicament que el tema de la manca de places escolars s’està fent bé, i ho diuen sense posar-se vermells. Jo ho comprenc, doncs no és el mateix un barracot que un mòdul prefabricat, o sí?.

Qualsevol terrassenc que presti una mica d’atenció observarà que des de fa anys només s’obren escoles públiques a la nostra ciutat. És més, des de la regidoria d’educació es llencen missatges en el sentit de dir que el problema de la manca de places escolars l’enfronta en solitari l’escola pública, incrementant el nombre de barracots això sí, i que la privada concertada no fa res i deixant traspuar sibilinament que al ser el gruix de nouvinguts immigrants estrangers no els interessa obrir nous centres. Però, la realitat quina és?. La realitat és que des de l’Ajuntament es posen tots els pals a les rodes per tal de desanimar als centres concertats el que obrin noves línies o nous centres. Hi ha un bon grapat de centres terrassencs que després de tenir els contactes corresponents amb la regidoria d’Educació, han vist decebuts que la consigna és obrir el màxim de centres públics i impedir al màxim l’obertura de noves línies o centres concertats. Però mentrestant el missatge és dir que la privada concertada passa, no s’implica, no l’interessa ajudar a resoldre aquest problema. La forma d’actuar de l’Ajuntament té un nom: sectarisme.

Prova del que s’ha dit en el paràgraf anterior va ser un article que el regidor Màrius Massallé va publicar al Diari de Terrassa, no fa gaire, on parlant d’aquests temes només feia referència a l’escola pública i va obviar qualsevol referència a la privada concertada. Hi haurà qui dirà que el senyor Massallé és d’un partit que s’autodenomina d’esquerres i que per tant això és lògic, però la veritat és una altra doncs aquest senyor és regidor de tots els terrassencs no només d’una part. Tot el que no sigui representar tots els ciutadans és sectarisme. I per cert ara que surt el Diari de Terrassa pel mig, quina gran oportunitat va perdre la periodista Mercè Boladeras de callar-se fa uns dies quan va escriure que molts pares demanen plaça a l’escola concertada bàsicament perquè no volen que els seus fills es barregin amb els immigrants que van a la pública. Quina observació tan desfortunada la d’aquesta senyora!.

Però, és clar, a nivell de la resta de Catalunya les coses no estan millor només cal agafar El Periódico de Catalunya de dissabte passat i veure com, un cop més, carrega les tintes contra els centres privats concertats fent de nou demagògia amb el tema de les quotes, les fundacions i les matrícules. Ja se sap que no hi ha res pitjor que una mitja veritat o una mitja mentida. L’obsessió d’aquest diari per les escoles concertades és per prendre nota.

Molt em temo que encara ens queden molts anys perquè les disputes polítiques es continuin realitzant en el camp de batalla de l’educació. Els polítics van trobar fa anys un recurs fàcil i populista amb el qual entretenir la gent i passar de puntetes per sobre d’altres problemes realment molt més difícils de lidiar i de resoldre, i mentre ens deixem enredar ells aniran fent el doble discurs i marejant la perdiu.

Telemadrid, El Mundo y los ciudadanos de segunda

Reconozco que me equivoqué el pasado lunes cuando entre ver el reportaje “Ciudadanos de segunda”, que ofrecía en su programació de noche Telemadrid, y dos capítulos de la serie CSI elegí esta última opción. ¡Qué se le va a hacer, pero fue así!. De todas formas gracias a este gran invento que es internet lo he podido ver completo. La verdad es que no me ha defraudado pues se ajusta mucho a lo que me imaginaba que diría. Y digo ésto porque en mi escrito “Periodistas partidistas” ya avanzaba que hoy en día la profesión del periodista está sometida a la ideología de la empresa periodística correspondiente y ya se sabe que todos hemos de comer y llegar a final de mes. Lo triste es saber de antemano que en función de quién haga la información periodística ya sabemos qué producto sale.

Me sorprende que la cuestión catalana sea el sitio común donde cualquier persona se crea con derecho de abocar sus recelos, envidias y temores. Puestos así a veces te dan ganas de ser vasco, o gallego, o valenciano, o navarro, o ...... pues parece que allí no hay conflictos de ningún tipo y, mucho menos, lingüístico. ¡Qué envidia!. Aquí no, aquí caña al mono que es de goma. Y si hablas porque hablas y si callas porque callas siempre recibimos.

Me sorprende cómo en este reportaje se hace el símil, sibilino, de equiparar un recurso pedagógico como es el aula de acogida a un gueto marginal para extranjeros. Si alguna funció tiene este recurso es el de facilitar la integración de los alumnos, no lo contrario.

Me deja perplejo la siguiente observación del reportaje cuando dice “ ..... en este cartel vemos cómo aparece el mapa del mundo y el de los países catalanes pero en ningún momento aparece el de España.” La primera reacción al sentir ésto fue la de pensar que el mundo era muy injusto con nosotros, pues si en el mapa del mundo no sale España es que está mal dibujado o que nos tienen manía y no nos lo dicen. Lo que no acabo de ver es por qué inmediatamente al lado tiene que aparecer el mapa de España, sólo España. A lo mejor hubiera sido mejor poner al lador el de Europa, y al lado de éste el de España, y al lado de éste el de los países catalanes y al lado de éste el de Cataluña. No lo sé, quizás es que el colegio en cuestión no tenía más paredes libres o quizás, sólo quizás, pusieron el de los países catalanes simplemente porque querían explicar a los alumnos del aula de acogida que la lengua catalana se habla en otras zonas de Europa y no hacía falta empapelar el colegio con mapas que no venían a cuento.

Por lo que hace a la enseñanza ya avanzaba en mi escrito del 26 de julio de 2006 titulado “Bilingísmo y realidad social” que encajar modelos en la realidad es muy complicado. Que si optamos por una doble red escolar en función de la lengua vehicular de la enseñanza obtendremos unos resultados y que si optamos por la inmersión lingüística obtendremos otros. Lo que hay que valorar como sociedad es que hay que aplicar el modelo que menos fractura social provoque, y digo menos fractura porque no hay ningún modelo puro y aséptico. Si en vez de la inmersión lingüística en Cataluña se hubiera optado por la doble red escolar, seguramente el reportaje que nos ocupa estaría poniendo el énfasis que en función de en qué tipo de escuela estudies estás más o menos marcado socialmente y eso provoca distinciones entre castellanos y catalanes hablantes. No hay nada perfecto, todo tiene sus imperfecciones.

Que la información y los medios informativos se utilizan cada vez más como arma arrojadiza e ideológica se constata con toda crudeza cuando en el reportaje se dice en referencia a la información meterológica de TV3 “ .... y está acostumbrado a que una simple información como la del tiempo esté limitada sólo al territorio catalán.” Lo primero que me viene a la cabeza es qué menos se le puede pedir a una televisión autonómica que informe sobre su territorio natural. Lo que pasa es que la voz de la periodista calla y siguen las imágenes con el sonido original de la información meteorológia y se puede oir al meteorólogo Tomás Molina decir “ ...... en el resto de Europa algunas lluvias en el interior de la península ibérica ......” mientras señala en el mapa de España símbolos con nubes, soles y lluvias. ¡Patético!.

