La ventafocs ignorada

L’escola concertada s’ha manifestat i no ho sembla. No ho sembla perquè la cobertura informativa del fet no ha merescut ni grans ni, en segons quins mitjans, petits titulars. La ventafocs del sistema educatiu català, que dóna servei al quaranta per cent de l’alumnat, no mereix un ampli ressó informatiu. Gaudim d’uns mitjans de comunicació més propers a les ideologies polítiques que no pas a la realitat de la importància social dels fets. Igualment podem dir de la classe governant actual: per damunt de tot la ideologia, tan si val la realitat car aquesta és mal•leable i manipulable. S’ha de saber molt de vendre només ideologia per proposar el copagament o les assegurances privades en la sanitat i la seva posterior deducció fiscal i passar olímpicament dels milers i milers de pares que porten els seus fills als centres privats i concertats sense cap bonificació fiscal.

Aquesta crisi econòmica, també és veritat, ens està aclarint tot un seguit de conceptes que fins ara molts confoníem i no sempre ens havien quedat prou clars. A saber:

- que han aprovat baixar un 5% el sou als funcionaris.

- que ells, els nostres governants, per donar exemple, se’l baixen un 15 %.

- que al President de la Generalitat això l’implicarà deixar de cobrar uns 20.000€ menys l’any.

- que molts treballadors ja voldrien cobrar 20.000€ l’any.

- que el President de la Generalitat, descompte del 15% aplicat, encara cobrarà més de 140.000€ l’any.

- que el govern de la Generalitat apujarà els impostos als rics, és a dir, a tots aquells que guanyen més de 120.000€ l’any.

- que el President de la Generalitat és ric i també una part dels seus consellers també.

- que ens diguin el que ens diguin ens governen els rics disfressats de proletaris.

Per acabar dir-vos el següent dels últims quatre anys: on queden les bones intencions del contracte programa i el concert econòmic? Que va sent hora d’esbandir la premsa de periodistes partidistes que no li faci la pilota a l’estat usurpador i a uns polítics que cobren el salari del poder i que han vingut a servir-se i no pas a servir als demés. Que ja n’hi ha prou de subvencionar la societat per tal de subordinar-la al poder, i també de la política de les paraules i passar a la política dels fets. Que és millor no llençar més llenya al foc i que ja fa temps que és hora de dir prou.

Finançament, el mal exemple dels polítics

Pel que sembla s’ha arribat a un acord en el tema del finançament econòmic i, de nou, el comportament dels nostres polítics governants ha estat decebedor pel conjunt dels ciutadans d’aquest país. I no em vull referir a si a Catalunya, o a Madrid, li han de correspondre més o menys diners. Si els milers de milions d’euros que diuen que li corresponen a Catalunya, o a València, són pocs o molts. Em refereixo, un cop més, a la coherència demostrada pels nostres governants i al respecte que en tenen per les normes.

Tots sabem que l’Estatut de Catalunya és una llei orgànica, és a dir, que és una norma de rang legal que es troba en un nivell jeràrquic superior. Per a l'aprovació de l’Estatut de Catalunya va caldre la majoria absoluta dels nostres representants polítics. Val a dir que en els països on existeix aquest graó intermedi entre la lleis ordinàries o comunes i la Constitució, és normal que es limiti l'aplicació de les lleis orgàniques a una sèrie de matèries concretes. Estem parlant, així, de regulacions molt importants i sensibles.

El finançament acceptat pel Govern tripartit de Catalunya s’allarga fins l’any 2012 quan l’Estatut marca l’any 2011 com a límit màxim per resoldre aquest tema. És cert que venim, també, d’un altre incompliment com és el retard d’un any respecte el model i aplicació del finançament. I, malgrat tot, els nostres polítics governants riuen i ens diuen que és una molt bona notícia, per tots nosaltres, el fet d’haver aconseguit tots aquests milions d’euros i que no cal donar-hi voltes al cap si això s’aconsegueix un any desprès del que marca l’Estatut. Que el que importa són els diners i res més.

Tremolor és el que hem de sentir els educadors cada cop que els nostres polítics es passen les lleis pel folre del darrera. Així no s’educa un país, així no donem cap exemple als nostres ciutadans i, molt menys als nostres joves. Si els nostres governants són els primers en incomplir la llei com podem pretendre l’exigència d’aquesta?. Ens estan dient que si no fem la declaració de la renda d’aquest any la podrem fer i liquidar l’any vinent i que no ens passarà res?. O, ben al contrari, si ens passem tan sols un dia ja ens estaran cobrant un fort recàrrec econòmic per entregar-la fora de termini?. Com ens poden exigir a nosaltres allò que no fan ells?. Quin exemple és aquest pels nostres joves?. Els centres educatius, els educadors, els pares, com podem exigir els nostres joves el compliment de les normes amb exemples com aquest?.

