dissabte, 27 de gener del 2007

L'informe Garrigues i la Generalitat

L’Associació Catalana de Formació Empresarial (ACFE) va demanar al gabinet Garrigues, Advocats i Assessors Tributaris una anàlisi jurídica de la gestió de la Generalitat de Catalunya de la formació professional mitjançant la concessió de subvencions cofinançades amb fons europeus a centres col•laboradors per dur a terme cursos de formació a ocupats i a treballadors en situació d’atur. El resultat és el que es coneix com l’informe Garrigues i que porta data d’octubre de 2006.
El motiu de demanar aquesta anàlisi jurídica s’enmarca dins el context on recentment els centres col•laboradors s’estan trobant amb nombrosos conflictes amb el Departament de Treball i el propi Servei d’Ocupació de Catalunya, respecte als criteris de justificació de les despeses, objecte de les subvencions, relatives a les accions de formació ocupacional que promouen ambdós òrgans de la Generalitat de Catalunya, com també dels retards i les retencions en el pagament d’aquestes. L’informe analitza el periode que va de l’any 2000 al 2005.
L’informe Garrigues constata que:
.- el Departament de Treball ha optat per instrumentar les polítiques de formació ocupacional mitjançant l’institut jurídic de la subvenció i no, com també ho podia haver fet, mitjançant contractes administratius de prestació de serveis.
.- que les regles de gestió de les subvencions han estat establertes, en exercici de les competències que li han estat transferides, per la Generalitat de Catalunya i no pas per l’Estat o la Unió Europea.
.- que la subvenció és un acte administratiu, pel qual l’Administració proporciona a tercers un benefici econòmic, amb la finalitat que aquest beneficiari realitzi una activitat que és d’interès general. La subvenció està condicionada a una condició resolutòria que és acomplir l’activitat formativa i fer-la d’acord amb les condicions establertes.
.- que el control que fa la Generalitat és el de verificar el cost de l’activitat realitzada, i que aquest és independent d’altres qüestions com, per exemple, el nombre d’alumnes que hagin assistit al curs.
.- que quan es fa una revocació aquesta demana el nombre d’alumnes assistents al curs, condició que en cap cas no s’havia demanat inicialment.
.- que les entitats acrediten la realització de l’activitat i justifiquen les despeses i que aquestes no depenen del nombre d’alumnes sinó de l’activitat realitzada.
.- que la condició imposada, que és la que s’estableix en les bases, és el nombre d’alumnes que s’inscriuen en el curs i que aquesta condició es compleix des del moment en què l’Administració accepta el curs.
.- que el que mai no podrà garantir el beneficiari és que tots els inscrits assisteixin al curs en la seva integritat, ja que no té ni els mitjans ni les potestats jurídiques per a poder-ho realitzar.
.- que la finalitat de la subvenció és realitzar el curs i, per tant, l’Administració no pot fer responsable els centres col•laboradors del compliment de les obligacions que, com l’assistència als cursos, tenen atribuïdes els alumnes dels cursos subvencionats, ni encara menys se’ls pot imputar una reducció de la subvenció per causa de l’incompliment d’obligacions que no els hi estan assignades.
.- que el beneficiari d’una subvenció té dret a rebre el seu pagament sota les condicions i en els terminis previstos a la normativa d’aplicació i, per tant, no es pot deixar a l’arbitri de l’Administració l’inici o l’allargament del procediment de control o revocació de la subvenció.
.- que l’incompliment per part de l’Administració dóna dret als centres col•laboradors a reclamar, com a mínim, els interessos de demora sobre els imports endeutats.
.- que la Comissió Europea ha manifestat la seva incomprensió sobre els motius que han portat a l’Administració catalana a aplicar procediments de subvenció i no de mercat, a l’hora d’atorgar les subvencions a empreses privades que desenvolupen la seva activitat en condicions de mercat.
.- que la submissió a la Llei 3/2004 de la morositat de l’Administració, en el pagament dels deutes dineraris contrets amb els benficiaris de les subvencions convocades i atorgades per ella, els donaria dret a la meritació d’interessos de demora, a la penalització sobre l’interès de demora i a la indemnització dels costos de cobrament.
També planteja l’informe Garrigues uns supòsits molt interessants referents als principis generals aplicables a les subvencions.
.- Supòsit en el qual els sol•licitants de la subvenció no observen les condicions prèvies de capacitat exigides en la convocatòria corresponent i, malgrat això, l’Administració atorga la subvenció de manera errònia: si la Administració revoca la subvenció un cop aquesta ha estat atorgada aquesta haurà de respondre de les despeses ocasionades als centre col•laboradors.
.- Supòsits de revocació de subvencions que es produeixen amb motiu de controls posteriors al cobrament de l’ajuda, i en virtut dels quals es detecten irregularitats o incompliments dels compromisos i obligacions imposades als beneficiaris: els centres col•laboradors tindran dret a ser indemnitzats per les despeses produïdes de bona fe en la confiança que la subvenció havia estat vàlidament otorgada.
.- Supòsit de revocació de subvencions motivada per un canvi de criteri de l’Administració vers la posició mantinguda fins a aquell moment, tot generant un perjudici econòmic inesperat al beneficiari de bona fe: els centres col•laboradors podran reclamar a l’Administració la compensació dels perjudicis econòmics patits.
Si la Generalitat no paga o paga tard, sempre que es donin els condicionants previstos a la norma, els centres col•laboradors podrien exigir els rescabalament dels danys causats per l’impagament o pagament tardà de les subvencions. És a dir, els centres col•laboradors no tenen perquè suportar la dilació indeguda de la tramitació dels procediments de pagament.
I per últim l’informe Garrigues destaca que si el beneficiari justifica la finalitat de la subvenció, encara que li falti algun document o ho hagi fet amb retard, preval l’interès públic d’haver realitzat l’acció sobre el formalisme estricte d’aportar la documentació justificativa.
Com es pot observar després de llegir tot això queda ben palesa que la forma d’actuar de la Generalitat és “injusta” en relació als centres col•laboradors. Ara tan sols queda que els centres perdin la por d’exigir els seus drets, si més no perquè la Generalitat ja fa anys que la va perdre i més que per servir sembla que estigui per servir-se.