En fin, como siempre, todos tienen su parte de razón y su parte de culpa. Los sistemas no son perfectos y muchas veces hay que escoger el menos malo de ellos y de eso los seres humanos sabemos mucho porque cada día hemos de optar, decidir y posicionarnos en temas y cosas que no siempre son negras o blancas sino grises.

Por cierto señores de Telemadrid y El Mundo, ¿qué significan las palabras searching, scanning, CAM, ON i FFW que hay al inicio, concretamente en la carátula de presentación del reportaje?. He consultado mis diccionarios de castellano y catalán y no las encuentro. ¿Por qué nos molesta menos el inglés que el catalán?.

Visquem Terrassa: propaganda gratuïta

M’ha arribat a casa la revista Visquem Terrassa i el primer que m’ha vingut al cap és que les eleccions municipals estan a punt de fer-se. I no és que tingui dots d’endevinador, no, és que aquest últim exemplar és especial. Ocupa quasi quatre vegades més pàgines que qualsevol altre anterior. Un pot pensar que sent una revista d’informació municipal, doncs així és subtitula el Visquem Terrassa, aquesta recull la gran activitat ciutadana d’aquesta nostra ciutat, doncs no, ni molt menys.

Quan un llegeix allò de “revista d’informació municipal” pot pensar que en ella es reflectiran totes aquelles coses que el municipi genera per sí mateix, és a dir, les iniciatives empresarials, culturals, educatives, d’oci, individuals, socials, de solidaritat, .... i que, d’una forma estructurada, l’ajuntament dóna a conèixer als ciutadans de Terrassa perquè considera que tothom ha d’estar assabentat d’aquests fets. Doncs no, el que vol dir “revista d’informació municipal” és que només surten aquelles coses que fa l’equip de govern del consistori i ens les comunica per tal de que els ciutadans estiguem ben informats. Caldria fer aquí un incís de si realment és necessari gastar els nostres impostos en aquesta publicació quan ja hi ha altres mitjans periodístics a l’abast dels ciutadans.

Ara que ja ens queda clar què vol dir “revista d’informació municipal” el següent dubte és per què són necessàries quatre vegades més pàgines en aquest exemplar especial?. Només se m’acut una resposta i és que he rebut a casa meva la propaganda electoral del tripartit que governa Terrassa. I el pitjor de tot és que l’hem pagada amb els nostres impostos. Obrint aquest últim Visquem Terrassa em pregunto el per què d’aquests requadres que parlen de les evolucions dels diferents temes des de l’any 2003 al 2006, és a dir, per què fan balanços de tots els temes quan cada mes de cada any ens han estat enviant la “revista d’informació municipal” i ja ens van informar en el seu moment de cada actuació. Per què?, perquè és propaganda electoral gratuïtat pel PSC, ERC i ICV que entre tots els hi paguem amb els nostres impostos i, la veritat, això no és ni correcte ni està bé. Cada un d’aquests partits si el que vol és donar a conèixer la seva acció de govern el que ha de fer és pagar-se la propaganda amb els seus diners.

És un mal estil de fer política aquest que utilitza el tripartit que governa Terrassa, potser 28 anys continuats de govern municipal faciliten aquest sentiment de possessió i deriven en tics molt concrets de pensar que la ciutat i els seus recursos són dels que la governan.

Periodistas partidistas

Antiguamente cuando uno leía el diario se informaba de los hechos que habían sucedido. Posteriormente, si se quería tener una opinión diferente a la propia, había que leerse la columna pertinente del experto o del periodista cualificado que emitía su opinión ya fuera porque era una autoridad en la materia o bien porque era un periodista especializado en ese tema.

Mucho me temo que ya hace bastante tiempo que cada vez nos dan menos información y más opinión. Cuando ponemos cualquier canal de televisión o de radio, o compramos caulquier revista o diario, la noticia ya nos viene opinada como si las personas no fuéramos capaces de elaborar nuestra propia opinión. Recuerdo, con gran placer, que hace mucho tiempo leíamos la noticia y cada uno elaboraba su opinión y la contrastaba con la de los demás. Hoy ésto cada vez es menos posible pues los medios han tomado partido y, mucho me temo, que de una forma muy descarada.

La paradoja es que cuantos más medios tenemos (canales de televisión, de radio, periódicos de pago y gratuítos, revistas, blogs, ....) menos información nos llega. Lo que nos llega viene ya filtrado de origen con lo cual no hay forma de saber la esencia de la noticia. Y es una pena, o al menos así me lo parece a mí. Por eso no me sorprendió nada, o muy poco, cuando el Partido Popular anunció que no iría a ninguna tertulia o programa del grupo Prisa. Lo que sí que me sorprendió, y me sigue sorprendiendo, son los fariseos que se rasgaron las vestiduras ante tal declaración. ¿Qué pretendía Prisa cuando calificó al Partido Popular de “guerracivilista”?. ¿Que pusiera la otra mejilla?. El Partido Popular ya sabemos cómo piensa y qué propone, pero ¿de Prisa tendríamos que saberlo, o no?. ¿No se dedican a la información?. Pues que informen y dejen las opiniones a un lado. Si ellos toman partido, ¿por qué no puede hacerlo el Partido Popular?.

Lo que encuentro triste del panorama periodístico actual es que en función del medio ya sé de antemano cómo enfocará éste la noticia. ¡Y no sólo éso!. También sé cómo la competencia de ése medio opinará sobre esa noticia. Me parece denigrante que todo valga en esta lucha por la audiencia, desde los insultos de algún locutor de la Cadena Cope hasta las omisiones informativas de TV3 o, incluso, los silencios del diario local de mi ciudad. Chocan, por dispares, los tratamientos informativos del barrio del Carmel de Barcelona con la presunta financiación irregular de Unión Democrática de Cataluña, o el caso Bolaño con las encuestas del señor Madí de Convergencia Democrática de Cataluña, o, si quieren, cualquier otro tema que se les pueda ocurrir a ustedes.

Hoy lo que manda en las redacciones son las consignas de los propietarios de los medios y las filias y las fobias. ¡Para temblar!

El desastre de la renda mínima d’inserció

Hi ha coses que costa d’entendre i el que està passant amb el Programa Interdepartamental per a la Renda Mínima d’Inserció és una d’elles. Aquest programa que va néixer ja fa molts anys amb uns objectius clars i esperançadors està devenint en un malson impossible de superar. Després de molts anys de sol•licitar per part dels centres un canvi de nord en la seva filosofia per fi l’any 2006 la Generalitat va decidir introduir modificacions significatives.