Els nostres governants no viuen la nostra realitat, viuen la seva que està desarrelada, i molt, de la nostra. Per a ells tot s’hi val si aconsegueixen el que volen, fins i tot si amb això se salten el compliment de les lleis que ells mateixos han aprovat. Trist, molt trist.

Els PQPI de la confusió

Estem a mitjans de novembre i la confusió segueix envoltant el dia a dia dels Programes de Qualificació Professional Inicial (PQPI). Per si no era poc que, un any més, la resolució feta pel Departament d’Educació no coincidís amb la que va fer el Departament de Treball tenint com a conseqüència que s’hagin atorgat PQPI per Educació que no reberan cap mena de subvenció per part de Treball, amb la qual cosa moltes famílies s’han tornat a trobar en la desagradable situació de no poder matricular els seus fills en els centres on havien fet la demanda de matrícula. I, és clar, davant la falta de subvenció la majoria de centres han optat per no activar els PQPI no subvencionats. Això, que és greu i que es repeteix un any més és l’antesala de la confusió pel que fa referència als criteris de com avaluar els anomenats mòduls C, que són els que poden donar dret a l’obtenció del Graduat en l’Ensenyament Secundari Obligatori. Els centres encara no tenen clar com programar els crèdits corresponents ni quins seran els criteris d’avaluació i d’acompliment específic que hauran de superar els alumnes. El desconcert entre els docents s’expressa clarament cada cop que les famílies pregunten sobre com podrà obtenir el seu fill el graduat. La resposta estàndard és “encara no ho sabem”.

Per altra banda els centres continuen, en molts casos, omplint-se’n la boca amb els PQPI i els fan servir com a màrqueting de la seva atenció a la diversitat i preocupació pels col•lectius desafavorits però utilitzant, en molts casos, docents no adequats a les característiques d’aquests alumnes. Així no és d’estranyar veure docents implicats en els PQPI amb l’unic objectiu de poder completar la seva jornada laboral. I això ho acaben pagant els alumnes i els professors. La imatge de professors desbordats per grups d’alumnes de PQPI no acostumats a estudiar, fer els deures, arribar a l’hora o assistir a les classes és sovint la confirmació de que el discurs va per una banda i la realitat va per una altra. Continuen, els centres, no creient en el missatge que publiciten doncs pràcticament cap d’ells dediquen els seus millors professionals als PQPI. I així ens trobem professors amb mentalitat de batxillerat que se sorprenen de que els alumnes de PQPI s’atreveixin a parlar i a enredar a classe, la qual cosa a ells els hi sembla poc més que una blasfèmia.

Com a país continuem no creient en l’educació, com a molt la fem servir de camp de batalla de la política.

És hora de dir prou!!

Fa temps que les aigües baixen brutes en el món de l’educació. No ens hem pas d’amagar que estem en un perenne pim pam pum continu on tothom s’atreveix a ficar la seva cullerada i on els protagonistes principals de la pel•lícula amaguen el cap sota l’ala. Ha estat revelador com, arran de l’últim informe de la Fundació Jaume Bofill, els directors entrevistats en els diferents diaris deien vaguetats i donaven excuses per fer veure que els agrupaments que s’estan fent als seus centres no ho són per capacitats sinó per altres motius i raons. Ens fa vergonya confessar allò que fem quan algú ens ho posa en dubte, potser que ens falti el convenciment ple d’estar fent bé la nostra feina.

Fruit de l’interés que desperta de veritat el tema educatiu en la nostra societat és el programa que va fer TV3 la setmana passada. Té tant d’interès que va començar a les 11 de la nit i va acabar a un quart de dues!!. És ben sabut que, si a l’endemà has d’anar a treballar, és molt possible que a quarts de dues ja faci una bona estona que estiguis dormint. D’aquest programa val a dir que, com sempre, va estar polaritzat pel tema de la pública contra la privada doncs és un dels paranys que des de la política i certs sindicats sempre posen pel davant per tal de fer debats estèrils i sense sentit. La qüestió és tenir el personal entretingut. El tema de l’autonomia dels centres, que és un dels pocs temes punyents que podria ajudar a millorar el funcionament dels centres públics, va esparverar a certs sindicalistes que no volen sentir a parlar del fet que siguin els centres públics els que puguin escollir els docents i no pas aquest els que continuïn escollin el centre. Com que era un tema que no interessava es va passar de puntetes.

