dissabte, 29 de desembre del 2007

Convocatòria anticipada d'escoles taller

Referència: DOGC núm. 5037 - 28/12/2007
Departament: Treball
RESOLUCIÓ TRE/3843/2007, de 27 de desembre, per la qual s'obre convocatòria anticipada per a la concessió de subvencions per al desenvolupament de projectes relatius al Programa d'escoles taller durant els anys 2008-2009. (Pàg. 57580)
Termini: finalitza el dia 31 de gener de 2008, aquest inclòs

divendres, 28 de desembre del 2007

Programa d'Aprenentatge Permanent de la Unió Europea: convocatòria 2008-2010

Referència: DOGC núm. 5037 - 28/12/2007
Departament: Educació
ORDRE EDU/490/2007, de 17 de desembre, per la qual es dóna publicitat del marc general que regirà en les convocatòries descentralitzades del Programa d'Aprenentatge Permanent de la Unió Europea, per al període 2007-2013, i s'obre la convocatòria corresponent al període 2008-2010. (Pàg. 57446)
Estructura: El PAP té una durada de set anys (2007-2013) i està estructurat en els quatre subprogrames sectorials següents:
Comenius: adreçat a l'ensenyament escolar.
Erasmus: adreçat a l'educació superior.
Leonardo da Vinci: adreçat a la formació professional.
Grundvig: adreçat a l'educació de persones adultes.

dijous, 27 de desembre del 2007

Coses que es diuen poc sobre l’educació

Està de moda parlar d’informes sobre el sistema educatiu que posen en dubte la categoria professional dels docents dels nostres centres. La veritat és que tothom s’atreveix a fer afirmacions sobre la nostra feina fins i tot de forma airada i cridanera. Molts ho hem pogut comprovar fa pocs dies quan hem donat les qualificacions del primer trimestre als pares dels nostres alumnes.

Tothom diu la seva i moltes vegades de forma alegre i poc reflexionada. Aquests dies d’activitat no acadèmica he tingut l’oportunitat de llegir l’informe-anuari de l’estat de l’educació a Catalunya 2006-2007 elaborat per la Fundació Jaume Bofill i coordinat per Ferran Ferrer i Bernat Albaigés. La lectura reposada et fa veure que hi ha certs aspectes importants que no han estat recollits perls mitjans de comunicació ni pels tertulians setciències.

M’agradaria destacar d’aquest estudi diverses consideracions:

.- que mentre a Espanya la despesa pública en educació no universitària representa el 3,01% del PIB, o a la Unió Europea, el 3,9%, a Catalunya és netament inferior, amb un percentatge del 2,22 % l’any 2005. Representa un dels nivells més baixos de l’Estat espanyol i de la Unió Europea. Passat a diners vol dir que el País Basc (5.381,6 €) i Navarra (4.694,0 €) inverteixen més de 1.000 € més per estudiant que Catalunya (3.543,9 €), i la magnitud d’aquesta diferència no sembla explicar-se únicament per l’existència del concert econòmic o pel nivell de riquesa, sinó per altres factors relacionats amb la prioritat sociopolítica de l’àmbit educatiu. La conclusió és clara: Catalunya se situa a la cua de les comunitats autònomes i dels països europeus pel que fa a la despesa pública en educació.

.- que a Catalunya la taxa de repetició a 6è de primària és molt baixa (1,5%), clarament per sota de la mitjana estatal (5,9%). Aquesta comprensivitat en la promoció als ensenyaments obligatoris contrasta amb la selectivitat del moment de la graduació en ESO doncs Catalunya compta amb la segona taxa de graduació més baixa de l’Estat espanyol a l’ESO (69,6%), sis punts percentuals per sota de la mitjana espanyola (75,3%). Potser seria millor tenir més cura del seguiment i evolució dels nostres alumnes i, si és necessari, fer-los repetir a edats més tempranes i no esperar a l’ESO quan molts dels problemes dels nostres alumnes ja s’han fet cronificat i són més difícils de resoldre’ls.

.- que pel que fa als processos d’accés a l’exercici de la professió docent en centres públics, no sembla que el sistema d’interinatges i oposicions actual sigui el millor sistema per aconseguir docents que es trobin a gust en la seva professió i acabin sentint-se premiats i reconeguts per la important tasca que duen a terme. La carrera docent està plantejada com una contínua carrera d’obtenció de punts cara a posicionar-se millor envers a la resta de docents el dia, per exemple, d’aconseguir plaça definitiva en una escola. Cal reflexionar molt seriosament sobre aquest aspecte així com sobre la manca de coherència en voler desplegar l’autonomia de centres a partir d’unes direccions no professionalitzades i això últim també és extensiu als centres privats.

dissabte, 15 de desembre del 2007

Instruccions per tal que l'alumnat que pateixi malalties prolongades pugui rebre atenció educativa domiciliària

Referència: DOGC núm. 5029 - 14/12/2007
Departament: Educació
RESOLUCIÓ EDU/3699/2007, de 5 de desembre, per la qual s'aproven les instruccions per establir el procediment per tal que l'alumnat que pateixi malalties prolongades pugui rebre atenció educativa domiciliària per part de professorat del Departament d'Educació. (Pàg. 53747)
Beneficiari: Alumne que cursa ensenyament bàsic i que, pel fet de patir una malaltia prolongada, no pot assistir al centre educatiu per un període superior als 30 dies.

dimecres, 12 de desembre del 2007

PISA: los dogmas de sus interpretaciones

En los últimos meses, años diría, es cada vez más frecuente desayunarse con decenas de informes sobre la realidad de nuestro sistema educativo. Estudios que se utilizan como armas arrojadizas contra el sector educativo sin ningún tipo de miramiento y más con la intención de hacer mal que con el objetivo de ayudar a mejorar la situación. Ante esta situación me asaltan los siguientes interrogantes:

.- los tertulianos, y los opinadores de los medios de comunicación, cuándo se leen estos estudios, ¿por la noche?. Me sigue sorprendiendo la capacidad de análisis que tienen algunos pocas horas después de difundirse un estudio. A otros nos cuesta tiempo, días incluso, poder leernos e interpretar un estudio de la extensión del PISA, por ejemplo.

.- los opinadores comparan entre sí los dos estudios PISA, el del 2003 i el del 2006, cuando los objetivos de ellos no son los mismos. Se reconoce, incluso con la boca pequeña, pero se acaba dictaminando que hemos bajado respecto del año 2003,. Pero, ¿no habíamos quedado que eran difícilmente comparables?.

.- todo el mundo acepta que una parte importante de la integración de los inmigrantes vendrá a través del sistema educativo, y seguramente ello será cierto, pero parece que muchos opinadores tienen una imágen idealizada del estudiante acabado de llegar a nuestro sistema educativo como aquel que ya nos proviene de una escolarización en su país de origen y, muchas veces, éso no es cierto. Por lo tanto los déficits educativos de origen de estos alumnos se reflejan en las pruebas y estudios sobre el sistema educativo.

.- todavía nadie nos ha dicho si una puntuación de 515 y otra de 498, en el estudio PISA, es significativa estadísticamente. Porque, en el caso de no serlo, acabar en la posición 12 o 26 de la lista de países se convierte en una mera clasificación ordinal.

.- las interpretaciones de los diferentes estudios ponen en jaque la labor educativa de los docentes o la asignación de recursos al sistema educativo, pero casi nunca nos interpretan el rendimiento de los alumnos dentro de su horario escolar cuando resulta que se han ido a dormir a las tantas de la madrugada o nos llegan el lunes a las aulas después de un fin de semana de marcha en la que algunos prácticamente no han pisado su hogar paterno. ¿Cómo queremos que rindan escolarmente cuando familiarmente se les consiente una forma de vida tan desestructurada?. ¿Rendiríamos nosotros en nuestro trabajo si lleváramos el ritmo de vida de algunos de nuestros alumnos?. Con toda probabilidad, no.

Tal parece que todos, políticos y sociedad, no hacemos más que planear por la superficie de la realidad que nos rodea.

dijous, 6 de desembre del 2007

La crisi educativa i els rols en l’educació

(El següent escrit és una col·laboració d'en Francesc Portalés)

Qualsevol aportació en el tema d’ensenyament requereix preguntar-nos, d’una manera bastant simple, les qüestions d’on som actualment i cap on volem anar. Aquests dies els diferents informes que van sortint ens responen clarament a la primera qüestió. Paraules com: suspens, orelles de burro, esvorancs, mediocritat, caiguda lliure del sistema, etc., posen al seu lloc al sistema educatiu del nostre país. Com sempre escoltem les diferents causes que ens han portat fins aquesta realitat: manca de finançament, formació del professorat, etc. No serè jo qui posi en dubte aquestes causes.
Des del meu punt de vista, però, n’hi ha una altra tant o més important que aquestes, si tenim clar que volem anar cap a una educació de qualitat, amb igualtat d’oportunitats, i que tingui com a eix fonamental l’interès suprem de l’alumne: la recuperació dels “rols” de tots els que intervenen en el procés educatiu.
En els últims temps ens han portat a identificar dos mots que no són iguals: ensenyar i educar.
Ensenyar és comunicar a algú (una ciència, un art, coneixences, una habilitat, etc.) donant-li lliçons, explicacions, etc., mentre que educar és un terme més genèric que el d’ensenyament, i inclou aquest darrer, a més d’altres aspectes del comportament humà, tals com els hàbits personals i socials, els de cultura i civilització, i en definitiva de creixement humà i integració a la societat. Per contra, considerem l’ensenyament com l’ajut que la societat, a través de les escoles de tota mena, dóna als nois per tal que adquireixin coneixements, adoptin actituds i desenvolupin aptituds que contribueixin al seu creixement humà, i de retruc, al millorament de la societat.
Pel que fa a les responsabilitats, correspon en primer grau i de forma no delegable als pares, tutors o responsables legals la tasca d’educar els seus fills.
Pretendre que d’altres institucions o fins i tot l’Administració es faci càrrec de l’educació dels nois i noies és no tan sols irreal, sinó que falta a un dels principis bàsics com és el dret i deure dels pares a decidir com educar els seus fills. Massa vegades els mestres es troben en comeses que no els corresponen en absolut, tals com prendre responsabilitat sobre aspectes educatius en infants que no són “treballats” per aquells que en són responsables.
El que és realment important en tot ensenyament és l’aprenentatge. Tots els sistemes més sofisticats del món seran inútils si no aconsegueixen que els nois aprenguin. La millor combinació, sens dubte, és la de l’acord i complicitat entre les escoles i les famílies per a presentar un discurs homogeni i coherent en aspectes que ultrapassen els propis de l’ensenyament i entren dins el camp de l’educació.
Cal, també, tenir en compte allò que els tècnics expliquen amb mots molt senzills: els estudiants de més de dotze anys, desenvolupen els seus estudis com una forma de treball. Cal tenir present, per tant, que per estudiar i reeixir dels dotze al setze anys, són necessàries dues condicions: que el noi/noia pugui i vulgui .
Si la llei no preveu que els alumnes que no compleixin les condicions anteriors tinguin una altra sortida, del tipus taller-escola, o bé aprenents d’ofici, continuarem com fins ara : la seva inserció en les escoles seguirà essent un aparcament personal, i també una baixada generalitzada de nivell, ja que el treball d’estudi se’n veu ressentit.
Aquesta problemàtica s’ha de resoldre amb solucions noves, que permetin que cadascú trobi el seu lloc: l’estudiant que treballa en els estudis, i el noi que treballa en la seva preparació pel món laboral. Heus ací el punt essencial de l’ensenyament professional que s’ha d’abordar ja amb tota fermesa.
Amb la mateixa fermesa que cal abordar i diferenciar els diferents rols: • Els pares han de responsabilitzar-se de les seves funcions educadores. • Els alumnes s’han d’instal•lar en la cultura de l’esforç. • L’escola ha d’ensenyar mitjançant els mestres, i aquests han de tenir el prestigi, reconeixement social i autoritat que necessitin per dur a terme la seva tasca. • L’administració ha de posar els mitjans que facin possible la qualitat.
I tots plegats hem de treballar amb complicitat per fer una bona criança d’aquests cadells humans que són els nostres fills i/o alumnes i fugir de la cultura de la indulgència.