La principal modificació introduïda era que es passava d’una estructura de tres cursos-mesures anomenats de motivació o iniciació al món laboral, de formació i d’inserció laboral a una actuació més global sobre els usuaris basada en itineraris personals en funció de les diferents realitats socials i individuals. D’entrada res a dir, doncs era un aspecte que molts centres i entitats ja feia temps que li estaven demanant a la Generalitat. Però, com moltes vegades, la part positiva ha quedat en una declaració de bones intencions i com a un horitzó al qual s’ha d’arribar però ningú sap ben bé com.

La resolució d’autorització dels anomenats, actualment, Itineraris d’Inserció Sociolaboral va ser efectiva al final de l’any 2006 de tal manera que fins i tot la mateixa Generalitat va autoritzar l’inici de l’anomenada acció de diagnòstic fins el dia 31 de desembre. Una de les modificacions es que s’ha passat de tres cursos-mesures a fins a set accions diferents a desenvolupar tant de caire individuals com grupals. Les normes prèvies donades per començar les diferents accions eren que s’havia de tenir un mínim de sis persones per acció grupal per poder-la iniciar. Tots els centres van fer els seus comptes però de seguida es van adonar que les coses no rutllarien bé, perquè malgrat la quantitat generosa d’expedients d’usuaris que va adreçar la Generalitat als diversos centres col•laboradors aquests no estaven localitzables o disponibles. El per què d’aquest desgavell es pot resumir en els següents punts:

.- els cursos-mesures de l’any 2005 havien acabat a inicis de març de 2006. Des d’aquesta data fins a desembre els usuaris de la renda mínima d’inserció van estar gaudint “d’unes vacances pagades” a canvi de cap prestació ni obligació.

.- quan els centres rebien, i reben actualment, les fitxes dels expedients se n’adonen que moltes estan desfasades doncs un nombre important d’usuaris ja estan treballant, o fent cursos ocupacionals en altres centres, o ja han estat derivats per la mateixa Generalitat a un altre centre col•laborador, o ha canviat d’adreça de residència i ningú sap on està vivint actualment, ....

.- si a tot això li sumem la picaresca pròpia dels usuaris de la renda mínima d’inserció la realitat que es troben els centres és que no tenen suficients usuaris per iniciar les diferents accions doncs se'ls demana que si no tenen un mínim de sis usuaris per acció grupal no poden començar-les. Davant d’això els centres han pres dues postures: no començar cap acció si no es té sis usuaris o començar i fer que es vagin incorporant progressivament aquests i el dia que s’arriba a sis comunicar amb aquella data l’inici oficial de l’acció.

Els centres que han agafat la primera opció, no començar cap acció grupal si no tenen un mínim de sis usuaris, s’estan trobant hores d’ara amb que encara no han pogut iniciar oficialment algunes accions o ho han fet fa poques dates. La conseqüència directa d’això és que difícilment podran fer totes les hores programades abans del trenta de juny que és la data límit per acabar les accions.

Pel contrari, els centres que van decidir començar amb dos, tres o cinc usuaris les accions grupals perquè eren conscients que si s’esperaven a tenir sis alguns dels que ja tenien podien “desaparèixer” es troben que quan ho han aconseguit la Generalitat no els hi reconeix les hores impartides i els hi diu que no les pagarà doncs no hi havia el mínim d’usuaris. Per tant, els cost de totes les hores fetes correran a càrrec dels centres col•laboradors.

Arribats a aquest extrem val apuntar un seguit de punts com a tema de reflexió molt seriosa:

.- que en el tema dels Itineraris d’Inserció Sociolaboral a diferència dels cursos ocupacionals és la Generalitat qui deriva els usuaris als centres col•laboradors i que no són aquests els que han de captar-los mitjançant publicitat o contactes. Per tant, no és de rebut exigir als centres col•laboradors allò que la pròpia Generalitat no és capaç de fer correctament, si la seva gestió és un desgavell, és un descontrol, la seva incapacitat no la pot fer recaure sobre els centres. El descontrol de la documentació sobre els usuaris, inclosos els problemes informàtics que hagi pogut tenir, no l’ha de pagar cada un dels centres.

.- que la desconfiança de la Generalitat envers els centres col•laboradors l’únic que genera és malestar i com a conseqüència un mal servei cap a els usuaris. I que no pot ser que es traspassi la responsabilitat als centres col•laboradors de que si a un usuari se li talla la paga és perquè el centre ha informat negativament a la corresponent Direcció General. El prendre consciència alguns usuaris de que això és així pot generar una espiral de problemes als centres col•laboradors, a banda que no és potestat d’aquests el tallar la paga o no.

.- que no es poden donar criteris nous o canviar-los quan les diferents accions ja estan en marxa. Una vegada més la Generalitat, com d’altres administracions públiques, no toquen de peus a la realitat del dia a dia. Com poden canviar criteris, exigències, normatives i impresos quan ja s’ha començat d’una forma determinada?. En el “món real” les empreses com cal s’esperen a acabar un procés per introduir les modificacions pertinents i no ho fan mai quan el procés ja ha començat, la Generalitat sí que ho fa i el resultat és que els centres col•laboradors estan desorientats i neguitosos.

.- que la utopia xoca amb la realitat. La Generalitat en el tema de la renda mínima d’inserció exigeix formalitzar, per la desconfiança envers els centres, mil i un impresos de difícil compliment que ens porta gairebé a l’absurd d’haver de signar hora a hora la permanència de l’usuari en el centre. La paperassa burocràtica en aquest moment és molt gran i absurda.

.- i, per últim, que la Generalitat es deu de pensar que la gent viu de l’aire i no té res més a fer que esperar a que ella, mitjançant els expedients no actualitzats que deriva als centres, proporcioni els sis usuaris mínims i que a partir d’aquí els formadors s’incorporaran al seu lloc de treball independentment de si l’espera ha estat d’un, dos o tres mesos a que això succeís.

De seguir així molts centres deixaran d’impartir aquests Itineraris d’Inserció Sociolaboral.

Las comisiones bancarias

Me parece que entre todos nos hemos dejado tomar el pelo por los bancos y las cajas de ahorro. Aún me acuerdo cuando se cobraba por semanas y los viernes, con el dinero en la mano, se distribuía éste para las necesidades de la semana siguiente. Posteriormente se nos dijo que se cobraría por meses y un poco más tarde que era mejor hacerlo por una entidad bancaria. A tal efecto las entidades bancarias nos dieron facilidades y regalos si domiciliábamos nuestra nómina y nuestros recibos. Usted no se preocupe, venían a decirnos, ya le gestionaremos nosotros su dinero. Y veíamos en ello una seguridad y una tranquilidad a pesar de saber que con ello las entidades bancarias hacían el gran negocio con el dinero que nosotros no teníamos físicamente. Pero resulta que nos iban preparando el terreno del cobro de las comisiones.

