(El següent escrit és una col·laboració d'en Francesc Portalés)
Qualsevol aportació en el tema d’ensenyament requereix preguntar-nos, d’una manera bastant simple, les qüestions d’on som actualment i cap on volem anar. Aquests dies els diferents informes que van sortint ens responen clarament a la primera qüestió. Paraules com: suspens, orelles de burro, esvorancs, mediocritat, caiguda lliure del sistema, etc., posen al seu lloc al sistema educatiu del nostre país. Com sempre escoltem les diferents causes que ens han portat fins aquesta realitat: manca de finançament, formació del professorat, etc. No serè jo qui posi en dubte aquestes causes.
Des del meu punt de vista, però, n’hi ha una altra tant o més important que aquestes, si tenim clar que volem anar cap a una educació de qualitat, amb igualtat d’oportunitats, i que tingui com a eix fonamental l’interès suprem de l’alumne: la recuperació dels “rols” de tots els que intervenen en el procés educatiu.
En els últims temps ens han portat a identificar dos mots que no són iguals: ensenyar i educar.
Ensenyar és comunicar a algú (una ciència, un art, coneixences, una habilitat, etc.) donant-li lliçons, explicacions, etc., mentre que educar és un terme més genèric que el d’ensenyament, i inclou aquest darrer, a més d’altres aspectes del comportament humà, tals com els hàbits personals i socials, els de cultura i civilització, i en definitiva de creixement humà i integració a la societat. Per contra, considerem l’ensenyament com l’ajut que la societat, a través de les escoles de tota mena, dóna als nois per tal que adquireixin coneixements, adoptin actituds i desenvolupin aptituds que contribueixin al seu creixement humà, i de retruc, al millorament de la societat.
Pel que fa a les responsabilitats, correspon en primer grau i de forma no delegable als pares, tutors o responsables legals la tasca d’educar els seus fills.
Pretendre que d’altres institucions o fins i tot l’Administració es faci càrrec de l’educació dels nois i noies és no tan sols irreal, sinó que falta a un dels principis bàsics com és el dret i deure dels pares a decidir com educar els seus fills. Massa vegades els mestres es troben en comeses que no els corresponen en absolut, tals com prendre responsabilitat sobre aspectes educatius en infants que no són “treballats” per aquells que en són responsables.
El que és realment important en tot ensenyament és l’aprenentatge. Tots els sistemes més sofisticats del món seran inútils si no aconsegueixen que els nois aprenguin. La millor combinació, sens dubte, és la de l’acord i complicitat entre les escoles i les famílies per a presentar un discurs homogeni i coherent en aspectes que ultrapassen els propis de l’ensenyament i entren dins el camp de l’educació.
Cal, també, tenir en compte allò que els tècnics expliquen amb mots molt senzills: els estudiants de més de dotze anys, desenvolupen els seus estudis com una forma de treball. Cal tenir present, per tant, que per estudiar i reeixir dels dotze al setze anys, són necessàries dues condicions: que el noi/noia pugui i vulgui .
Si la llei no preveu que els alumnes que no compleixin les condicions anteriors tinguin una altra sortida, del tipus taller-escola, o bé aprenents d’ofici, continuarem com fins ara : la seva inserció en les escoles seguirà essent un aparcament personal, i també una baixada generalitzada de nivell, ja que el treball d’estudi se’n veu ressentit.
Aquesta problemàtica s’ha de resoldre amb solucions noves, que permetin que cadascú trobi el seu lloc: l’estudiant que treballa en els estudis, i el noi que treballa en la seva preparació pel món laboral. Heus ací el punt essencial de l’ensenyament professional que s’ha d’abordar ja amb tota fermesa.
Amb la mateixa fermesa que cal abordar i diferenciar els diferents rols:
• Els pares han de responsabilitzar-se de les seves funcions educadores.
• Els alumnes s’han d’instal•lar en la cultura de l’esforç.
• L’escola ha d’ensenyar mitjançant els mestres, i aquests han de tenir el prestigi, reconeixement social i autoritat que necessitin per dur a terme la seva tasca.
• L’administració ha de posar els mitjans que facin possible la qualitat.
I tots plegats hem de treballar amb complicitat per fer una bona criança d’aquests cadells humans que són els nostres fills i/o alumnes i fugir de la cultura de la indulgència.
Francesc Portalés i Claramonte
Membre del Consell Escolar de Catalunya i Secretari General FE-USOC