Francesc Portalés i Claramonte
Membre del Consell Escolar de Catalunya i Secretari General FE-USOC

dissabte, 1 de desembre del 2007

Emilio Calatayud: reflexiones en voz alta

Por su valor testimonial adjuntamos en dos videos la intervención que realizó Emilio Calatayud Pérez, juez de menores de Granada, en una tertulia educativa hace algunos meses.
Recomendamos poder dedicar unos minutos a oir sus reflexiones en voz alta.

dilluns, 26 de novembre del 2007

Ajuts individuals al professorat per participar en cursos

Referència: DOGC núm. 5016 - 26/11/2007
Departament: Educació
ORDRE EDU/427/2007, de 20 de novembre, per la qual es convoca concurs públic per a la concessió d'ajuts individuals al professorat per participar en cursos d'especialització, màsters, cursos de postgrau i altres activitats de formació permanent, durant el curs 2006-2007. (Pàg. 49441)
Import de l’ajut: mínim 48€ i màxim 1.400€.
Termini: 15 dies hàbils a comptar a partir de l'endemà de la publicació.

dijous, 22 de novembre del 2007

Modificació article 5 de la regulació de la FCT

Referència: DOGC núm. 5014 - 22/11/2007
Departament: Educació
ORDRE EDU/416/2007, de 13 de novembre, per la qual es modifica l'article 5 de l'Ordre ENS/193/2002, de 5 de juny, per la qual es regula la formació pràctica a centres de treball i els convenis de col•laboració amb empreses i entitats. (Pàg. 48609)

dimecres, 21 de novembre del 2007

Montilla y la escuela privada de sus hijos

El presidente de la Generalitat José Montilla fue el convidado del programa Tinc una pregunta per a vostè (Tengo una pregunta para usted) de TVE, que ayer se emitió en una edición especial para Cataluña. Un participante del programa le preguntó por qué llevaba a sus hijos a una escuela privada (que no privada-concertada) a lo que el señor Montilla respondió que era una opción personal. Yo creo que si el tema se hubiera quedado aquí no habría pasado gran cosa, pero mira por dónde nos levantamos hoy con que el secretario de organización del Partido Socialista de Cataluña-PSOE, José Zaragoza, ha justificado la opción "personal" del presidente José Montilla y ha reiterado la apuesta del PSC-PSOE por la educación pública. Es más, en rueda de prensa el señor Zaragoza ha dicho que una cosa "son las opciones personales y otras las políticas", y ha lamentado que se confunda "lo que defiende un partido y un gobierno con las opciones personales y familiares". Y ha acabado diciendo que el PSC-PSOE ha demostrado su apuesta por la educación pública con la contratación masiva de maestros. Y aquí es donde a la gente le ha subido la adrenalina y el ardor guerrero.
Si esto es así, tal y como dicen los señores Montilla y Zaragoza, entonces deberemos entender que lleven a sus hijos donde quieran pero también que el PSC-PSOE deje de hacer demagogia. Porque mucho me temo que es el tema de siempre y que podríamos llamarlo "doble moral". Porque la opción de Montilla no ha sido ni la pública ni la privada-concertada a la que se quiere integrar en la red de servicio público, la opción ha sido la privada, pura y dura, y además extranjera. La verdad, no es coherente con las tesis de su partido.
Muchos dirán que no es justificable, o eres "socialista" o no lo eres y sólo lo aparentas, y éste es el caso de Montilla por mucho que lo intenten justificar. Siempre se ha dicho que un político que predica con el ejemplo resulta más creíble que otro que hace exactamente lo contrario de aquello que defiende. Podríamos concluir que Montilla es una persona que no tiene ningún tipo de coherencia y que vive una especie de esquizofrenia que hace que lo que piensa no se refleje en su vida real.
Otros tantos dirán que si priman más las opciones personales que las politicas, entonces señores políticos desentiéndanse de la educacion y déjennos al resto de los padres con nuestras opciones personales y permítannos pasar de sus opciones políticas sobre la educación. Porque, ¿no deberían los prestadores de los servicios públicos ser los primeros en utilizarlos?. Poca credibilidad tienen las afirmaciones de Montilla respecto de la bondad del sistema público de enseñanza si lleva a sus hijos a la privada.
Y lo peor es la hipocresía y la falta de valor a la hora de justificarse, no hace tanto en un programa de radio la mujer de Montilla justificaba llevar a sus hijos a un colegio privado "porque queremos que aprendan idiomas, y además queda al lado de casa". Si defienden la escuela pública es porque piensan que es buena también para sus hijos, ¿o sólo lo es para los demás, para los que tanto les da el tema de los idiomas o le corresponde por sorteo un centro a quince minutos de casa?. ¿Dónde está la coherencia?.
Haz lo que yo te digo, pero no lo que yo hago. El señor Montilla defiende la escuela publica y sus hijos no van, o sea, predica lo que no cree. ¡Qué pena!.
Para acabar quiero citar textualmente lo siguiente: “En educación siguen miles de jóvenes haciendo clases en barracones -este curso muchos más que el año pasado-, el Govern sólo dedica el 2,7% del PIB ante el 4,3% del Gobierno del PP en España, y está a la cabeza de las subvenciones públicas más elevadas a la escuela privada, muchas veces escuela privada de élite”. (Artículo de José Montilla: “El bienestar como razón del cambio.” El Periódico, 15 de septiembre de 2003).

Ajuts a joves que realitzen plans de transició al treball

Referència: DOGC núm. 5013 - 21/11/200
Departament: Educació
ORDRE EDU/413/2007, de 12 de novembre, de convocatòria pública per a la concessió d'ajuts a joves que realitzen plans de transició al treball durant el període octubre-desembre de 2007. (Pàg. 48226)
Termini: des de l'endemà de la publicació d'aquesta Ordre al DOGC fins al 27 de novembre de 2007.
Import de l’ajut: l’import màxim per persona serà de 200 euros.

dimarts, 20 de novembre del 2007

Correcció d’errada subvencions guarderies infantils laborals

Referència: DOGC núm. 5012 - 20/11/2007
Departament: Treball
CORRECCIÓ D'ERRADA a l'Ordre TRE/314/2007, de 6 d'agost, per la qual s'estableixen les bases reguladores de les subvencions destinades al sosteniment de les guarderies infantils laborals i s'obre la convocatòria per a la presentació de sol•licituds per a l'any 2007 (DOGC núm. 4965, pàg. 29828, de 10.9.2007). (Pàg. 47882)

dilluns, 19 de novembre del 2007

Modificació convocatòria ajuts adquisició de llibres de text i material didàctic

Referència: DOGC núm. 5011 - 19/11/2007
Departament: Educació
ORDRE EDU/410/2007, de 12 de novembre, per la qual es modifica l'Ordre EDU/362/2007, de 9 d'octubre, per la qual es convoquen ajuts per a l'adquisició de llibres de text i material didàctic complementari per a l'alumnat d'educació primària i secundària obligatòria escolaritzat en centres sostinguts amb fons públics durant el curs 2007-2008 (DOGC núm. 4989, de 17.10.2007). (Pàg. 47497)

dissabte, 10 de novembre del 2007

Renda mínima d’inserció i escoles tallers: continua el desastre

En aquest mateix blog, i amb data de 6 de març de 2007, es publicava el comentari “El desastre de la renda mínima d’inserció”. Val a dir que vuit mesos després es pot afirmar que el desastre continua vigent. L’actuació de la Generalitat de Catalunya és d’una inoperància total doncs estem a finals d’any i encara no hi ha noticies sobre quan es resoldrà la convocatòria d’aquest any 2007, és evident però que no pot demorar-se gaire més doncs l’any està en les seves acaballes. Els responsables polítics del Departament de Treball, i de la corresponent direcció general, evidencien un cop més la seva ineptitud en la gestió política dels itineraris d’inserció sociolaboral. Fa pena el tema un any més i fan pena també els seus responsables.
Sort que estem parlant d’un govern pretesament d’esquerres que, segons diu ell mateix, té una alta sensibilitat social pels col•lectius més desafavorits de la societat. Un govern que fa bandera de la bona gestió amb un eslògan “fets, paraules no”, se’n recorden?. Ara ja no tenen excuses de que acaben d’arribar al govern, ara ja no es poden excusar en que la culpa és de l’anterior govern, ara els culpables són ells. No saben gestionar bé ni tan sols les polítiques socials de les quals es diuen els primers defensors. No tenen cap excusa, la realitat és prou evident.
El mateix està passant amb les escoles tallers, estem a finals d’any i la convocatòria encara està per sortir. Un altre col•lectiu feble desassistit pel govern de la Generalitat. El col•lectiu de joves sense estudis i sense formació professional i laboral és el majoritari en els programes d’escoles tallers, així doncs, estem parlant dels joves que més possibilitats tenen de ser exclosos per la nostra societat. El risc d’exclusió és molt elevat, però això a la Generalitat de Catalunya sembla que no l’importa gens. “Fets, no paraules” és el que com a societat els hi hauríem de demanar als nostres governants, encara que ells s’entestin en donar-nos “fets no, paraules”. I, per cert, ja que es van copiar l’eslògan d’un altre partit podrien, almenys, tenir la decència de complir-lo.
La societat catalana n’hauria de prendre nota dels fets, de les actuacions, dels nostres polítics de cara a les properes eleccions i no només de les seves paraules. Ara seran els centres col•laboradors de la Generalitat de Catalunya els que hauran de començar a corre-cuita aquestes formacions pressionats per l’imminent acabament de l’any. Ja va sent hora de demanar responsabilitats polítiques als governants incompetents.

dijous, 8 de novembre del 2007

Convocatòria Consumópolis 3 sobre "Consum Responsable"