Si mi cuenta corriente tiene menos de XX€ me penalizan con el cobro de una comisión. Si tiene mucho, es igual, me cobran una comisión de mantenimiento. Si me envían muchos recibos a casa, con propaganda suya incluída, me los cobran. Si tengo tarjeta de crédito me cobran entre 18 y 30€ anuales por tenerla. Si hago una tranferencia a otra persona por internet, donde todo el trabajo y las gestiones las hago yo, me cobran unas cantidades que me provocan un dolor físico insoportable. Me cobran por todo, hasta por respirar.

Si alguna vez he querido pagar una tasa oficial o un recibo me encuentro con que sólo lo puedo hacer en unos determinados días y a unas determinadas horas. Pero resulta que yo trabajo en esos momentos y ellos como mucho sólo abren el jueves por la tarde pero entonces no puedo pagar nada porque normalmente es por las mañanas y a primera hora. Me tienen cogido. Nos tienen cogidos. Todo está preparado para que acabe domiciliando el pago, pero entonces me cobrarán una comisión por superar un cierto número de pagos y de recibos. Incluso cuando se ponen amables y me ofrecen una batería de cocina, un coche, un ordenador o una enciclopedia me retendrán varios meses una gran cantidad de dinero de la que no podré disponer y sobre la cual no me abonarán intereses, y si se me ocurre hacer números me daré cuenta que me sale más barato ir y comprarme directamente la cristalería en el comercio de mi barrio.

Cuando los docentes que tenemos el contacto diario con los alumnos oímos las cuentas de resultados de las entidades bancarias que nos anuncian un 30% más de beneficios que el último año, en el cual ya ganaron otro 25% sobre el año anterior, en el cual ya habían ganado otro 22% sobre el otro año anterior, .......... nos cuesta mucho hilvanar el discurso de que el esfuerzo diario, el estudio, la constancia, el hacer los deberes cada día es lo que les ayudará a construir su futuro de una forma más estable. Te miran con una cara que te viene a decir que no los ralles, carroza, más que carroza, porque a ver, profe ¿tú cuánto cobras?. ¿Qué pasa, profe, siempre con el mismo rollito?.

Deberíamos rebelarnos ante esta situació y ser lo suficientemente constantes, cada vez que nos cobran una comisión, para reclamar su devolución o buscar, que todavía la hay, aquella entidad bancaria que no nos cobre por tener nuestro dinero en su caja fuerte. Siempre había creído que por el hecho de tener mi dinero en su poder y trabajar con él yo iba a tener unos réditos que me ayudarían a complementar mis ingresos. Nunca llegué a sospechar que por tener mi dinero en sus entidades bancarias les llegaría a pagar dinero, dan ganas de volver a destripar el colchón de la cama o levantar la baldosa de la habitación y guardarlo fuera del alcance de ellos.

Busot, un mal exemple

L’aparició dels blogs a internet ha potenciat que molta gent i estaments puguin comunicar les seves idees i opinions d’una forma àgil i fàcil. La diversitat d’aquests és prou àmplia com perquè qualsevol persona pugui trobar de totes les tendències a poc que remeni en la blogsfera mundial. Això ha propiciat una nova forma d’entendre la comunicació fins ara escrita que semblava estar reduïda al suport paper. I és clar, on n’hi ha de tot hi ha mal ús i fins i tot abús com és el cas del blog de notícies anomenat Busot.

Particularment aquest blog en els seus inicis em resultava interessant de llegir i de seguir, pensava que mitjançant la utilització de la ironia i l’anonimat podien arribar a explicar tot allò que d’una forma més a cara descoberta seria complicat o impossible de dir. Val a dir que la utilització de l’anonimat o del pseudònim és una fórmula prou vàlida en el món del periodisme que facilita poder dir més coses de les que en condicions normals un diria. Fixeu-vos si és una fórmula molt utilitzada que aquest blog que esteu llegint utilitza el pseudònim de “pedagog” per tal de que el seu autor, o autors, pugui expressar amb més tranquilitat les seves idees. ¿Per què, doncs, Busot és un mal exemple?.

Bàsicament perquè amparant-se en l’anonimat es dedica a insultar a tort i dret a tots aquells que no considera de la seva corda. I això senyors de Busot no és de rebut, no és de rebut dir que el senyor Josep Antoni Duran i Lleida és el Dioni de la Franja o és el diputat català més dropo del Congrés dels Diputats. O que el senyor Daniel Sirera és Daniel cocoliso Sirera. O el senyor Albert Fernández és Albertito bat de bèisbol Fernàndez. O que el diputat de Ciutadans José Domingo Domingo és José Libertad! Libertad!. O anomenar al senyor Ignasi Farreres, exconseller de Treball, presumpte delinqüent. I moltes coses més.

La utilització de l’anonimat o del pseudònim no ha de servir per insultar ni per difamar la gent. No és de rebut dir presumpte delinqüent a un senyor que encara no ha estat jutgat i ni tan sols sentenciat. En tot cas el senyor Farreres és innocent fins que un jutge no demostri el contrari. No tot és vàlid senyors de Busot. No val insultar. No val ser groller. Vostès poden criticar, donar la seva opinió, dir la seva d’una forma més seria o més en broma, avorrida o amb ironia però el que no poden fer és insultar ni difamar. I molt menys ho poden fer des d’una tendència política concreta que té en aquests moments responsabilitats de govern. La gent es desanima davant d’aquestes actituds dels seus polítics i provoca en ella descensís i desmotivació política que es tradueix en abstenció electoral.

Tampoc és correcte censurar els comentaris que la gent fa a les notícies pel simple fet d'expressar idees contràries i no compartides. Per últim, dir que tampoc és de rebut aprofitar la plataforma anònima del blog de Busot per insultar als col•legues aliats polítics. Les coses dins de les aliances es diuen a la cara amb honestedat i claredat, amb sinceritat i lleialtat, el que no pot ser és fer de govern i oposició a la vegada. Amb respecte i educació s’arriba més lluny. Per tot això Busot és un mal exemple.

Adolescentes y padres impotentes

Me sigue sorprendiendo mucho ver cómo un número importante de padres de chicos adolescentes “descubren” de golpe su impotencia ante ellos. Quizás es el momento del curso, pues justo estamos en el ecuador de él, pero lo cierto es que los comportamientos de algunos adolescentes se exponen ante los ojos atónitos de sus padres y educadores de forma harto evidente y cruda.

Digamos que llevo unas semanas atendiendo a padres de adolescentes que verbalizan con claros signos de realismo su impotencia ante la forma de ser de sus hijos. Padres que en su mayoría se creían más amigos que padres y se topan con la realidad de que sus hijos pasan de ellos e incluso se enfrentan a ellos. “Si supiera usted cómo me trata a mí en casa. Me insulta y me empuja. Se vuelve muy violento cuando se le lleva la contraria”, me ha dicho más de una madre llorando. Y lo cierto es que los padres varones tampoco saben muy bien cómo reaccionar. “ Yo lo llamo a su hora por la mañana pero no hay forma de que llegue al colegio puntual. ¿Qué más puedo hacer, lo mato?” te dicen cuando la entrevista coge ese tono de confidencia derrotista.