divendres, 19 de gener del 2007

Universidad: la política del aparador

Hace unos días la ministra de Educación, Mercedes Cabrera, presentó el estudio “Atlas de la España universitaria” que está basado en los datos del curso 2004-05. Una de las conclusiones más sangrantes de este estudio es que el 75% de la titulaciones universitarias de España no tiene suficientes alumnos para que sean viables. El estudio revela que para que una titulación sea viable económicamente se necesitan como mínimo 125 alumnos nuevos cada curso y en la mayoría de casos ésto no se da. Es más, el estudio revela que hay 34 centros universitarios que ofrecen 104 titulaciones con tan sólo diez nuevos alumnos matriculados. ¡Todo un despilfarro!, pues el estudio hace referencia exclusivamente a las universidades públicas exceptuando la Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED).
Uno de los motivos es, evidentemente, la baja natalidad de hace unos años que ahora golpea con todo su crudeza a la universidad una vez ya ha hecho su recorrido por los centros de primaria y secundaria. Pero esta variable ya se sabía, era de las pocas que se sabía y, por lo tanto, aquí no se puede alegar ignorancia pues basta consultar las previsiones del Instituto Nacional de Estadística para saber que hasta el año 2014 la universidad no volverá a remontar esta baja natalidad.
¿Qué ha pasado entonces?. Pues que en el tema universitario se ha hecho, por parte de los poderes públicos, una política de aparador que nos ha llevado a tener casi un millón y medio de universitarios el curso pasado en una estructura que pierde millones y millones de euros por muchísimos agujeros. Uno de los agujeros se llama vanidad política, por eso no puede extrañarnos que la ministra llame a la reflexión. Aquí cada comunidad autónoma, cada ciudad incluso, ha hecho e ido a la suya sin tener en cuenta una mínima planificación. Cada reino de Taifa ha querido tener “su” universidad para poder sacar más pecho ante el vecino. Triste y, sobre todo, muy caro.
Se entenderá ahora, por otra parte, que cuando nos dicen desde los poderes públicos que hay que potenciar la Formación Profesional, que desde los centros no hay que orientar a los alumnos únicamente hacia la universidad, que nuestro potencial productivo necesita más técnicos que universitarios, que nos jugamos las posibilidades como país más en la FP y que no necesitamos tanto titulado universitario, etcétera, etcétera, en realidad nos lo dicen con la boca pequeña de la mala planificación y del derroche de unos dineros que no valoran porque no los sienten como suyos. Todo es un discurso grandilocuente para amagar la incompetencia más galopante y personal.
Tenemos un sistema universitario caro, pero bien dotado económicamente, poco adecuado a nuestra realidad social y muy prestigiado socialmente ante un Formación Profesional que es la cenicienta de este cuento mal explicado y peor acabado.