Referència: DOGC núm. 5004 - 08/11/2007
Departament: Economia i Finances
RESOLUCIÓ ECF/3317/2007, de 2 de novembre, per la qual s'obre la convocatòria i s'aproven les bases per a la concessió dels premis de la Fase Autonòmica del Concurs Escolar 2007-2008: Consumópolis 3 sobre "Consum Responsable". (Pàg. 44262)
Termini: començarà el 14 de desembre de 2007 i conclourà el 14 de març de 2008

dijous, 1 de novembre del 2007

Los trenes del escaqueo

Aquellos que siguieron las intervenciones parlamentarias de nuestros gobernantes en el Congreso de los Diputados sobre el tema de los trenes de cercanías debieron experimentar un sentimiento de vergüenza ajena bastante elevado. Desde el punto de vista político seguramente que el tema es poliédrico y susceptible de muchas interpretaciones, pero desde el punto de vista educativo la situación generada es triste y desafortunada.
El mensaje que nuestros gobernantes transmiten a nuestros jóvenes es el del escaqueo y el de la falta de asunción de responsabilidades. Con sus actitudes nuestros gobernantes les están diciendo que nadie es responsable de nada, que en esta vida si se sabe escoger un buen argumento y se hace el suficiente ruido mediático cualquier mala actuación puede dejar de ser culpa nuestra. Les estamos transmitiendo, como sociedad, el valor del escaqueo. Hagas lo que hagas, si lo puedes argumentar razonablemente, nunca será responsabilidad tuya. Este mensaje va calando en nuestros jóvenes.
En el momento en que un gobernante dice que la situación de los trenes de cercanías, y de las obras del AVE (alta velocidad española), es culpa del pasado y de los que gobernaban entonces transmite el mensaje del escaqueo y del “yo no tengo la culpa de nada, la culpa es de los otros”. Casi cuatro años después de llegar al poder ¿cómo puede ser la culpa de los otros?. El mensaje que les transmitimos a nuestros jóvenes es demoledor y lo acabaremos pagando como sociedad. Este mensaje de que “yo nunca tengo la culpa de nada” socialmente no nos lo podemos permitir. Después nos quejamos cuando como consumidores recibimos la respuesta de “¿a mí qué me dices?, yo sólo trabajo aquí y si no te está bien la culpa no es mía”. Nadie se siente responsable de nada.
En los centros educativos los educadores (padres y docentes) dedican muchas horas y esfuerzos a trabajar toda una serie de valores y habilidades con el objetivo de hacer personas mejores y sociedades más justas. Nuestros gobernantes están en el escalón más alto de nuestra sociedad y por ello han de ser ejemplo y espejo donde nuestros jóvenes deberían reflejarse. Pero el reflejo que transmiten es muy diferente al que como educadores queremos para ellos, y lo más triste de todo es que ese reflejo es muchas veces más fuerte que las enseñanzas de los educadores.
Hacer una sociedad más justa requiere de unos gobernantes responsables y honestos. De unos gobernantes que en estos momentos no tenemos.

dimecres, 17 d’octubre del 2007

Convocatòria ajuts adquisició de llibres de text i material didàctic

Referència: DOGC núm. 4989 - 17/10/2007
Departament: Educació
ORDRE EDU/362/2007, de 9 d'octubre, per la qual es convoquen ajuts per a l'adquisició de llibres de text i material didàctic complementari per a l'alumnat d'educació primària i secundària obligatòria escolaritzat en centres sostinguts amb fons públics durant el curs 2007-2008. (Pàg. 37334)
Termini: fins el dia 31 d'octubre de 2007, inclusiu.

dijous, 11 d’octubre del 2007

Convocatòria subvencions programes experimentals

Referència: DOGC núm. 4985 - 10/10/2007
Departament: Treball
RESOLUCIÓ TRE/3000/2007, d'11 d'octubre, per la qual s'obre la corresponent convocatòria per a l'any 2007 per a la concessió de subvencions públiques per a la realització d'accions relatives a programes experimentals en matèria d'ocupació. (Pàg. 36001)
Termini: 15 dies comptadors des de l'endemà de la publicació

dimecres, 10 d’octubre del 2007

Convocatòria programes de cases d'oficis

Referència: DOGC núm. 4985 - 10/10/2007
Departament: Treball
RESOLUCIÓ TRE/3001/2007, de 8 d'octubre, de convocatòria per a la concessió de subvencions per al desenvolupament de programes de cases d'oficis, per a l'any 2007. (Pàg. 36006)
Termini: 15 dies comptadors des de l'endemà de la publicació

dimarts, 9 d’octubre del 2007

Decepció

La decepció és un pesar causat per un desengany, és un desplaer que hom sent per alguna cosa, especialment d'haver fet una cosa de la qual es penedeix. Fixem-nos que des-engany és sinònim de falta de veritat. Dic això perquè a la vida de cadascú de nosaltres de decepcions n’hi ha un munt. Decepció per allò que no ha sortit bé malgrat l’esforç dedicat, és el cas de l’alumne que malgrat haver estudiat molt acaba suspenen l’exàmen. Decepció per aquella persona que ens ha fallat, és el cas del treballador que ha confiat en la paraula del seu superior i veu com aquest el menysté i l’ignora. Decepció per aquella amistat que creiem ferma i forta, és el cas d’aquell amic que no té miraments i et traeix per interessos materials o professionals. Decepció per ......
En una societat com la nostra on la paraula donada no té cap valor i on tot és justificat en funció dels objectius, la formació que hem de proporcionar als nostres fills ha d’incloure la preparació per a fer front la decepció. És una part de l’educació que costa portar-la a terme doncs implica dir als nostres fills que no s’han de fiar de ningú i això és molt poc educatiu. L’expressió aquella de que no t’has de fiar ni del teu pare contrasta amb els valors de l’amistat, la confiança i la sinceritat però molt em temo que si tampoc eduquem en la desconfiança el que fem és formar babaus que s’ho empassen tot i que reberan bufetades per tot arreu.
Sé que és complexa i fins i tot antipedagògica aquesta forma d’actuar però els adults bé que sabem que la punyalada pot venir d’aquell que menys t’ho esperes. Darrera un somriure i unes bones paraules, fins i tot d’unes magnífiques promeses, es pot amagar la traïdoria d’una persona sense escrúpols que trepitjarà a qui calgui per tal d’aconseguir els seus objectius. Són llops amb pells de xais i si no volem que els nostres fills pateixin per culpa d’aquesta gent els hem d’ensenyar a que sàpiguen distingir-los i apartar-los de les seves vides. I és una tasca força complicada doncs aquesta mena de gent saben moure els fils per tal de sortir-se’n amb la seva.
És complicat fer entendre als nostres fills que juntament als valors que els hi volem transmetre els hi afegim l’estratègia de la desconfiança envers els altres. Que no tothom pel fet de somriure o dir-te les coses amb bones formes i paraules et desitja el teu bé, ans el contrari que el que busca és fer-te mal. Estem, doncs, davant una de les moltes contradiccions que conformen l’educació dels nostres fills i nosaltres, els adults, que ho sabem, moltes vegades dubtem quina opció formativa agafar si la de que l’ésser humà és bo per naturalesa o bé l’opció contrària on un no s’ha de fiar ni dels seu ....... pare?.

dimarts, 2 d’octubre del 2007

Las relaciones personales en el trabajo

Hace muchos años un muy buen compañero de trabajo estaba atravesando un delicado momento en sus relaciones con sus superiores y, una tarde de confidencias, me dijo lo siguiente: “Mira, ésto es como la historia del hombre que está al borde del precipicio. El hombre está ahí, por lo que sea pero está ahí, y entonces sus superiores conscientes de ello repiten continuamente la letanía monocorde de ves con cuidado, ves con cuidado que te caerás. Así pues el equilibrio es muy delicado y se evidencia ante el resto de los trabajadores, hasta que un día esos mismos superiores le dan una golpecito en la espalda lo desequilibran y éste cae. Ante la evidencia de la caída los superiores dicen a los trabajadores, veis ya os lo decíamos que se iba a caer”.
Las estructuras empresariales ya lo tienen estos comportamientos de sutilezas, de medias verdades, de insinuaciones, de difama que algo queda. La sutileza viene cuando decimos “¿qué te parece fulanito?”, nos replican “¿por qué?” y contestamos “no por nada, no sé tiene un, pero no, nada, nada”. O cuando utilizamos la media verdad para evidenciar que “es un cotilla que lo explica todo o se lo tiene creído” y que no debería comportarse así “aunque claro a mí particularmente no me ha hecho nada, pero hay gente que me lo ha dicho”. La insinuación es una de las mejores armas en estas situaciones pues saber dejar caer “¿pero éste qué hace todo el día en su despacho?, ¿ya tiene suficiente trabajo?”. Y, por último, una buena difamación completa el círculo moral de ciertas personas cuando públicamente alardean de una cosa y privadamente corren al despacho del director a explicar los cotilleos de sus compañeros. Todos conocemos compañeros de trabajo que les cuesta poco ir a explicar “lo último” al director para luego en público decir que particularmente a él no le importa lo que hagan los demás.
Las relaciones en el mundo laboral a veces se vuelven complejas debido a las ansias desmedidas de poder de algunas personas. Personas que no se detienen en pisotear a los trabajadores que tienen a su cargo pero que ante su superior edulcora las situaciones de tal forma que ellos siempre salen bien retratados. Así, por ejemplo, una persona puede maltratar de palabra, y sutilmente de hecho, a sus trabajadores hasta conseguir ponerlos en la disyuntiva de si vale la pena estar amargado cada día o es mejor largarse y cambiar de empresa. Si consigue lo primero su ego saldrá reforzado en función de su dominio sobre el trabajador, pero si éste o éstos deciden que es mejor cambiar de empresa y despedirse el recurso ante el director siempre será que nunca se habían adaptado del todo, o que se les había subido los humos a la cabeza, o que habían exigido el oro y el moro. Cualquier cosa menos reconocer su incapacidad en el liderazgo de sus trabajadores.
Otra de las estrategias es proyectar en los demás los defectos de uno mismo, así pues, aquella persona que habla y habla sin parar y que carece del sentido de cuando acabar sus intervenciones acostumbra a ser la más exigente cuando un subordinado suyo intenta explicar con detalle un proceso. Es entonces cuando lo hace callar, lo apremia o insinúa lo de menos hablar y más trabajar. Esta característica de no saber acabar les lleva a llegar tarde a todos los sitios pero lejos de reconocerlo deja caer allí donde puede que si los otros llegan antes es porque no tienen tanta faena como ellos. Y este mensaje va calando.
La mejor estrategia nos la proporcionan las nuevas tecnologías, ¿se han fijado ustedes en las fechas y horas de los correos electrónicos de determinadas personas?. Hagan la prueba y verán cómo algunas personas utilizan esta estrategia para revalorizarse ante su director pues no es lo mismo un correo electrónico con fecha jueves a las quince horas que uno del domingo a las once horas. El comentario en estos casos siempre será “¿y tu que haces trabajado el domingo por la mañana?”. El mensaje va calando pues si él trabaja mucho el resto trabaja menos. Hay también la estrategia de no hacer nada e intentar que nadie haga nada. El principio es muy fácil de entender: “cuando yo deje de hacer esta función que todo esté como cuando lo encontré”. Es decir, no aportar nada para no equivocarse en algo. Acostumbra a ser una estrategia bastante bien aceptada por la superioridad pues la conclusión siempre es “a mí la gestión de menganito no me genera ningún conflicto”. Y ya se preocupará menganito de que no le lleguen los conflictos a su director.
Todas estas estrategias llevan a poner en entredicho la valía de los trabajadores afectados pues la duda siempre anida en terreno abonado: “¿será verdad todo lo que dicen de zutanito?, seguro que todo no pero algo sí, si no no dirían tanto de él”. Así la valoración de ese trabajador decaerá en proporción a las insinuaciones del entrono. Y ante esta situación cómo hay que actuar. Básicamente hay dos formas de reaccionar y ninguna garantiza un buen resultado. La primera es ignorarlo todo, es decir, pasar de todo y como mucho hacer ver al director que todo lo que se insinúa y se dice no es cierto o es cierto con muchas matizaciones, pero hacerlo en privado y al máximo nivel porque se ha decidido que en público no es una buena estrategia. La segunda opción es afrontar con determinación la situación y cada vez que se produzca un hecho afrontarlo directamente con la persona que lo ha provocado ya sea en público o en privado. Así tendremos una serie de situaciones tensas pero que intentan clarificar las posiciones de cada uno.
La verdad es que muchas veces se actúe como se actúe se pisa terreno pantanoso pues muchas veces en nuestras relaciones laborales no llegamos a identificar quién es sincero y quién no. Claro que siempre se puede utilizar la estrategia de dejarle caer un determinado comentario a alguien y si luego éste circula ya sabremos de donde viene la filtración. Lo que está claro es que las relaciones laborales entre compañeros de trabajo pueden llegar a ser muy complejas.