Decía al principio que me sorprende por diversos motivos pero, entre otros, por los siguientes:

.- que no pensaran desde el principio que la falta de normas de convivencia tendría como resultado un ser caprichoso y voluble.

.- que cada vez que decían que sí para evitarse un conflicto y una discusión se acercaban más y más al sometimiento y a la impotencia.

.- que cada vez que los dejaban con otros para ellos poder ir a comprar tranquilos o salir a divertirse, con frecuencia, sin sus hijos estaban inculcando con el ejemplo que la vida familiar no es importante y que lo importante es el egoísmo de cada uno. Y que, por tanto, que si ellos como hijos no cuentan en los planes de sus padres, los padres acabarán por no contar en los planes de sus hijos.

.- que cada vez que permitían una falta de respeto a un adulto (abuelos, profesores, gente en general) plantaban la semilla del futuro donde ellos como padres también sería faltados al respeto.

.- que cada vez que le reían la “gracia” cuando hacía “alguna”, le estaban dando de comer al ego desaforado de su niñito, ego que al crecer le hará creerse un “máster del universo” cualquiera.

.- que cada vez que lo justificaban diciendo “déjalo hombre, no le digas nada no ves que es pequeño, ¡ay, qué bonito que es mi niño!” estaban poniendo los cimientos de un pequeño dictador que se cree que el mundo es suyo y puede hacer lo que le venga en gana.

Y podría seguir con mil y un ejemplos. Pero claro, aquella siembra trajo estos frutos y ahora es complicado reconducir según qué situaciones. He sentido a muchos padres decirme sin excesiva consciencia del problema aquello de “mi hijo se fuma un porro de vez en cuando”, y cuando desde el centro escolar se le ha dicho en qué condiciones llega al aula y que de vez en cuando nada sino que es cada día y que se le ha encontrado porros en su mochila o taquilla, te miran boquiabiertos y se les hace presente de golpe que todo aquel frágil equilibrio de engaños que ha ido evitando la confrotación se hace añicos y deviene en la cruda realidad.

En educació debemos tener muy presente que la base del inicio es lo que nos sostendrá el edificio en el futuro. Pero la sociedad no siempre nos acompaña en lo correcto, está mal visto reprender, la confrotación, el castigo, la autoridad, el esfuerzo para conseguir un objetivo, todo eso y más está mal visto. La nuestra es una sociedad placentera, donde la búsqueda del placer, la felicidad fácil y lo inmediato se prioriza. Todo lo demás se aplaza hasta que ya no se puede más y entonces nos encontramos con problemas mucho más complejos de resolver. Cada vez que oigo a los políticos hablar del fracaso escolar y de las soluciones que proponen sólo para la secundaria obligatoria me entristezco pensando que no hemos entendido nada de nada, pues el fracaso escolar se empieza a gestar en las etapas de infantil y de primaria en un alto porcentaje de los casos. Lo mismo hay que decirles a los padres: los adolescentes dictadores se gestan y se educan desde la cuna.

L'informe Garrigues i la Generalitat

L’Associació Catalana de Formació Empresarial (ACFE) va demanar al gabinet Garrigues, Advocats i Assessors Tributaris una anàlisi jurídica de la gestió de la Generalitat de Catalunya de la formació professional mitjançant la concessió de subvencions cofinançades amb fons europeus a centres col•laboradors per dur a terme cursos de formació a ocupats i a treballadors en situació d’atur. El resultat és el que es coneix com l’informe Garrigues i que porta data d’octubre de 2006.

El motiu de demanar aquesta anàlisi jurídica s’enmarca dins el context on recentment els centres col•laboradors s’estan trobant amb nombrosos conflictes amb el Departament de Treball i el propi Servei d’Ocupació de Catalunya, respecte als criteris de justificació de les despeses, objecte de les subvencions, relatives a les accions de formació ocupacional que promouen ambdós òrgans de la Generalitat de Catalunya, com també dels retards i les retencions en el pagament d’aquestes. L’informe analitza el periode que va de l’any 2000 al 2005.

L’informe Garrigues constata que:

.- el Departament de Treball ha optat per instrumentar les polítiques de formació ocupacional mitjançant l’institut jurídic de la subvenció i no, com també ho podia haver fet, mitjançant contractes administratius de prestació de serveis.

.- que les regles de gestió de les subvencions han estat establertes, en exercici de les competències que li han estat transferides, per la Generalitat de Catalunya i no pas per l’Estat o la Unió Europea.

.- que la subvenció és un acte administratiu, pel qual l’Administració proporciona a tercers un benefici econòmic, amb la finalitat que aquest beneficiari realitzi una activitat que és d’interès general. La subvenció està condicionada a una condició resolutòria que és acomplir l’activitat formativa i fer-la d’acord amb les condicions establertes.

.- que el control que fa la Generalitat és el de verificar el cost de l’activitat realitzada, i que aquest és independent d’altres qüestions com, per exemple, el nombre d’alumnes que hagin assistit al curs.

.- que quan es fa una revocació aquesta demana el nombre d’alumnes assistents al curs, condició que en cap cas no s’havia demanat inicialment.

.- que les entitats acrediten la realització de l’activitat i justifiquen les despeses i que aquestes no depenen del nombre d’alumnes sinó de l’activitat realitzada.

.- que la condició imposada, que és la que s’estableix en les bases, és el nombre d’alumnes que s’inscriuen en el curs i que aquesta condició es compleix des del moment en què l’Administració accepta el curs.

.- que el que mai no podrà garantir el beneficiari és que tots els inscrits assisteixin al curs en la seva integritat, ja que no té ni els mitjans ni les potestats jurídiques per a poder-ho realitzar.

.- que la finalitat de la subvenció és realitzar el curs i, per tant, l’Administració no pot fer responsable els centres col•laboradors del compliment de les obligacions que, com l’assistència als cursos, tenen atribuïdes els alumnes dels cursos subvencionats, ni encara menys se’ls pot imputar una reducció de la subvenció per causa de l’incompliment d’obligacions que no els hi estan assignades.

.- que el beneficiari d’una subvenció té dret a rebre el seu pagament sota les condicions i en els terminis previstos a la normativa d’aplicació i, per tant, no es pot deixar a l’arbitri de l’Administració l’inici o l’allargament del procediment de control o revocació de la subvenció.

.- que l’incompliment per part de l’Administració dóna dret als centres col•laboradors a reclamar, com a mínim, els interessos de demora sobre els imports endeutats.

.- que la Comissió Europea ha manifestat la seva incomprensió sobre els motius que han portat a l’Administració catalana a aplicar procediments de subvenció i no de mercat, a l’hora d’atorgar les subvencions a empreses privades que desenvolupen la seva activitat en condicions de mercat.

.- que la submissió a la Llei 3/2004 de la morositat de l’Administració, en el pagament dels deutes dineraris contrets amb els benficiaris de les subvencions convocades i atorgades per ella, els donaria dret a la meritació d’interessos de demora, a la penalització sobre l’interès de demora i a la indemnització dels costos de cobrament.