dimarts, 9 de gener del 2007

La formació ocupacional a Catalunya

Durant els últims anys del govern de CiU hi havia l’opinió estesa de que la gestió de la formació ocupacional per part de la Generalitat de Catalunya era un desastre i que era impossible anar a pitjor. Moltes veus s’aixecaren per demanar un canvi de govern i de gestió per tal de redreçar aquesta situació que des de molts sectors de la societat civil i dels partits polítics en l’oposició era qualificada d’inoperant, sectària, mal gestionada, amb obscurs clientelismes i suposades corrupteles. I va arribar el tripartit.
La gestió de la formació ocupacional de l’any 2006 per part de la Generalitat només pot rebre el qualificatiu de desastre total. Els tres anys que porta el tripartit governant és una superació constant cap a l’abisme. Mai com ara s’havien fet les coses tan malament i d’una forma tan inoperant. Semblava que no es podia superar l’última etapa dels governs de CiU i els governs del tripartit ho estan aconseguint, és un honor que porten amb orgull. Per posar uns quants exemples direm els dos següents:
.- la convocatòria dels programes de garantia social va sortir, com en els últims anys, en plenes vacances d’estiu i es va resoldre a finals d’octubre davant la desesperació de pares, alumnes i centres que a principis de setembre encara no sabien si podrien realitzar aquests cursos i molt menys en quins centres i en quines condicions. Val a dir, que aquests cursos de formació estan adreçats bàsicament a joves sense l’ESO aprovada i amb unes edats d’entre 16 i 20 anys fonamentalment. Un es pot imaginar perfectament la desesperació de moltes famílies davant la realitat de no saber què fer amb els seus fills.
.- la convocatòria dels itineraris d’inserció sociolaboral, antiga renda mínima d’inserció, va sortir més tard encara i la seva resolució efectiva es va allargar fins a finals del mes de novembre. Això ha provocat que els centres hagin hagut d’improvisar davant les noves normatives de gestió per tal d’iniciar les diferents accions abans del 31 de desembre. Però també ha provocat que els usuaris de la renda mínima d’inserció hagin gaudit d’unes vacances extres que van començar el 10 de març i van acabar en el mes de desembre, i que degut a la pròpia problemàtica d’aquests usuaris ara mateix sigui molt i molt difícil poder-los localitzar i aconseguir que s’incorporin a les diferents accions perquè és la pròpia administració de la Generalitat la que desconeix en moltes ocasions les residències o les situacions personals actuals d’aquests.
En podriem continuar dient més exemples però crec que per adonar-nos del desastre de la gestió n’hi ha prou, perquè no hem d’oblidar que estem parlant de la formació ocupacional de l’any 2006 que es comença amb prou feines a finals del mateix any. ¿S’imaginen una empresa que necessiti 10 mesos per iniciar el seu procés productiu any rera any?. Segur que no, perquè no resistiria la competència del mercat. Doncs la nostra Administració ho té ben assumit i en fa gala d’això.
Van començar a governar i van crear moltes expectatives d’eficàcia. Estan governant i estan fent bons als altres. Els interessa més la pròpia cadira i les seves quotes de poder que no pas el país. No saben ni coneixen els ritmes dels ciutadans de Catalunya. Es pensen que el país és l’Administració i paralitzen la societat civil.
I el pitjor de tot és que no es preveu que això pugui millorar, ans el contrari.