dimecres, 26 de setembre del 2007

Convocatòria escoles tallers i cases d’oficis (comarca del Gironès)

Referència: DOGC núm. 4974 - 25/09/2007
Departament: Treball
RESOLUCIÓ TRE/2799/2007, de 13 de setembre, de convocatòria per als anys 2007-2009, per a la concessió de subvencions per al desenvolupament de programes d'escoles taller i cases d'oficis en l'àmbit de la comarca del Gironès. (Pàg. 31536)
Termini: 15 dies comptadors des de l'endemà de la publicació

dimarts, 25 de setembre del 2007

Subvencions tallers d'ocupació

Referència: DOGC núm. 4974 - 25/09/2007
Departament: Treball
RESOLUCIÓ TRE/2798/2007, de 18 de setembre, de convocatòria per a l'any 2007 per a la concessió de subvencions per promoure projectes de tallers d'ocupació d'acord amb el que preveu l'Ordre TRI/212/2005, de 27 d'abril, reguladora dels programes de millora de la qualificació professional. (Pàg. 31530)
Termini: d'un mes a comptar des de l'endemà del dia de la publicació

diumenge, 23 de setembre del 2007

El codi deontològic mèdic i els fills menors

El Tribunal Superior de Justicia de Catalunya acaba d’anul·lar dos articles del nou codi deontològic del Col·legi de Mèdics de Catalunya que feien referència a garantitzar la confidencialitat dels menors considerats madurs, això vol dir que si un menor considerat madur pel metge li diu a aquest que no informi als seus pares aquest no té perquè fer-ho. L’article 33 del nou codi deontològic obliga als metges a respectar la confidencilaitat dels menors davant els seus pares sempre que el metge hagi arribat a la conclusió de que aquest és prou madur. Això vol dir que si un fill nostre consumeix drogues i es atés per aquesta circumstància per un metge aquest pot decidir no informar als progenitors, o si el nostre fill pateix un coma etílic i es atés als serveis d’urgències d’un hospital no té perquè ser obligatori avisar i informar als pares si el metge que l’aten considera que el nostre fill és prou madur. Madur, per què?. Per drogar-se i emborratxar-se?. L’article 59 diu que ha d’existir un consentiment explícit del menor abans de practicar-li un avortament o una esterilització i deixar només la decisió en mans dels pares quan el menor no té la comprensió suficient per a decidir sobre el tema que la afecta. O dit d’una altra forma, si el metge creu que el menor té aquest comprensió no cal avisar i informar als pares i pot procedir. En poques paraules, els pares no pinten res en aquests supòsits. Tan sols cal que un metge consideri al nostre fill menor d’edat prou madur com per tractar-lo com a una persona adulta. La pregunta en tot cas és, en què es basa el metge, que acaba de conèixer al nostre fill, per decidir si és madur o no quan aquest arriba afectat per drogues, un embaràs o un coma etílic?. Qui és el Col·legi de Mèdics de Catalunya per decidir pels nostres fills menors?. Qui els ha donat aquest dret sobre la vida dels nostres fills menors d’edat?. Aquests dos articles deixen en absoluta indefensió als pares que tenen fills menors d’edat doncs no els hi permet prendre partit i decidir per situacions que afecten a aquests. El que no pot ser és que tothom pugui incidir sobre la vida dels fills menors d’edat menys els propis pares. Em sembla que estem arribant a extrems força absurds.

diumenge, 16 de setembre del 2007

El salario del poder: de venir a servir a servirse

El ideal del servicio público era el de “venir a servir” aún cuando ello comportara un sacrificio a nivel económico. Siempre se destacaba esa característica del buen político y se añadía con admiración la coletilla de que lo hacía “a pesar de perder dinero respecto a su actividad privada”. Esta postura se complementaba con la de que la responsabilidad pública ha de estar bien pagada para evitar los casos de corrupción y las posibles tentaciones ante éstos, pero treinta años de democracia empiezan a dar para mucho y no todo es bueno. Hace pocos días se daban a conocer los salarios de los políticos y a más de uno se le ha quedado cara de tonto.
A mucha gente le cuesta entender que haya políticos que cobren hasta ocho veces más que ellos y que bien pagado es una cosa, pero ocho veces más es otra muy diferente. Si además se constata que no hay nada acotado y que cada uno se pone el sueldo que quiere se va abonando el cultivo del descontento. Al trabajador de a pie le cuesta entender que diferentes alcaldes de ciudades similares cobren sueldos que representan el doble o el triple de diferencia entre ellos y más cuando siempre se nos ha vendido la idea de que a igual trabajo igual salario. No parece muy lógico que un presidente de diputación o uno de una comunidad autónoma cobren bastante más que todo un presidente del gobierno central, en la empresa privada está muy claro que a más responsabilidad más sueldo concepto que, en la empresa pública, parece que no se da. Produce mal de cabeza intentar entender qué criterios rigen los salarios de nuestros políticos.
Si a todo lo dicho le añadimos la cicatería y las triquiñuelas para “llegar a final de mes” entonces el bochorno ya está servido. Hay ciertos políticos con coche oficial que cobran los desplazamientos como si se desplazaran en su propio vehículo, incluso se ha llegado a justificar ésto diciendo que es “el chocolate del loro” y que es ruin meterse en estos detalles. Pues bien, comprueben ustedes las cantidades y seguro que conocen a bastante gente que trabajan todo un año por ese chocolate del loro. Si a ello le sumamos otros sueldos y dietas por otras representaciones en organismos y empresas entonces la suma se convierte en algo difícil de entender para la mayoría de los trabajadores de este país.
Decía antes que treinta años de democracia dan para mucho y una de ellas es para ver cómo se estan creando auténticas sagas de familias en las que sus miembros se dedican a la política y, por lo tanto, ya se puede ver cómo el presidente local de un partido coloca a su hijo en situación favorable para que llegue a ser concejal, o cómo la hija de un alcalde llega a un puesto destacado en un ministerio, o el hermano de un consejero a una dirección general, o un sinfín de gente desconectada de la realidad laboral, de los problemas cotidianos y de los verdaderos salarios reales que viven en una burbuja idealizada que lo único que hace es aislarlos del resto de la gente. Treinta años después de recuperar la democracia hay gente que ha hecho de la política su profesión y que no ha estado asalariado en una empresa en su vida, así pues, difícilmente van a poder legislar con conocimiento de causa.
Sí, ya sé que habrá quien diga que ello no es impedimento para gobernar, al igual que no tener estudios no es impedimento para llegar a las más altas responsabilidades políticas. Ya sé que hay quien dice que lo importante es saberse rodear de la gente más competente posible y ser un buen gestor, lo malo de ello es que ése tampoco es el mundo real. ¿Se imagina usted diciéndole al director de su empresa que a partir de ahora para desempeñar bien su faena va a tener que contratar a dos personas más aparte de usted porque ellos son los realmente competentes pero que usted gestionará bien la faena de ellos?. ¿Verdad que no?. Pues así vamos.
Ser un buen gestor es muy importante nos dicen, como si a cada uno de los trabajadores de este país no se les exigiera serlo en su puesto de trabajo. Quizás habría que decirles a nuestros políticos que los votamos para algo más importante que simplemente para hacer de buenos gestores, que serlo no es ningún mérito sino que es su obligación y que si no nos pueden aportar nada más que se dediquen a otra cosa.

divendres, 14 de setembre del 2007

Convocatòria acreditació competències professionals

Referència: DOGC núm. 4968 - 14/09/2007
Departament: Educació
RESOLUCIÓ EDU/2736/2007, de 7 de setembre, per la qual es convoca, per al curs acadèmic 2007-2008, el procés per a l'acreditació de les competències professionals relatives a les unitats de competència establertes en els títols de tècnic i tècnic superior, de determinats cicles formatius de formació professional del sistema educatiu, i es convoca una prova restringida d'accés als esmentats cicles formatius. (Pàg. 30340)
Sol•licitud d’inscripció: Del 17 al 28 de setembre de 2007.

dilluns, 10 de setembre del 2007

Subvencions guarderies infantils laborals

Referència: DOGC núm. 4965 - 10/09/2007
Departament: Treball
ORDRE TRE/314/2007, de 6 d'agost, per la qual s'estableixen les bases reguladores de les subvencions destinades al sosteniment de les guarderies infantils laborals i s'obre la convocatòria per a la presentació de sol•licituds per a l'any 2007. (Pàg. 29828)
Termini: 20 dies hàbils comptats des de l'endemà de la publicació d'aquesta Ordre al DOGC.
Import de la subvenció: veure els detalls de cada cas.

dimecres, 5 de setembre del 2007

Programa d'inserció laboral de persones amb disminució i amb dificultats

Referència: DOGC núm. 4960 - 03/09/2007
Departament: Treball
ORDRE TRE/307/2007, de 23 de juliol, per la qual es modifica l'Ordre TRI/378/2006, de 19 de juliol, per la qual s'aproven les bases reguladores que han de regir el programa d'inserció laboral de persones amb disminució i persones amb dificultats d'inserció laboral, i s'obre la convocatòria per a la presentació de sol·licituds per a l'any 2007 per a la concessió d'aquestes subvencions. (Pàg. 29537)
Termini: fins el dia 15 de setembre de 2007.
Import de la subvenció: veure els detalls de cada cas.

dimarts, 4 de setembre del 2007

Subvencions centres privats escolarització de 0 a 3 anys

Departament: Educació
ORDRE EDU/305/2007, de 2 d'agost, per la qual es convoca concurs públic per a la concessió de subvencions destinades a l'escolarització d'infants de zero a tres anys en centres de titularitat privada sense finalitat de lucre. (Pàg. 29314)
Termini: del 3 de setembre fins al 17 de setembre de 2007.
Import de la subvenció: 800 euros per alumne/curs.