També planteja l’informe Garrigues uns supòsits molt interessants referents als principis generals aplicables a les subvencions.

.- Supòsit en el qual els sol•licitants de la subvenció no observen les condicions prèvies de capacitat exigides en la convocatòria corresponent i, malgrat això, l’Administració atorga la subvenció de manera errònia: si la Administració revoca la subvenció un cop aquesta ha estat atorgada aquesta haurà de respondre de les despeses ocasionades als centre col•laboradors.

.- Supòsits de revocació de subvencions que es produeixen amb motiu de controls posteriors al cobrament de l’ajuda, i en virtut dels quals es detecten irregularitats o incompliments dels compromisos i obligacions imposades als beneficiaris: els centres col•laboradors tindran dret a ser indemnitzats per les despeses produïdes de bona fe en la confiança que la subvenció havia estat vàlidament otorgada.

.- Supòsit de revocació de subvencions motivada per un canvi de criteri de l’Administració vers la posició mantinguda fins a aquell moment, tot generant un perjudici econòmic inesperat al beneficiari de bona fe: els centres col•laboradors podran reclamar a l’Administració la compensació dels perjudicis econòmics patits.

Si la Generalitat no paga o paga tard, sempre que es donin els condicionants previstos a la norma, els centres col•laboradors podrien exigir els rescabalament dels danys causats per l’impagament o pagament tardà de les subvencions. És a dir, els centres col•laboradors no tenen perquè suportar la dilació indeguda de la tramitació dels procediments de pagament.

I per últim l’informe Garrigues destaca que si el beneficiari justifica la finalitat de la subvenció, encara que li falti algun document o ho hagi fet amb retard, preval l’interès públic d’haver realitzat l’acció sobre el formalisme estricte d’aportar la documentació justificativa.

Com es pot observar després de llegir tot això queda ben palesa que la forma d’actuar de la Generalitat és “injusta” en relació als centres col•laboradors. Ara tan sols queda que els centres perdin la por d’exigir els seus drets, si més no perquè la Generalitat ja fa anys que la va perdre i més que per servir sembla que estigui per servir-se.

Universidad: la política del aparador

Hace unos días la ministra de Educación, Mercedes Cabrera, presentó el estudio “Atlas de la España universitaria” que está basado en los datos del curso 2004-05. Una de las conclusiones más sangrantes de este estudio es que el 75% de la titulaciones universitarias de España no tiene suficientes alumnos para que sean viables. El estudio revela que para que una titulación sea viable económicamente se necesitan como mínimo 125 alumnos nuevos cada curso y en la mayoría de casos ésto no se da. Es más, el estudio revela que hay 34 centros universitarios que ofrecen 104 titulaciones con tan sólo diez nuevos alumnos matriculados. ¡Todo un despilfarro!, pues el estudio hace referencia exclusivamente a las universidades públicas exceptuando la Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED).

Uno de los motivos es, evidentemente, la baja natalidad de hace unos años que ahora golpea con todo su crudeza a la universidad una vez ya ha hecho su recorrido por los centros de primaria y secundaria. Pero esta variable ya se sabía, era de las pocas que se sabía y, por lo tanto, aquí no se puede alegar ignorancia pues basta consultar las previsiones del Instituto Nacional de Estadística para saber que hasta el año 2014 la universidad no volverá a remontar esta baja natalidad.

¿Qué ha pasado entonces?. Pues que en el tema universitario se ha hecho, por parte de los poderes públicos, una política de aparador que nos ha llevado a tener casi un millón y medio de universitarios el curso pasado en una estructura que pierde millones y millones de euros por muchísimos agujeros. Uno de los agujeros se llama vanidad política, por eso no puede extrañarnos que la ministra llame a la reflexión. Aquí cada comunidad autónoma, cada ciudad incluso, ha hecho e ido a la suya sin tener en cuenta una mínima planificación. Cada reino de Taifa ha querido tener “su” universidad para poder sacar más pecho ante el vecino. Triste y, sobre todo, muy caro.

Se entenderá ahora, por otra parte, que cuando nos dicen desde los poderes públicos que hay que potenciar la Formación Profesional, que desde los centros no hay que orientar a los alumnos únicamente hacia la universidad, que nuestro potencial productivo necesita más técnicos que universitarios, que nos jugamos las posibilidades como país más en la FP y que no necesitamos tanto titulado universitario, etcétera, etcétera, en realidad nos lo dicen con la boca pequeña de la mala planificación y del derroche de unos dineros que no valoran porque no los sienten como suyos. Todo es un discurso grandilocuente para amagar la incompetencia más galopante y personal.

Tenemos un sistema universitario caro, pero bien dotado económicamente, poco adecuado a nuestra realidad social y muy prestigiado socialmente ante un Formación Profesional que es la cenicienta de este cuento mal explicado y peor acabado.

La formació ocupacional a Catalunya

Durant els últims anys del govern de CiU hi havia l’opinió estesa de que la gestió de la formació ocupacional per part de la Generalitat de Catalunya era un desastre i que era impossible anar a pitjor. Moltes veus s’aixecaren per demanar un canvi de govern i de gestió per tal de redreçar aquesta situació que des de molts sectors de la societat civil i dels partits polítics en l’oposició era qualificada d’inoperant, sectària, mal gestionada, amb obscurs clientelismes i suposades corrupteles. I va arribar el tripartit.

La gestió de la formació ocupacional de l’any 2006 per part de la Generalitat només pot rebre el qualificatiu de desastre total. Els tres anys que porta el tripartit governant és una superació constant cap a l’abisme. Mai com ara s’havien fet les coses tan malament i d’una forma tan inoperant. Semblava que no es podia superar l’última etapa dels governs de CiU i els governs del tripartit ho estan aconseguint, és un honor que porten amb orgull. Per posar uns quants exemples direm els dos següents:

.- la convocatòria dels programes de garantia social va sortir, com en els últims anys, en plenes vacances d’estiu i es va resoldre a finals d’octubre davant la desesperació de pares, alumnes i centres que a principis de setembre encara no sabien si podrien realitzar aquests cursos i molt menys en quins centres i en quines condicions. Val a dir, que aquests cursos de formació estan adreçats bàsicament a joves sense l’ESO aprovada i amb unes edats d’entre 16 i 20 anys fonamentalment. Un es pot imaginar perfectament la desesperació de moltes famílies davant la realitat de no saber què fer amb els seus fills.

.- la convocatòria dels itineraris d’inserció sociolaboral, antiga renda mínima d’inserció, va sortir més tard encara i la seva resolució efectiva es va allargar fins a finals del mes de novembre. Això ha provocat que els centres hagin hagut d’improvisar davant les noves normatives de gestió per tal d’iniciar les diferents accions abans del 31 de desembre. Però també ha provocat que els usuaris de la renda mínima d’inserció hagin gaudit d’unes vacances extres que van començar el 10 de març i van acabar en el mes de desembre, i que degut a la pròpia problemàtica d’aquests usuaris ara mateix sigui molt i molt difícil poder-los localitzar i aconseguir que s’incorporin a les diferents accions perquè és la pròpia administració de la Generalitat la que desconeix en moltes ocasions les residències o les situacions personals actuals d’aquests.