I la concertada què hi pinta aquí?. Doncs la concertada és la filla lletja que fa la feina bruta però que hem d’amagar perquè ens avergonyeix a molts. Els polítics la necessiten però no la suporten. Fa uns dies en Francesc Portalés escrivia en aquest mateix blog, amb el títol d’Ensenyament: més llenya al foc!!, l’estat d’abandó en que es troben els professionals de la concertada a Catalunya. I significatius són els comentaris rebuts per aquest escrit que manifesten la ràbia i la impotència del col•lectiu de docents de la concertada. Però no patiu, que els titulars porucs dels centres concertats no faran ni cap vaga ni cap tancament patronal com a mesura de força davant el Departament d’Educació. I mica en mica la concertada anirà desapareixen i tancant centres gràcies a l’ofec que certs partits polítics practiquen contra ella des del poder. Recordo que quan alguna vegada des d’aquest blog s’havia dit que s’impedia obrir línies o centres a la concertada, vegeu per exemple Las preinscripciones escolares, alguns ens havien fet arribar missatges dient que exageràvem, doncs bé, en el programa de TV3 alguns representants de la concertada ja es van atrevir a treure el tema en públic i davant del conseller Ernest Maragall que no va saber ben bé què dir. Imagineu com està el tema!! I, per si algú pensa malament, caldria dir-li que de ben segur que en els propers anys el Departament d’Educació estarà més que predisposat a escoltar les propostes dels titulars de la concertada; a això se li diu crisi econòmica i restricció de pressupostos i, per tant, no ens hauran d’estranyar les crides a la responsabilitat i al paper preponderant que ha de jugar la iniciativa civil en el tema educatiu per part dels polítics de torn. Quan manquen els diners els polítics troben que és un bon moment per ressaltar el gran paper que ha de tenir la societat civil. Permeteu-nos dir que això és d’un cinisme immens.

Hi ha descontent, molt de descontent, en la concertada i potser comença a ser hora de dir prou. Prou a treballar en aquestes condicions. Prou d’incompliments una vegada i una altra. Prou de deixar-nos prendre el pèl. És l’hora de començar a dir les coses pel seu nom i sense embuts! Aquest blog resta obert a les col•laboracions d’aquells que creguin que ja n’hi ha prou!.

El trist adéu del batxillerat nocturn

De sobte i sense avisar el Govern de la Generalitat acaba de donar l’ordre de no deixar matricular cap alumne més a primer de batxillerat en el seu règim de nocturn. La decisió s´ha pres sense comunicar-la prèviament a les direccions dels centres afectats. Va ser mitjançant una trucada de telèfon el divendres 25 d´abril. M’imagino la sorpresa del professorat, pre exemple, de l’institut Lluís de Peguera de Manresa que està celebrant el 50è aniversari del batxillerat nocturn o la dels professors de l’institut Investigador Blanxart de Terrassa que porten des del 1970 oferint aquesta opció de batxillerat.

El Departament d´Educació, dirigit per un socialista, ha començat el procés de tancament de tots els batxillerats nocturns públics de Catalunya, i preten substituir-los per una oferta d´educació a distància. Així doncs els alumnes que el proper curs hagin de repetir primer curs o que vulguin començar el primer de nocturn hauran de fer-ho mitjançant l´Institut Obert de Catalunya, l’ICO, i de forma no presencial.

Voler treure el batxillerat nocturn sembla una decisió injusta, i una vergonya, per a tots aquells que cada tarda renuncien al seu lleure després de la seva jornada laboral per anar al seu institut i intentar millorar la seva formació acadèmica. Dia rere dia s’esforcen, tot compaginant el treball amb els estudis, per assolir una formació superior que els permeti millorar laboralment. I la decisió aquesta la prenen els mateixos que s’omplen la boca parlant de progressisme i de polítiques d’esquerres, és una decisió que va directament contra els que no han pogut obtenir el títol de batxillerat per diversos motius. Sembla que no els importi gaire el futur de moltes persones que volen tornar a estudiar.

L’argument de que l’ICO suplirà aquesta modalitat no s’aguanta per enlloc doncs la presencialitat en el món educatiu té una sèrie de virtuts que no podem obviar. No tothom és capaç de fer un curs no presencial via internet, molta gent necessita de la rutina, de la constància, d’anar cada dia al seu centre i que els professors els hi proporcionin els temes, els exercicis, i els hi facin les explicacions pertinents. Estudiar de forma no presencial requereix d’un autodomini i constància que no tothom té i només cal fer una ullada al nombre d’abandonaments d’aquests tipus d’estudis per entendre-ho. Sense oblidar, també, que no tothom gaudeix d’accés a internet ni té la mateixa facilitat per moure´s per la xarxa.

Molts estudis assenyalen que patim, com a societat, d’una manca de nivell formatiu, suprimir el règim nocturn del batxillerat col•labora a perpetuar i cronificar aquest dèficit. La formació d´adults requereix de diversificació i de mitjans i si no es faciliten aquests el país se´n ressentirà.