dilluns, 3 de setembre del 2007

Subvencions centres concertats acollida alumnat estranger

Referència: DOGC núm. 4956 - 28/08/2007
Departament: Educació
ORDRE EDU/304/2007, de 20 de juliol, per la qual es convoca concurs públic per a la concessió de subvencions als centres privats concertats per al suport a l'acollida i a l'aprenentatge de la llengua catalana, destinat a l'alumnat estranger de nova incorporació al sistema educatiu. (Pàg. 28899)
Termini: fins al 28 de setembre de 2007.
Import de la subvenció: Entre 9 i 15 alumnes 12.000 euros. Més de 15 alumnes 18.000 euros.

diumenge, 2 de setembre del 2007

Subvencions centres concertats d'educació especial

Referència: DOGC núm. 4956 - 28/08/2007
Departament: Educació
ORDRE EDU/303/2007, de 20 de juliol, per la qual es convoca concurs públic per a la concessió de subvencions per al finançament de despeses de personal dels serveis de menjador, esbarjo i transport dels centres docents concertats d'educació especial. (Pàg. 28898)
Termini: entre els dies 3 i 17 de setembre de 2007.
Import de la subvenció: veure el detall de les diferents possibilitats.

dissabte, 1 de setembre del 2007

Subvencions centres privats amb NEE

Referència: DOGC núm. 4956 - 28/08/2007
Departament: Educació
ORDRE EDU/302/2007, de 20 de juliol, per la qual es convoca concurs públic per a la concessió de subvencions als centres privats concertats, per al finançament d'activitats complementàries de l'alumnat amb necessitats educatives específiques derivades de situacions socioeconòmiques o socioculturals desafavorides. (Pàg. 28897)
Termini: entre els dies 3 i 17 de setembre de 2007. Del dia 8 al dia 22 de gener de 2008 s'obrirà un segon període de presentació de sol·licituds per tal de recollir les que corresponguin a alumnat incorporat al centre amb posterioritat al 17 de setembre de 2007.
Import de la subvenció: La subvenció que s'atorgarà a cada centre dependrà del nombre total d'alumnes amb necessitats educatives específiques derivades de situacions socioeconòmiques o socioculturals desafavorides Per a cada alumne d'educació infantil de segon cicle, d'educació primària i d'educació especial el mòdul de subvenció serà de 600,00 euros per alumne/curs; i per a cada alumne d'educació secundària obligatòria el mòdul de subvenció serà de 300,00 euros per alumne/curs.

dijous, 30 d’agost del 2007

Bon inici de curs

Aquesta nit ha cantat el gall del meu veí. La única pega que se li pot posar, a l’animal aquest, és que eren quarts de tres de la matinada i no m’ha fet gens de gràcia. He pensat, d’entrada, que el pobre estava una mica desorientat doncs se suposa que ha de cantar quan es fa de dia i no en plena nit. Un cop recuperat de l’imprevist m’ha vingut la vena humorística i crec que el que estava fent el gall era practicar de cara a l’inici del curs escolar perquè ja el tenim a tocar i igual com molts de nosaltres els últims dies de vacances els dediquem a anar agafant la rutina poc a poc per tal de minimitzar els efectes de la reincorporació a la feina, he suposat que el gall feia una cosa semblant tot assajant el seu cant al final de les seves vacances. Semblava que havia de durar molt i mirar per on ja s’acabat. Un nou curs escolar ens espera i tan sols ens queda saber si serà, de nou, un curs amb: - més objectius programats dels que estem capacitats per fer. Els humans, i els docents ho som, programem i programem fites i objectius per tal de demostrar que som capaços d’entomar mil i un reptes que al final de curs, quan fem el repàs dels objectius assolits, esdevé en la voluntat d’escriure fulls que ningú s’ha prés la molestia de llegir. - si serà un curs maravellós i podrem començar les reunions i les feines a l’hora (vegeu La puntualidad y la coherencia) i no haver d’esperar als mateixos de sempre. - si serem capaços de ser més productius i menys “xerraires” a l’hora d’entomar les feines. Potser els docents formem part d’un dels col·lectius que parlen molt, que confronten molt els diversos punts de vista però alhora concreten poc o gens el que s’ha de fer i això resta productivitat a la nostra feina. - els tres punts anteriors ben portats ens haurien de portar a estar menys hores a l’escola i no allargar la nostra permanència en ella. Més productivitat vol dir, aquí, més eficiència i aquesta vol dir més concreció i menys divagacions etèrees. - si serà possible, alguna vegada, fer el primer dia de feina més efectiu i no haver-nos de passar mig matí petonejant galtes de companyes i apretant mans de companys, a banda de no començar mai a l’hora perquè un bon grapat arriba tard ja el primer dia. - si serà capaç la Generalitat de Catalunya de donar més dies de preparació als docents i no fer més el paperina fent començar el curs escolar el dia dotze de setembre. La parafernàlia mediàtica dels polítics els porta a prendre decisions fàcils i populars que no serveixen per resoldre cap dels problemes que té plantejada la comunitat edicativa. Comencem abans però acabem també el curs abans i a més a més afegim algun dia festiu més pel mig. - si els mitjans de comunicació seran capaços d’acabar un estiu sense la cantarella de la “tornada al cole” i el que li costa a cada família. Ens bombardegen amb els llibres de text i la seva gratuïtat (vegeu ¿Libros gratuítos?. No, gracias. Me explico.) com si no els haguéssim de pagar amb els nostres impostos. Ens parlan del que costa la roba i les sabates dels nostres fills com si durant les vacances i els caps de setmana anéssin despullats. O del cost del menjador escolar, ¿és que quan no van a escola no mengen?. - si serem capaços de prescindir dels barracons, perdó, mòduls prefabricats, i ens dedicarem a construir les escoles que aquest país necessita ja siguin de titularitat pública o privada (vegeu Inscripcions escolars). Actualment no només tenim menys barracons sinó que estem superant el nombre màxim històric d’aquests. I tot això per culpa d’un gall que comença a assajar, amb temps, el seu cant a un nou dia. És per això que tan sols ens queda desitjar-nos un bon inici de curs.

dissabte, 18 d’agost del 2007

El estado usurpador

Hemos pasado, estamos pasando, de un estado ausente a un estado usurpador. El estado actual (ayuntamientos, diputaciones, comunidades autónomas, gobierno, ...) viene de realizar una trayectoria mísera en cuanto a oferta de servicios a acaparar de forma abusiva los diferentes sectores sociales y económicos de nuestro vivir cotidiano. La Constitución española garantiza los derechos de los españoles pero en ningún sitio dice que tenga que ser el estado quien los haya de ofertar. A veces cuando voy a comprar el diario le pregunto al quiosquero ¿qué diario regalan con la toalla de playa?, pues parece que ciertas empresas periodísticas más que vender su propio producto se dediquen a la venta de películas, música, cuberterías, especias, .... Lo mismo le pasa al estado y, si no, hagan la prueba: - la oferta de escuelas de titularida pública es el campo de batalla donde actualmente se distraen muchos problemas sociales por parte de nuestros gobernantes y hoy, prácticamente, no se ofertan nuevas escuelas de titularidad privada porque políticamente así se ha decidido. - si usted es joven y busca piso no sufra, o mejor sí, pero seguro que se podrá dirigir a su ayuntamiento donde encontrará una oficina municipal que gestiona pisos de alquiler o de compra-venta. - si usted se queda en paro y busca trabajo o reciclarse sólo tiene que acudir a una oficina municipal para apuntarse en alguna lista de ofertas o realizar cursos subvencionados. - si quiere enterarse de las noticias de su ciudad sólo ha de sintonizar con la televisión municipal a las horas pertinentes y siempre que la loa y las alabanzas al alcalde de turno se hayan acabado. La verdad es que estos programas dedicados a los alcaldes me recuerdan mucho el estilo Hugo Chávez. - si quieren sintonizar la emisora de radio municipal también podrán hacerlo aunque ésta sea un mero repetidor de alguna cadena estatal más amplia y la informació de su municipio quede reducida a unos pocos minutos al día. - y, cómo no, aunque usted haya puesto en la puerta de su casa el rótulo “Publicidad no, gracias” recibirá el panfleto municipal o autonómico en el cual se loan todas las virtudes pertinentes de nuestros gobernantes. - la asistencia a algún concierto musical pasa muchas veces por una taquilla municipal que nos cobra igual que un promotor privado. Y lo mismo podríamos decir, en menor o mayor grado, de las exposiciones de pintura, de competiciones deportivas, de piscinas de centros deportivos, de la sanidad, de los campamentos de verano, de las semanas blancas, del transporte público, ........ El estado usurpador está presente en todos los ámbitos y sectores de nuestra sociedad y no es esto, o mejor dicho, no debería ser así. Todavía recuerdo la imponente cantidad de 35 pisos alquilados por el servicio joven del ayuntamiento de mi ciudad en un año, servicio compuesto por tres personas, lo que da a doce pisos por trabajador y a uno per mes/trabajador. Resumiendo, que si fuera una empresa privada ya hubiera ido a la bancarrota. Pero ahí está la madre del cordero, que como lo pagamos entre todos no lo paga nadie y de esta forma los diferentes representantes del estado pueden alardear de ofrecernos servicios públicos y dedicarse a ofrecernos, cada vez más, un catálogo inacabable de cosas gratuítas a, eso sí, un precio desorbitante.

diumenge, 1 de juliol del 2007

Disciplina: torna el pèndol.

Un pèndol de Foucault és aquell que pot oscil•lar en qualsevol pla vertical durant un temps prou llarg, i en l’ensenyament això es dóna molt sovint. La nostra societat va passar de “la lletra amb la sang entra” al “prohibit prohibir” de la primavera del 68 i dècades posteriors. No sembla que cap dels extrems sigui prou bó per encarar l’ensenyament dels nostres fills i menys ara que tornen a sentir-se, cada cop amb més força, les veus que reclamen i volen més disciplina i més mà dura en els centres educatius.
La virtut del pèndol és que torna sempre al seu lloc inicial, peròprecisament aquest és el seu més gran defecte perquè el seu retorn s’ens pot endur pel davant i fer molt de mal. Que cal més disciplina en la nostra societat, no només en els nostres centres escolars, és evident.. El que ja no estic tan segur és que calgui més mà dura com moltes veus ja comencen a demanar.
La disciplina és una doctrina, és la instrucció d’una persona però especialment en la seva vessant moral que requereix d’un conjunt de disposicions. Per tant, la disciplina no té per què anar lligada obligatòriament a la sanció si els adults sabem aplicar-la bé als nostres fills i haurien de ser la coherència i l’exemple els dos pilars de la seva aplicació. El respecte pel professor comença amb una bona informació del centre educatiu envers els pares i amb la confiança d’aquests envers els primers. Les continues desautoritzacions dels professors que es viuen en el si d’algunes famílies on els comentaris despectius són a l’ordre del dia fan molt mal al sistema educatiu i a la formació dels nostres fills. Donar tota la credibilitat a la versió de l’alumne i cap a la del professor debilita molt la disciplina que ha de regir en tota comunitat educativa.
Proliferen, cada cop amb més força, les mediacions dins les nostres aules com a símptoma del desconcert disciplinari que en aquest moment viu l’escola. La mediació que és un recurs vàlid en casos molt concrets no ha de substituir la normativa de convivència ni les sancions del règim disciplinari malgrat alguns s’entesten a utilitzar-la per així tenir tranquila la seva consciència. No ha de fer por aplicar la normativa de convivència de forma estricta però coherent, són les incoherències dels adults les que provoquen els desconcerts i les manques de límits per on s’han de moure els nostres fills.
Mesures que actualment es proposen com la d’aixercar-se quan entri el professor a la classe o parlar-se de vostè, per sí mateixes no solucionaran res si al darrera no hi ha la ferma voluntat d’actuar coordinadament tots i cada un dels membres de la comunitat educativa, és a dir, de tota la societat. Tots sabem de professors que malgrat cridar i amenaçar amb càstigs la dinàmica de les seves classes són el caos absolut i els alumnes criden, enreden i fan el que volen; però també sabem de professors que sense necessitat de cridar ni d’estar amenaçant continuament amb càstigs amb aquells mateixos alumnes aconsegueix una dinàmica de participació i respecte per les normes molt elevat. On és, doncs, la diferència si els alumnes són els mateixos?. En la disciplina.
L’escola viu moments de temença i de por d’actuar com cal davant uns pares poc coherents i compromesos amb l’educació dels seus fill, uns pares que es llegiran abans el manual d’instruccions de la seva càmara de fotos digital que un llibre que parli de l’etapa evolutiva del seu fill. Uns pares que donen per suposat que ells són els únics que poden castigar els seus fills però que cada vegada deleguen més aspectes importants de la vida d’aquests en l’escola. Uns pares que es troben en l’adolescència dels seus fills les incoherències que van fer quan aquests eren petits.
Caldrà doncs seure i parlar molt seriosament per tal que el pèndol, ara que torna, no s’ens endugui pel davant.