En podriem continuar dient més exemples però crec que per adonar-nos del desastre de la gestió n’hi ha prou, perquè no hem d’oblidar que estem parlant de la formació ocupacional de l’any 2006 que es comença amb prou feines a finals del mateix any. ¿S’imaginen una empresa que necessiti 10 mesos per iniciar el seu procés productiu any rera any?. Segur que no, perquè no resistiria la competència del mercat. Doncs la nostra Administració ho té ben assumit i en fa gala d’això.

Van començar a governar i van crear moltes expectatives d’eficàcia. Estan governant i estan fent bons als altres. Els interessa més la pròpia cadira i les seves quotes de poder que no pas el país. No saben ni coneixen els ritmes dels ciutadans de Catalunya. Es pensen que el país és l’Administració i paralitzen la societat civil.

I el pitjor de tot és que no es preveu que això pugui millorar, ans el contrari.

Horarios comerciales

Estamos inmersos en la vorágine de las compras navideñas y quizás todavía no hemos salido a la superficie a tomar el aire para poder continuar con las de los próximos Reyes Magos. Sea como fuere nada tan consumista como estas fechas y nada más irracional que sus horarios comerciales.

Nos llenamos la boca de lo que ha avanzado la sociedad en los últimos siglos por lo que hace a los derechos de los trabajadores y resulta que “nos venden” de la mejor manera posible que la libertad de horarios comerciales es la panacea, el progreso y el no va más. Resulta que ahora si no compramos en domingo o en días festivos ya no tenemos tiempo para hacer todas nuestras compras, ya no vamos a ser capaces de adquirir todos los regalos necesarios con qué ofrecer a familiares y amigos nuestro cariño y amistad. Todos estamos muy ocupados y no tenemos tiempo.

Preocupa el egoísmo de cada uno de nosotros que hace que ciertos colectivos laborales se vean perjudicados en su vida particular y familiar. Muchas familias han hecho de los festivos comerciales el núcleo de una unión familiar que se basa en ir de tiendas y en el peregrinaje programado de los diferentes centros comerciales. Y éso les une. Pero esa unión está cimentada sobre la empobrecida vida familiar de los trabajadores del sector comercial, sobre su poca calidad de vida familiar, sobre su ausencia de vida familiar. Porque cuantos más comercios abren, más trabajadores trabajan y más consciencia tomamos todos de que más servicios han de abrir los festivos para que yo pueda satisfacer “mi libertad”. Pero también más cerca estoy yo de ser prisionero de esa libertad de horarios y más probabilidades de trabajar en festivo tengo.

Me sorprende, no obstante, ver cómo ciertos sectores que considero más esenciales todavía se resisten a la tan cacareada libertad horaria. Cuando tengo que hacer una gestión ante cualquier administración pública no me queda más remedio que pedir permiso en mi empresa y, a costa de parte de mi sueldo, ir en los horarios que me marcan los organismos públicos a resolver la gestión pertinente. ¿Saben lo bien que me iría poder ir a las ocho de la noche, o un día festivo por la mañana, a resolver la gestión municipal que me requiere mi ayuntamiento?. ¿O lo bueno que sería poder ir a mi banco uno de estos días festivos a resolver mis gestiones bancarias?. ¿O ir a la comisaría de policía a las siete de la tarde, hora en que ya he salido de mi trabajo, a renovar mi documento de identidad?. O ........ O.......... O.........

Pero veo que no. Que de momento, no. Pero no defallezco pues estoy seguro que el día está por llegar y a lo mejor, o a lo peor, podré hacer todo éso y más. Podré ir un día festivo a mi ayuntamiento a realizar mis gestiones, como buen ciudadano que soy, pues los funcionarios municipales estarán trabajando y que cuando acabe éstas me pasaré a renovar mi DNI por la comisaría de policía donde su personal de forma eficiente me atenderá. Y saliendo de la comisaría pasaré por mi oficina bancaria donde realizaré mis modestas gestiones financieras y todavía estaré a tiempo de pasar a recoger a mi hijo por la escuela, sí, sí, por la escuela dónde si no debería estar si sus padres están trabajando. Finalmente iríamos a reunirnos con mi mujer a la salida de su trabajo y, previo paso por un supermercado haríamos la compra de la semana. Todo ésto si, claro, no es que yo también haya tenido que trabajar este festivo para poder atender a mis clientes. ¡Buffff!. Y a ésto le dicen ir hacia adelante.

Vergonya

Vergonya és el que vaig sentir l’altra dia mirant al diari una foto on més de mil persones contemplaven “in situ” el sorteig d’encara no una vuitantena de pisos de protecció oficial.

Vergonya va ser el sentiment de veure fins on les nostres administracions públiques han fet de la claudicació el servilisme polític. Ja fa temps que penso que ens entretenen amb lo fàcil mentre que lo difícil ho deixen passar de llarg. M’explicaré amb un exemple.

Crec que els poders polítics i, per tant, les administracions públiques que controlen ens distreuen amb la gratuïta de l’ensenyança, amb els lemes de que l’ensenyament ha de ser públic i gratuït, amb la pressumpta foscor de les fundacions privades de les escoles concertades, amb que els pares no han de pagar un euro per l’escolarització dels seus fills malgrat els concerts econòmics a prou feines abasten el 60% dels costos d’una plaça escolar, .... i mentrestant passen olímpicament del tema de la vivenda, del tema de les immobiliàries i de les aberracions que algunes cometen (magatzems soterranis reconvertits en vivendes, ....), de les quantitats importants de diners negres que es mouen en el sector de la construcció, dels nyaps dels acabats de les construccions i un munt de coses mil variades.

Fem un drama si ens assabentem que un centre escolar concertat té beneficis però ens sembla d’allò més normal que els constructors gaudeixin de grans fortunes econòmiques i que fins i tot en facin ostentació d’aquestes (presidències de clubs, festes socials, ......). I per què dic tot això, doncs per la vergonya que em va produir aquella foto, aquella imatge.

Vergonya al veure que el dret a la vivenda digna que queda recollit en la nostra Constitució és ignorat pels nostres governants. Vergonya de veure que no s’hi fiquen en aquest tema de forma decidida. És clar que no, em podeu dir, no si fiquen perquè hi ha molts interessos creats començant pels propis ajuntaments. D’on ens pensem que treuen diners i diners els nostres ajuntaments?, doncs del sector de la construcció. Per tant, podriem concloure que començant pels ajuntaments, passant per les administracions autonòmiques i acabant pel govern central a ningú li interessa ficar-li la mà de forma seriosa al tema de l’habitatge.

