Lavarse las manos

Lavarse las manos antes de salir del lavabo es, aparte de una buena medida de higiene, un acto socialmente recomendable. No es extraño ver caras de reprobación hacia aquel que sale de los servicios sin haberse lavado las manos previamente. Pero, desgraciadamente, como muchas otras convenciones sociales la mayoría de gente sólo las cumplen cuando se sienten observados u obligados y pocas veces las realizan por convencimiento. Les propongo que hagan la siguiente prueba: quédense diez minutos, y con la puerta cerrada, en un reservado de un urinario público no masificado como puede ser un supermercado, una biblioteca o un cine y agudizen su oído para captar cuántas veces oyen el grifo del agua después de que algún usuario, que creyendo estar solo, haya orinado a escasos metros de usted. Después salga del reservado y quédese otros diez minutos pululando haciendo ver que está orinando o lavándose las manos y comprobará cómo el número de personas que se lavan las manos crece exponencialmente. Una vez realizada esta experiencia entenderán por qué siempre se ha recomendado no comer los cacahuetes salados que ponen en la barra algunos bares para que la gente vaya picando mientras consume su bebida. Muchas veces, demasiadas, las personas humanas actuamos por obligación y no por convencimiento.

Pero hay otra forma de lavarse las manos y es la que evidenció Poncio Pilatos. Lavarse las manos es no querer saber nada de un asunto, inhibirse o renunciar a ello. En el día a día de nuestros centros escolares comprobamos cómo algunos padres de alumnos se lavan las manos en lo concerniente a la educación y formación de sus hijos. Los centros asisten, impotentes, a un número cada vez más creciente de padres que se consideran tan y tan ocupados que son incapaces de encontrar una mínimo hueco en su agenda, personal y profesional, para poder hablar con el tutor de su hijo o ir a recoger las notas del correspondiente trimestre escolar. Algunos, incluso, ni tan sólo tienen tiempo para hacerlo telefónicamente de tan ocupados que dicen estar.

Lavarse las manos es pensar que ganar mucho dinero permitirá satisfacer las necesidades materiales de los hijos y que con éso es suficiente para contribuir a su educación y formación. Lavarse las manos nos lleva a los niños-llave, que padecen su soledad en un hogar vacío y del cual sólo tienen la llave que les abre la puerta a la inexistente relación familiar, o a los niños-estrés que alargan su jornada fuera de casa encadenando actividades para igualar los horarios de sus padres.

Lavarse las manos es llevar años y años hablando de conciliar los horarios laborales y escolares y haber conseguido que, como siempre, haya un clamor popular para que los centros docentes se adapten a los horarios de las empresas y que cada vez más el mundo educativo vaya perdiendo fuelle respecto a la sociedad. Y ésto sucede en este país nuestro que es uno donde los trabajadores pasan más horas en su puesto de trabajo pero que también es uno de los menos productivos de esta Europa a la que nos queremos parecer. Quizás como sociedad nos deberíamos exigir trabajar menos, es decir, estar menos tiempo en el trabajo y hacer más faena, es decir, producir más y mejor. Todo lo que no sea ir por este camino nos llevará, una y otra vez, a lavarnos las manos como sociedad. Las continuaremos teniendo muy limpias y no nos las habremos ensuciado, más o menos como hasta ahora.

Societat subvencionada, societat subordinada

La societat actual que estem construint entre tots comença a mostrar signes evidents de cansament mental molt preocupants. Encara no sabem quant però en algun moment hom haurà de posar l’aturador a aquest desgavell de funcionament social. I la medicina que haurà de prendre el malalt serà bastant amarga.

Estan convertint el nostre estil de vida en una subvenció permanent i imprescindible de tal forma que ja incorporem al nostre llenguatge certes paraules d’una forma inconscient i permanent. Així davant l’anunci de donar 210 euros mensuals per llogar un pis podem llegir les opinions de la gent del carrer que expressen que “tota ajuda és bona”, que “aquestes ajudes haurien de ser més grans doncs el cost de la vida està molt alt”, que “ja era hora que el govern donés aquesta ajuda doncs els preus dels pisos estan pels núvols” ...... I el mateix podríem dir sobre els 2.500 euros per nadó, pels 400 euros de l’IRPF i un munt d’ajudes més.

Al poder ja li va bé aquesta situació, és més, la potencia i l’amplifica amb un munt de subvencions de tot tipus i, així, ens subvenciona la cultura, l’educació, l’esport, una diversitat immensa de cursos per a tot tipus de col•lectius socials, la renovació de la caldera, el lloguer del pis, el canvi de cotxe, la festa major del barri, cert tipus de beques escolars, la reforma de la façana de casa, la ...... I quantes més menys lliures serem. Una imatge molt aproximada del que intento explicar aquí ho vaig escriure, el desembre de l’any 2006, en aquest mateix blog en l’escrit titulat Vergonya.