dimecres, 13 de juny del 2007

El equipo directivo del centro

El equipo directivo del centro es el encargado de liderar la actividad del centro escolar pero, ¿cómo se aprende a ser líder?. ¿Es posible transmitirlo como conocimiento específico a través de cursos o actividades de formación?.
Del equipo directivo del centro se espera, entre otras, las funciones siguientes: ejercicio del liderazgo, el dominio de la legislación, que esté formado en modelos de gestión de calidad, que sepa resolver conflictos, capacida para dinamizar grupos, que sepa trabajar en equipo, que sepa de modelos organizativos y de gestión de recursos, y muchas otras cosa más.
Lo que es cierto es que asumir la dirección de un centro educativo no es tarea fácil y, en muchos casos, se ha convertido en un difícil problema que no parece tener solución. De ahí la escasez de candidatos dispuestos a enrolarse en una tarea tan compleja y tan poco gratificante.
Hoy en día debemos entender la dirección como una labor de equipo, pero para ello necesitamos que ésta sea de liderazgo compartido. Ahora bien, compartir es mucho más que la suma de las individualidades pues los centros educativos se construyen sumando las aportaciones de las personas que los integran. Y ésto que es tan fácil de decir es más difícil de realizar pues durante mucho tiempo la dirección ha sido un cargo unipersonal al que se le atribuían todas las funciones burocráticas y de control del centro.
Ante una realidad que nos muestra que ni todos los docentes enseñan y ni todos los estudiantes están dispuestos a ser enseñados, la pregunta pertinente es ¿cómo no se convierte en un desafío profesional para la dirección lograr revertir esta situación?. Los centros educativos no están sólo para enseñar a los que valen, a los que todo lo que se les enseña les interesa, también están para enseñar a los que no quieren ser enseñados. Ante este reto se podrá decir que una de las preocupaciones del profesorado ha de ser encontrar cómo motivar a los alumnos pero desde la direcció del centro también hay que pensar en cómo se motiva a los profesores. Parece que preocupa más la motivación del alumno que la del profesor, cuando una va ligada a la otra.
Una de las contradicciones de la organizació escolar es que se acaba dando a los nuevos profesores o a los que rinden por debajo de la media, por decirlo de una forma suave, los peores grupos de alumnos y los peores horarios. Esto ligado a que al proceso inicial de acogida en bastantes centros no se le presta la menor atención crea un caldo de cultivo difícil de gestionar.
Ante este panorama no es de extrañar la indiferencia que muestran el profesorado y los demás agentes de la comunidad educativa, por ejemplo, en el diseño del proyecto educativo de centro, en la elaboración de los objetivos, o en cualquier iniciativa que huya de la impartición de las classes en el aula. Ello nos llevará a diferenciar centros donde su comunidad aprende de los procesos reflexivos sobre qué y para quién dedican su esfuerzo profesional en contraposición a los centros que se instalan en una rutina monocorde e insulsa.
La actitud de inhibición de los docentes está muchas veces ligada a su formación o a su pertenencia a una parte de la estructura escolar de tal forma que la justificación tipo “yo sólo enseño naturales” o “yo soy del departamento de lenguas” provoca que haya ámbitos de la vida escolar que queden en tierra de nadie o se adjudiquen directamente al equipo directivo o, si es el caso, al departamento de orientación. Así de esta forma nos encontramos con que las transiciones por el edificio, las zonas comunes y otros espacios del centro son el terreno abonado para los gamberros de turno ante la indiferencia o complicidad del profesorado que está presente. La pregunta entonces será ¿qué se puede hacer desde la dirección para cambiar ésto?.
Todo lo aquí expuesto parece tan fácil y tan obvio que no lo es, pues cualquier proyecto que se quiere llevar a cabo topa con la dificultad de negociarlo y traspasarlo a la comunidad educativa y de esta forma las intenciones iniciales devienen en un puro formalismo vacío, en una retórica que, en ocasiones, se reduce a rellenar el protocolo del proyecto cuando no copiándolo de otro centro.
Hay tantos frentes abiertos en el día a día que nos llevan a preguntarnos, de forma recurrente, ¿qué puede hacer la direcció para conseguir que los criterios de evaluación sean coherentes y se utilicen los mismos en todas las asignaturas independientemente del profesor que las imparta?. ¿O cómo se garantiza desde la dirección que se valore lo que el alumno sabe y no sólo lo que no sabe?.
Retomando la exposició inicial de este escrito habría que decir que sólo proporcionando formación al equipo directivo del centro no vamos a cambiar ni el modelo de dirección ni la forma de organizar y gestionar el centro educativo, la formación se ha de hacer extensiva a más personas de la organización. De esta forma el equipo directivo del centro podrá delegar aquellas tareas que pueden ser realizadas por diferentes componentes de la comunidad educativa pero para ello el equipo directivo tendrá que disponer de estrategias para organizar grupos de trabajo y fomentar las diferentes propuestas innovadoras que puedan convertirse en proyectos.
Para ello el equipo directivo del centro tendrá que conseguir que el profesorado entienda que su competencia profesional incluye aspectos externos a su trabajo en el aula y, evidentemente, deberá ilusionar y vincular a aquellos agentes externos que forman parte de la comunidad escolar y que tradicionalmente mantienen relaciones distantes o nulas.

dimarts, 29 de maig del 2007

Resultats exitosos per a tothom

Els resultats de les eleccions electorals han tornat a deixar, com no podia ser menys, contents a tots els partits polítics. Aquí el que no es consola és perquè no vol i qui dia passa any empeny. I no seré jo qui els hi tregui la raó ni la il•lusió doncs hi ha moltes formes d’interpretar els resultats de les eleccions municipals.
Primera interpretació: Si el Partit Socialista Obrer Espanyol ha guanyat en el conjunt d’Espanya vol dir que a Catalunya ha guanyat Convergència i Unió. Si la interpretació que fem és pel nombre de regidors escollits la cosa és ben clara, el PSOE ha tret més que el Partit Popular i CiU més que el Partit Socialista de Catalunya-PSOE. Per tant guanyadors PSOE i CiU.
Segona interpretació: Si el Partit Popular ha guanyat en el conjunt d’Espanya vol dir que a Catalunya ha guanyat Convergència i Unió. Si la interpretació que fem és pel nombre d’alcaldes que ja tenen majoria absoluta la cosa és ben clara, el PP ha tret més que el PSOE i CiU més que el PSC-PSOE. Per tant guanyadors PP i CiU.
Tercera interpretació: Si el Partit Popular ha guanyat en el conjunt d’Espanya vol dir que a Catalunya ha guanyat el PSC-PSOE. Si la interpretació que fem és pel nombre de vots rebuts la cosa és ben clara, el PP ha tret més que el PSOE i el PSC-PSOE més que CiU. Per tant guanyadors PP i PSC-PSOE.
Encara es podrien fer més interpretacions que satisfarien a la totalitat dels partits polítics, ara bé, hi ha unes dades fredes i clarificadores que pocs s’han atrevit a dir de forma clara i directa. A nivell de Catalunya tots els partits han perdut vots en relació a les municipals de l’any 2003: CiU ha perdut uns 70.000 (-9%), el PSC-PSOE ha perdut uns 180.000 (-17%), ERC ha perdut uns 80.000 (-20%), ICV-EUiA ha perdut uns 75.000 (-24%) i el PP ha perdut uns 75.000 (-22%).
I pel que fa a la nostra ciutat, Terrassa, les dades encara són més evidents si les comparem amb l’any 2003: CiU ha perdut uns 1.000 vots (-8%), el PSC-PSOE ha perdut uns 5.500 vots (-17%), ERC ha perdut uns 3.500 vots (-43%), ICV-EUiA ha perdut uns 3.200 (-33%) i el PP ha perdut uns 3.000 (-33%). Si mirem les últimes cites amb les urnes a Catalunya podriem dir que quant més Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya tenim menys participació electoral dels ciutadans hi ha. Ja és ben trist que ningú hagi prés nota d’aquest missatge i que el responsable de la participació porti ja quatre anys al davant d’aquest Departament de la Generalitat i encara no hagi dimitit, o és que potser ja els interessa aquest baix tó electoral per tal de mantenir-se en el poder?.
Abans d’acabar fer esment d’una notícia que en el seu moment va generar una certa polèmica en el decurs d’aquesta campanya electoral: 16 persones han estat detingudes en el marc d'una operació contra el terrorisme islamista. La majoria de les detencions, 13 en total, s'han fet a Catalunya a les ciutats de Barcelona, Igualada, Mataró i Santa Coloma de Gramenet. Aquest operació, anomenada Tala, ha estat dirigida pel jutge de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón, i els jihadistes detinguts estan acusats de captar futurs terroristes per enviar-los a camps de formació i entrenament al Marroc, l'Iraq i l'Afganistan a més d'estar relacionats amb un grup terrorista marroquí salafista. Potser seria bó recordar ara la polsaguera que van aixecar les declaracions del senyor Artur Mas sobre el tema i l’atac de que va ser objecte per part d’alguns líders polítics molt millor informats que ell. En política no tot s’hi val i si val tot llavors no ens hem de queixar de l’elevada abstenció perquè si algun partit creix en els últims anys és el PA, el Partit de l’Abstenció.

dimecres, 9 de maig del 2007

¿Libros gratuítos?. No, gracias. Me explico.