De retruc el que fan és agafar un altre dret que també recull la Constitució com és el de l’educació i, com que aquí els agents implicats són més febles, aquí sí que ens hi fiquem a per totes, marejem la perdiu i ens hi posem durs. D’aquesta forma tenen la gent entretinguda amb el sector de l’educació. Per què no ens garanteixen la vivenda gratuïta tal i com ho fan amb l’ensenyament?.

Els hi vull fer una pregunta, què s’estima més vosté, pagar durant quinze anys deu mensualitats de 300€ a l’escola del seu fill?, o bé pagar durant trenta anys 14 mensualitats de 700€ al seu banc?. Em poden contestar si volen, jo tinc molt clar què és el que voldria.

Per què permetem que sigui l’ajuntament de la nostra ciutat qui “ens sortegi” la vivenda on hem de viure?. Què buscan, el nostre agraïment?. No us fa sentir vergonya aquestes adjudicacions de vivenda protegida?. A mí, sí.

Si ens adonessim del servilisme polític que estan creant en nosaltres els nostres governants ens faria por viure en aquesta societat.

¿Llamo al monstruo?

Se ha hecho de noche y la sala de espera del servicio de urgencias del hospital está llena de gente. Hay mucha gente y el tiempo de espera para que te atiendan es dilatado. Pienso que, ya que hay que esperar, lo mejor es tomármelo con calma. Me pongo a observar a la gente. A mi izquierda tengo una madre con un niño que debe tener cerca de tres años. La verdad es que el niño no parece necesitar asistencia médica, ya lo dice la madre: “Con lo malito que estaba y míralo ahora, para arriba y para abajo. Es que no para, claro como lleva dos días malito y sin salir de casa ya se sabe”. La otra mujer que la escucha también está con su hijo esperando que les atienda el pediatra de urgencias. El primer niño, llaves de coche en mano, se dedica a acercarse a la máquina de café y a intentar no se qué metiéndolas dentro del dispensador de cambio de monedas y combinándolo con un continuo ponerses las llaves dentro de su boca. Ahora en la máquina de café, ahora dentro de su boca. ¡Que vivan los microbios!, pienso para mí mientras intento adivinar si sería la típica madre que pondría el grito en el cielo si observara que en la guardería de su hijo hubiera alguna cosa falta de higiene.

La madre del hijo más calmado se acerca al niño de las llaves y haciéndose la simpática le empieza a hacer carantoñas y sonidos para que se ria. El niño se rie y se va, vuelve, se ríe y se va, recorre corriendo media sala de espera y vuelve. Y así varias veces. Regresa y cuando le vuelven a hacer carantoñas deja ir la mano en un golpe certero que impacta en el brazo de la madre simpática. Se oye la expresión: “Eso no lo hacen los niños”, es la madre biológica que se exclama. La simpática le dice que no se preocupe que ya se sabe cómo son los niños e intenta coger en brazos al niño, éste se revuelve y le muerde con fuerza en el brazo. La madre biológica vuelve a exclamar con poca convicción: “Eso no lo hacen los niños”, la otra, la simpática, le quita importancia pero se frota el brazo de dolor. El niño se acaba de espabilar del todo. Llaman por el interfono y la madre simpática coge a su hijo y se dirige al consultorio correspondiente.

Bueno, parece que después de una hora y media la sala se empieza a vaciar. Vuelvo a prestar mi atención sobre el niño de las llaves, no ha parado en ningún momento, se ha recorrido la sala de espera infinidad de veces, ha metido las llaves del coche un sinfín de veces en el dispensador de cambio de la máquina de café, y parece que ahora quiere ampliar horizontes. Se dirige a la puerta de un consultorio e intenta meter una llave por la cerradura, no lo consigue, lo intenta de nuevo y fracasa, ante la evidencia coge el manubrio e intenta abrir la puerta. “No, éso no lo hacen los niños” dice la madre que en ningún momento se ha levantado de la silla que ocupa. El niño insiste. “No, éso no lo hacen los niños”, vuelve a decir con voz cansada la madre. El niño consigue abrir la puerta y la madre espeta desde su silla : “¿Llamo al monstruo?. Ya sabes lo que va a pasar si viene el monstruo”, el niño se la mira brevemente y continua a lo suyo. “¿Llamo al monstruo?”, insiste de nuevo desde su asiento y con poca convicción. El niño a lo suyo y ella sentada.

¿Y yo?, yo me quedé con las ganas de saber qué es lo que pasa si viene el monstruo.

¿Y el niño?, el niño ni se inmutó.

¿Y la madre?, la madre tampoco.

Ja hem votat, i sí ....... i no .......

El dia 1 de novembre els catalans vam votar als diferents partits polítics per tal d’escollir els nostres representats al Parlament de Catalunya i sí va crèixer l’abstenció, la qual cosa ens hauria de fer reflexionar el per què un nombre tan gran de ciutadans d’aquest país decideixen no votar a ningú, i no entenc com tots els líders polítics la nit de les eleccions diuen que els hi ha anat bé malgrat perdre vots, escons i les eleccions.

I sí va tornar a guanyar Convergència i Unió per vuitena vegada, i no governarà CiU per segona vegada consecutiva.

I sí va guanyar CiU a les quatre provincies i en 38 de les 41 comarques de Catalunya, i no ha estat suficient per evitar la reedició del tripartit.

I sí s’observa perfectament mirant el mapa de Catalunya que serà l’àrea metropolitana de Barcelona la que impulsarà el nou govern, i no és estrany que això estigui mal vist per la gent que no viu a l’àrea metropolitana de Barcelona.

I sí es perfectament legítim que tres partits polítics facin una aliança per governar, i no és cert que la gent hagi votat al tripartit en aquestes eleccions doncs no es presentava.

I sí és comprensible que els de CiU s’enfandin, més faltaria, o és que nosaltres no ens enfadem quan no ens surten les coses bé, i no vol dir això que no acceptin els resultats de les eleccions.

I sí el PSC, ERC i ICV fan bé d’aliar-se per governar, i no deuen de tenir-les totes amb ells quan hem passat d’un “govern catalanista i d’esquerres” a un “govern d’entesa i progressista”.

I sí és ben lícit fer campanyes electorals incorporant novetats com el DVD, i no és de rebut criticar aquest quan la majoria reconeix no haver-lo vist.

I sí està bé expressar les nostres opinions en blogs, diaris, ràdios, televisions, ....... i no estic d’acord amb tota aquesta gent que insulta i falta al respecte als demés pel simple fet de que no pensen com ells.

I sí és bó per a la nostra societat que hi hagi un nou partit amb representació parlamentària com és Ciutadans Partit per la Ciutadania, i no és bó que la crispació faci que a alguns partits ja els hi estigui bé aquest ambient doncs així creixen i recullen més vots.

I sí continuarem observant en els propers dies els esdeveniments que ens depara la política catalana, i no defallim en demanar als nostres polítics aquell valor tan important en educació com és la coherència entre el que es diu i el que es fa.