I de mica en mica, a poc a poc, anem incorporant al nostre vocabulari paraules i expressions com “es que si no fos per la subvenció no el podríem comprar”, “sort que et donen l’ajuda que sinó ...”, “ens haurien de donar més ajuda per arribar a final de mes” ....... L’altra accepció lingüística que guanya terreny és la de reclamar la gratuïtat de les coses: “els llibres de text haurien de ser gratis” (veure ¿Libros gratuítos?. No, gracias. Me explico. de maig de 2007), “l’ortodòncia hauria de ser gratis”, “el lleure hauria de ser gratis” .... Aquest vocabulari nostre sembla l’inspirador màgic de la clau que posa en marxa la màquina de fer diners.

Per postres la societat demana als seus docents que preparin als seus fills per a una societat competitiva, que els hi proporcionin aquelles competències professionals i socials necessàries per fer front amb garanties d’èxit el seu futur personal i professional. Mentrestant, el poder, en plena subhasta pública i desvergonyida, els hi ofereix coses i serveis de forma gratuïta o milers d’ajuts que els hi ocasionaran una sensació de ser uns receptors permanents, amb dret a tot, per l’únic motiu d’haver nascut en aquesta la nostra societat.

El dia que ens adonem que una societat subvencionada és una societat subordinada, i menys lliure, haurem fet un gran pas per recuperar la nostra iniciativa personal. Les subvencions i els ajuts creen clientelisme i temences i afavoreixen que qui es mogui no surti a la foto mai més.

Les habilitats socials com a nova forma d’hipocresia

Com a professionals de l’educació defensem que la formació dels nostres alumnes no és només l’ensenyament dels diferents conceptes de les diverses matèries i els procediments associats a aquestes. Incorporem al nostre discurs les diferents terminologies dels valors, actituds i normes i per fer-les més efectives les arrodonim amb conceptes com les competències i les habilitats socials. I amb aquest embolcall ens diem a nosaltres mateixos que estem formant persones i, a més a més, els hi diem als nostres alumnes i als seus pares, amb total convenciment, que l’important en aquest món és ser persona per sobre fins i tot de ser un bon estudiant. I moltes vegades les contradiccions comencen tot just entrar en la sala de professors.

Segurament a la pregunta de ¿què t’estimes més, una persona que domini molt bé les diferents habilitats socials però no faci prou bé la seva feina o que sigui sincera, es comporti com és realment i sigui un bon professional?. La majoria de vegades la resposta serà dir que s’escolliria la persona genuïna, és a dir a aquell que es comporta com realment és doncs el que realment importa en el món laboral és tenir bons professionals i saber respectar les característiques individuals de cadascú. I molts, mentre contesten, menteixen.

En les nostres organitzacions educatives prima molt més tenir unes bones habilitats socials que no pas ser un bon professional. En les reunions s’entén molt malament que hi hagi qui defensi una postura contrària a l’oficial, que hi hagi qui posi en dubte un company o tingui un punt de vista contrari a la de la direcció del centre. Per contra, la persona que intervé per ressaltar les virtuts i l’encert de l’opinió oficial serà ben vista i considerada. I fins i tot, es destacaran els seus aspectes positius com les seves habilitats socials per treballar en grup.

En totes les organitzacions hi ha veritables especialistes en el tema de les habilitats socials, són aquells que mai contradiran al seu superior diguin el que diguin fins i tot si l’exposició final d’aquest contradiu la inicial. El superior sempre té la raó i aquest, evidentment, se sent molt més a gust amb aquests que li fan la pilota que no pas amb el que li porta la contrària malgrat pugui tenir millors arguments professionals. Les organitzacions acostumen a ser molt endogàmiques i poc receptives a les crítiques, malgrat el crit de guerra de qualsevol grup de treball de que “dins del grup ens ho podem dir tot a la cara però quan sortim per la porta l’acord final el defensarem tots”. La majoria de vegades a qui té la gosadia de portar la contrària en una reunió l’acabem crucificant malgrat de portes en fora defensi l’acord pactat.

Les habilitats socials s’utilitzen sovint com la nova forma d’hipocresia de la nostra societat: “és que noi ets poc hàbil”, “necessites ser més receptiu”, “no es poden dir les coses tan cruament”, “has de saber trobar la forma de dir-ho sense que ningú s’ho prengui malament”, “has de saber triar el moment adequat” ... i molts consells més. I mentrestant el trepa, l’hipòcrita, l’hàbil socialment, el que no es mulla mai malgrat estigui caient el diluvi universal, anirà pujant els esglaons que porten a dalt de tot. I el professional, el que dóna el seu parer basat en l’experiència i la formació, el que es mulla encara que només caiguin quatre gotes, a aquest el mirem malament i l’arraconem allà on no ens pugui molestar més.

Això sí, públicament direm el que hàbilment i socialment sabem que s’espera de nosaltres. El mateix ens passa amb els nostres alumnes, el nostre discurs va per una banda i la nostra realitat per una altra.