Vamos de cara a las elecciones municipales y autonómicas y ya se escucha la tómbola de las promesas políticas. El alcalde de una población cercana a Barcelona promete a sus ciudadanos libros y material escolar gratuítos si sale reelegido y perdonen ustedes pero cuando oigo la palabra “gratis”, o cualquiera de sus derivados, me echo la mano a la cartera y me pongo a temblar. A mí cada vez que un político dice que una cosa es gratuíta me sale caro. ¿Por qué me ha de pagar un político a mí los libros del colegio de mi hijo?. ¿A santo de qué?. ¿Dónde está escrito?. Yo no quiero que me los paguen.
Los políticos juegan muchas veces a la máxima de lo que es de todos no es de nadie, y si él lo concede es gratis. ¡Y no es verdad!. La realidad es que los libros los pagamos con nuestros impuestos, por lo tanto el señor alcalde no da nada de nada. Él no nos da nada, al contrario esa política suya de darnos gratuítamente los libros hará que a corto plazo tengamos que pagar más impuestos pues él tendrá que equilibrar el presupuesto municipal y la única forma de hacerlo es aumentando los impuestos. Por lo tanto, ¡no, gracias, señor alcalde!. Es más, ¿yo por qué tengo que pagar los libros del hijo del señor que conduce un Mercedes Benz o tiene un segunda residencia en primera línea de la playa, o las dos cosas a la vez?. Que se los pague él a su hijo y no yo. ¡Qué manía con dar “gratis” las cosas!. Yo las quiero pagar. Quiero pagar los libros y el material escolar de mi hijo mientras dure su escolarización, no pagar los libros de todos los hijos de los demás toda mi vida, ¿pero por qué?. Oiga señor alcalde dedíquese a gobernar bien su ciudad y déjeme a mí tranquilo que cuando decidí tener un hijo ya era suficientemente maduro como para saber que tendría que pagarle los libros del colegio.
Llegados a este punto más de uno debe estar pensando que mi punto de vista es poco social. ¡Para nada!. Soy muy radical en ésto, he defendido y defenderé que los impuestos hay que pagarlos y que aquellas familias que económicamente no puedan pagar los libros de sus hijos han de ser los grandes beneficiados del sistema. Y es el sistema quien ha de pagar los libros de esos niños. Lo que no concibo es por qué tengo que pagar los libros del hijo del señor alcalde cuando éste ya cobra un buen sueldo. Los impuestos son para mejorar las condiciones de vida de la gente necesitada no para mejorar la vida de aquellos que ya se ganan bien la vida.

dimarts, 24 d’abril del 2007

Inscripcions escolars

Ha acabat el periode d’inscripció als centres educatius per les etapes d’Educació Infantil, Educació Primària i l’Ensenyament Secundari Obligatori i a poc que els terrassencs estiguem informats haurem constatat que el que ens han dit no és ben bé la veritat.
Des que amb el govern tripartit van desaperèixer els barracots infames de l’època d’en Pujol gaudim, i cada vegada més, dels magnífics mòduls prefabricats que són la solució a tots els problemes del sector educatiu. Sembla mentida veure com certs sindicats i federacions de pares d’alumnes, que no fa pas tants anys cridaven i esbroncaven els antics gestors públics, ara aplaudeixen i declaren públicament que el tema de la manca de places escolars s’està fent bé, i ho diuen sense posar-se vermells. Jo ho comprenc, doncs no és el mateix un barracot que un mòdul prefabricat, o sí?.
Qualsevol terrassenc que presti una mica d’atenció observarà que des de fa anys només s’obren escoles públiques a la nostra ciutat. És més, des de la regidoria d’educació es llencen missatges en el sentit de dir que el problema de la manca de places escolars l’enfronta en solitari l’escola pública, incrementant el nombre de barracots això sí, i que la privada concertada no fa res i deixant traspuar sibilinament que al ser el gruix de nouvinguts immigrants estrangers no els interessa obrir nous centres. Però, la realitat quina és?. La realitat és que des de l’Ajuntament es posen tots els pals a les rodes per tal de desanimar als centres concertats el que obrin noves línies o nous centres. Hi ha un bon grapat de centres terrassencs que després de tenir els contactes corresponents amb la regidoria d’Educació, han vist decebuts que la consigna és obrir el màxim de centres públics i impedir al màxim l’obertura de noves línies o centres concertats. Però mentrestant el missatge és dir que la privada concertada passa, no s’implica, no l’interessa ajudar a resoldre aquest problema. La forma d’actuar de l’Ajuntament té un nom: sectarisme.
Prova del que s’ha dit en el paràgraf anterior va ser un article que el regidor Màrius Massallé va publicar al Diari de Terrassa, no fa gaire, on parlant d’aquests temes només feia referència a l’escola pública i va obviar qualsevol referència a la privada concertada. Hi haurà qui dirà que el senyor Massallé és d’un partit que s’autodenomina d’esquerres i que per tant això és lògic, però la veritat és una altra doncs aquest senyor és regidor de tots els terrassencs no només d’una part. Tot el que no sigui representar tots els ciutadans és sectarisme. I per cert ara que surt el Diari de Terrassa pel mig, quina gran oportunitat va perdre la periodista Mercè Boladeras de callar-se fa uns dies quan va escriure que molts pares demanen plaça a l’escola concertada bàsicament perquè no volen que els seus fills es barregin amb els immigrants que van a la pública. Quina observació tan desfortunada la d’aquesta senyora!.
Però, és clar, a nivell de la resta de Catalunya les coses no estan millor només cal agafar El Periódico de Catalunya de dissabte passat i veure com, un cop més, carrega les tintes contra els centres privats concertats fent de nou demagògia amb el tema de les quotes, les fundacions i les matrícules. Ja se sap que no hi ha res pitjor que una mitja veritat o una mitja mentida. L’obsessió d’aquest diari per les escoles concertades és per prendre nota.
Molt em temo que encara ens queden molts anys perquè les disputes polítiques es continuin realitzant en el camp de batalla de l’educació. Els polítics van trobar fa anys un recurs fàcil i populista amb el qual entretenir la gent i passar de puntetes per sobre d’altres problemes realment molt més difícils de lidiar i de resoldre, i mentre ens deixem enredar ells aniran fent el doble discurs i marejant la perdiu.

dimecres, 11 d’abril del 2007

Telemadrid, El Mundo y los ciudadanos de segunda

Reconozco que me equivoqué el pasado lunes cuando entre ver el reportaje “Ciudadanos de segunda”, que ofrecía en su programació de noche Telemadrid, y dos capítulos de la serie CSI elegí esta última opción. ¡Qué se le va a hacer, pero fue así!. De todas formas gracias a este gran invento que es internet lo he podido ver completo. La verdad es que no me ha defraudado pues se ajusta mucho a lo que me imaginaba que diría. Y digo ésto porque en mi escrito “Periodistas partidistas” ya avanzaba que hoy en día la profesión del periodista está sometida a la ideología de la empresa periodística correspondiente y ya se sabe que todos hemos de comer y llegar a final de mes. Lo triste es saber de antemano que en función de quién haga la información periodística ya sabemos qué producto sale.
Me sorprende que la cuestión catalana sea el sitio común donde cualquier persona se crea con derecho de abocar sus recelos, envidias y temores. Puestos así a veces te dan ganas de ser vasco, o gallego, o valenciano, o navarro, o ...... pues parece que allí no hay conflictos de ningún tipo y, mucho menos, lingüístico. ¡Qué envidia!. Aquí no, aquí caña al mono que es de goma. Y si hablas porque hablas y si callas porque callas siempre recibimos.
Me sorprende cómo en este reportaje se hace el símil, sibilino, de equiparar un recurso pedagógico como es el aula de acogida a un gueto marginal para extranjeros. Si alguna funció tiene este recurso es el de facilitar la integración de los alumnos, no lo contrario.
Me deja perplejo la siguiente observación del reportaje cuando dice “ ..... en este cartel vemos cómo aparece el mapa del mundo y el de los países catalanes pero en ningún momento aparece el de España.” La primera reacción al sentir ésto fue la de pensar que el mundo era muy injusto con nosotros, pues si en el mapa del mundo no sale España es que está mal dibujado o que nos tienen manía y no nos lo dicen. Lo que no acabo de ver es por qué inmediatamente al lado tiene que aparecer el mapa de España, sólo España. A lo mejor hubiera sido mejor poner al lador el de Europa, y al lado de éste el de España, y al lado de éste el de los países catalanes y al lado de éste el de Cataluña. No lo sé, quizás es que el colegio en cuestión no tenía más paredes libres o quizás, sólo quizás, pusieron el de los países catalanes simplemente porque querían explicar a los alumnos del aula de acogida que la lengua catalana se habla en otras zonas de Europa y no hacía falta empapelar el colegio con mapas que no venían a cuento.
Por lo que hace a la enseñanza ya avanzaba en mi escrito del 26 de julio de 2006 titulado “Bilingísmo y realidad social” que encajar modelos en la realidad es muy complicado. Que si optamos por una doble red escolar en función de la lengua vehicular de la enseñanza obtendremos unos resultados y que si optamos por la inmersión lingüística obtendremos otros. Lo que hay que valorar como sociedad es que hay que aplicar el modelo que menos fractura social provoque, y digo menos fractura porque no hay ningún modelo puro y aséptico. Si en vez de la inmersión lingüística en Cataluña se hubiera optado por la doble red escolar, seguramente el reportaje que nos ocupa estaría poniendo el énfasis que en función de en qué tipo de escuela estudies estás más o menos marcado socialmente y eso provoca distinciones entre castellanos y catalanes hablantes. No hay nada perfecto, todo tiene sus imperfecciones.
Que la información y los medios informativos se utilizan cada vez más como arma arrojadiza e ideológica se constata con toda crudeza cuando en el reportaje se dice en referencia a la información meterológica de TV3 “ .... y está acostumbrado a que una simple información como la del tiempo esté limitada sólo al territorio catalán.” Lo primero que me viene a la cabeza es qué menos se le puede pedir a una televisión autonómica que informe sobre su territorio natural. Lo que pasa es que la voz de la periodista calla y siguen las imágenes con el sonido original de la información meteorológia y se puede oir al meteorólogo Tomás Molina decir “ ...... en el resto de Europa algunas lluvias en el interior de la península ibérica ......” mientras señala en el mapa de España símbolos con nubes, soles y lluvias. ¡Patético!.
En fin, como siempre, todos tienen su parte de razón y su parte de culpa. Los sistemas no son perfectos y muchas veces hay que escoger el menos malo de ellos y de eso los seres humanos sabemos mucho porque cada día hemos de optar, decidir y posicionarnos en temas y cosas que no siempre son negras o blancas sino grises.
Por cierto señores de Telemadrid y El Mundo, ¿qué significan las palabras searching, scanning, CAM, ON i FFW que hay al inicio, concretamente en la carátula de presentación del reportaje?. He consultado mis diccionarios de castellano y catalán y no las encuentro. ¿Por qué nos molesta menos el inglés que el catalán?.

dimarts, 10 d’abril del 2007

Visquem Terrassa: propaganda gratuïta

M’ha arribat a casa la revista Visquem Terrassa i el primer que m’ha vingut al cap és que les eleccions municipals estan a punt de fer-se. I no és que tingui dots d’endevinador, no, és que aquest últim exemplar és especial. Ocupa quasi quatre vegades més pàgines que qualsevol altre anterior. Un pot pensar que sent una revista d’informació municipal, doncs així és subtitula el Visquem Terrassa, aquesta recull la gran activitat ciutadana d’aquesta nostra ciutat, doncs no, ni molt menys.
Quan un llegeix allò de “revista d’informació municipal” pot pensar que en ella es reflectiran totes aquelles coses que el municipi genera per sí mateix, és a dir, les iniciatives empresarials, culturals, educatives, d’oci, individuals, socials, de solidaritat, .... i que, d’una forma estructurada, l’ajuntament dóna a conèixer als ciutadans de Terrassa perquè considera que tothom ha d’estar assabentat d’aquests fets. Doncs no, el que vol dir “revista d’informació municipal” és que només surten aquelles coses que fa l’equip de govern del consistori i ens les comunica per tal de que els ciutadans estiguem ben informats. Caldria fer aquí un incís de si realment és necessari gastar els nostres impostos en aquesta publicació quan ja hi ha altres mitjans periodístics a l’abast dels ciutadans.
Ara que ja ens queda clar què vol dir “revista d’informació municipal” el següent dubte és per què són necessàries quatre vegades més pàgines en aquest exemplar especial?. Només se m’acut una resposta i és que he rebut a casa meva la propaganda electoral del tripartit que governa Terrassa. I el pitjor de tot és que l’hem pagada amb els nostres impostos. Obrint aquest últim Visquem Terrassa em pregunto el per què d’aquests requadres que parlen de les evolucions dels diferents temes des de l’any 2003 al 2006, és a dir, per què fan balanços de tots els temes quan cada mes de cada any ens han estat enviant la “revista d’informació municipal” i ja ens van informar en el seu moment de cada actuació. Per què?, perquè és propaganda electoral gratuïtat pel PSC, ERC i ICV que entre tots els hi paguem amb els nostres impostos i, la veritat, això no és ni correcte ni està bé. Cada un d’aquests partits si el que vol és donar a conèixer la seva acció de govern el que ha de fer és pagar-se la propaganda amb els seus diners.
És un mal estil de fer política aquest que utilitza el tripartit que governa Terrassa, potser 28 anys continuats de govern municipal faciliten aquest sentiment de possessió i deriven en tics molt concrets de pensar que la ciutat i els seus recursos són dels que la governan.

dimecres, 4 d’abril del 2007

Periodistas partidistas

Antiguamente cuando uno leía el diario se informaba de los hechos que habían sucedido. Posteriormente, si se quería tener una opinión diferente a la propia, había que leerse la columna pertinente del experto o del periodista cualificado que emitía su opinión ya fuera porque era una autoridad en la materia o bien porque era un periodista especializado en ese tema.
Mucho me temo que ya hace bastante tiempo que cada vez nos dan menos información y más opinión. Cuando ponemos cualquier canal de televisión o de radio, o compramos caulquier revista o diario, la noticia ya nos viene opinada como si las personas no fuéramos capaces de elaborar nuestra propia opinión. Recuerdo, con gran placer, que hace mucho tiempo leíamos la noticia y cada uno elaboraba su opinión y la contrastaba con la de los demás. Hoy ésto cada vez es menos posible pues los medios han tomado partido y, mucho me temo, que de una forma muy descarada.
La paradoja es que cuantos más medios tenemos (canales de televisión, de radio, periódicos de pago y gratuítos, revistas, blogs, ....) menos información nos llega. Lo que nos llega viene ya filtrado de origen con lo cual no hay forma de saber la esencia de la noticia. Y es una pena, o al menos así me lo parece a mí. Por eso no me sorprendió nada, o muy poco, cuando el Partido Popular anunció que no iría a ninguna tertulia o programa del grupo Prisa. Lo que sí que me sorprendió, y me sigue sorprendiendo, son los fariseos que se rasgaron las vestiduras ante tal declaración. ¿Qué pretendía Prisa cuando calificó al Partido Popular de “guerracivilista”?. ¿Que pusiera la otra mejilla?. El Partido Popular ya sabemos cómo piensa y qué propone, pero ¿de Prisa tendríamos que saberlo, o no?. ¿No se dedican a la información?. Pues que informen y dejen las opiniones a un lado. Si ellos toman partido, ¿por qué no puede hacerlo el Partido Popular?.
Lo que encuentro triste del panorama periodístico actual es que en función del medio ya sé de antemano cómo enfocará éste la noticia. ¡Y no sólo éso!. También sé cómo la competencia de ése medio opinará sobre esa noticia. Me parece denigrante que todo valga en esta lucha por la audiencia, desde los insultos de algún locutor de la Cadena Cope hasta las omisiones informativas de TV3 o, incluso, los silencios del diario local de mi ciudad. Chocan, por dispares, los tratamientos informativos del barrio del Carmel de Barcelona con la presunta financiación irregular de Unión Democrática de Cataluña, o el caso Bolaño con las encuestas del señor Madí de Convergencia Democrática de Cataluña, o, si quieren, cualquier otro tema que se les pueda ocurrir a ustedes.
Hoy lo que manda en las redacciones son las consignas de los propietarios de los medios y las filias y las fobias. ¡Para temblar!

dimarts, 6 de març del 2007

El desastre de la renda mínima d’inserció

Hi ha coses que costa d’entendre i el que està passant amb el Programa Interdepartamental per a la Renda Mínima d’Inserció és una d’elles. Aquest programa que va néixer ja fa molts anys amb uns objectius clars i esperançadors està devenint en un malson impossible de superar. Després de molts anys de sol•licitar per part dels centres un canvi de nord en la seva filosofia per fi l’any 2006 la Generalitat va decidir introduir modificacions significatives.
La principal modificació introduïda era que es passava d’una estructura de tres cursos-mesures anomenats de motivació o iniciació al món laboral, de formació i d’inserció laboral a una actuació més global sobre els usuaris basada en itineraris personals en funció de les diferents realitats socials i individuals. D’entrada res a dir, doncs era un aspecte que molts centres i entitats ja feia temps que li estaven demanant a la Generalitat. Però, com moltes vegades, la part positiva ha quedat en una declaració de bones intencions i com a un horitzó al qual s’ha d’arribar però ningú sap ben bé com.
La resolució d’autorització dels anomenats, actualment, Itineraris d’Inserció Sociolaboral va ser efectiva al final de l’any 2006 de tal manera que fins i tot la mateixa Generalitat va autoritzar l’inici de l’anomenada acció de diagnòstic fins el dia 31 de desembre. Una de les modificacions es que s’ha passat de tres cursos-mesures a fins a set accions diferents a desenvolupar tant de caire individuals com grupals. Les normes prèvies donades per començar les diferents accions eren que s’havia de tenir un mínim de sis persones per acció grupal per poder-la iniciar. Tots els centres van fer els seus comptes però de seguida es van adonar que les coses no rutllarien bé, perquè malgrat la quantitat generosa d’expedients d’usuaris que va adreçar la Generalitat als diversos centres col•laboradors aquests no estaven localitzables o disponibles. El per què d’aquest desgavell es pot resumir en els següents punts:
.- els cursos-mesures de l’any 2005 havien acabat a inicis de març de 2006. Des d’aquesta data fins a desembre els usuaris de la renda mínima d’inserció van estar gaudint “d’unes vacances pagades” a canvi de cap prestació ni obligació.
.- quan els centres rebien, i reben actualment, les fitxes dels expedients se n’adonen que moltes estan desfasades doncs un nombre important d’usuaris ja estan treballant, o fent cursos ocupacionals en altres centres, o ja han estat derivats per la mateixa Generalitat a un altre centre col•laborador, o ha canviat d’adreça de residència i ningú sap on està vivint actualment, ....
.- si a tot això li sumem la picaresca pròpia dels usuaris de la renda mínima d’inserció la realitat que es troben els centres és que no tenen suficients usuaris per iniciar les diferents accions doncs se'ls demana que si no tenen un mínim de sis usuaris per acció grupal no poden començar-les. Davant d’això els centres han pres dues postures: no començar cap acció si no es té sis usuaris o començar i fer que es vagin incorporant progressivament aquests i el dia que s’arriba a sis comunicar amb aquella data l’inici oficial de l’acció.
Els centres que han agafat la primera opció, no començar cap acció grupal si no tenen un mínim de sis usuaris, s’estan trobant hores d’ara amb que encara no han pogut iniciar oficialment algunes accions o ho han fet fa poques dates. La conseqüència directa d’això és que difícilment podran fer totes les hores programades abans del trenta de juny que és la data límit per acabar les accions.
Pel contrari, els centres que van decidir començar amb dos, tres o cinc usuaris les accions grupals perquè eren conscients que si s’esperaven a tenir sis alguns dels que ja tenien podien “desaparèixer” es troben que quan ho han aconseguit la Generalitat no els hi reconeix les hores impartides i els hi diu que no les pagarà doncs no hi havia el mínim d’usuaris. Per tant, els cost de totes les hores fetes correran a càrrec dels centres col•laboradors.
Arribats a aquest extrem val apuntar un seguit de punts com a tema de reflexió molt seriosa:
.- que en el tema dels Itineraris d’Inserció Sociolaboral a diferència dels cursos ocupacionals és la Generalitat qui deriva els usuaris als centres col•laboradors i que no són aquests els que han de captar-los mitjançant publicitat o contactes. Per tant, no és de rebut exigir als centres col•laboradors allò que la pròpia Generalitat no és capaç de fer correctament, si la seva gestió és un desgavell, és un descontrol, la seva incapacitat no la pot fer recaure sobre els centres. El descontrol de la documentació sobre els usuaris, inclosos els problemes informàtics que hagi pogut tenir, no l’ha de pagar cada un dels centres.
.- que la desconfiança de la Generalitat envers els centres col•laboradors l’únic que genera és malestar i com a conseqüència un mal servei cap a els usuaris. I que no pot ser que es traspassi la responsabilitat als centres col•laboradors de que si a un usuari se li talla la paga és perquè el centre ha informat negativament a la corresponent Direcció General. El prendre consciència alguns usuaris de que això és així pot generar una espiral de problemes als centres col•laboradors, a banda que no és potestat d’aquests el tallar la paga o no.
.- que no es poden donar criteris nous o canviar-los quan les diferents accions ja estan en marxa. Una vegada més la Generalitat, com d’altres administracions públiques, no toquen de peus a la realitat del dia a dia. Com poden canviar criteris, exigències, normatives i impresos quan ja s’ha començat d’una forma determinada?. En el “món real” les empreses com cal s’esperen a acabar un procés per introduir les modificacions pertinents i no ho fan mai quan el procés ja ha començat, la Generalitat sí que ho fa i el resultat és que els centres col•laboradors estan desorientats i neguitosos.
.- que la utopia xoca amb la realitat. La Generalitat en el tema de la renda mínima d’inserció exigeix formalitzar, per la desconfiança envers els centres, mil i un impresos de difícil compliment que ens porta gairebé a l’absurd d’haver de signar hora a hora la permanència de l’usuari en el centre. La paperassa burocràtica en aquest moment és molt gran i absurda.
.- i, per últim, que la Generalitat es deu de pensar que la gent viu de l’aire i no té res més a fer que esperar a que ella, mitjançant els expedients no actualitzats que deriva als centres, proporcioni els sis usuaris mínims i que a partir d’aquí els formadors s’incorporaran al seu lloc de treball independentment de si l’espera ha estat d’un, dos o tres mesos a que això succeís.
De seguir així molts centres deixaran d’impartir aquests Itineraris d’Inserció Sociolaboral.