diumenge, 1 de juliol del 2007

Disciplina: torna el pèndol.

Un pèndol de Foucault és aquell que pot oscil•lar en qualsevol pla vertical durant un temps prou llarg, i en l’ensenyament això es dóna molt sovint. La nostra societat va passar de “la lletra amb la sang entra” al “prohibit prohibir” de la primavera del 68 i dècades posteriors. No sembla que cap dels extrems sigui prou bó per encarar l’ensenyament dels nostres fills i menys ara que tornen a sentir-se, cada cop amb més força, les veus que reclamen i volen més disciplina i més mà dura en els centres educatius.
La virtut del pèndol és que torna sempre al seu lloc inicial, peròprecisament aquest és el seu més gran defecte perquè el seu retorn s’ens pot endur pel davant i fer molt de mal. Que cal més disciplina en la nostra societat, no només en els nostres centres escolars, és evident.. El que ja no estic tan segur és que calgui més mà dura com moltes veus ja comencen a demanar.
La disciplina és una doctrina, és la instrucció d’una persona però especialment en la seva vessant moral que requereix d’un conjunt de disposicions. Per tant, la disciplina no té per què anar lligada obligatòriament a la sanció si els adults sabem aplicar-la bé als nostres fills i haurien de ser la coherència i l’exemple els dos pilars de la seva aplicació. El respecte pel professor comença amb una bona informació del centre educatiu envers els pares i amb la confiança d’aquests envers els primers. Les continues desautoritzacions dels professors que es viuen en el si d’algunes famílies on els comentaris despectius són a l’ordre del dia fan molt mal al sistema educatiu i a la formació dels nostres fills. Donar tota la credibilitat a la versió de l’alumne i cap a la del professor debilita molt la disciplina que ha de regir en tota comunitat educativa.
Proliferen, cada cop amb més força, les mediacions dins les nostres aules com a símptoma del desconcert disciplinari que en aquest moment viu l’escola. La mediació que és un recurs vàlid en casos molt concrets no ha de substituir la normativa de convivència ni les sancions del règim disciplinari malgrat alguns s’entesten a utilitzar-la per així tenir tranquila la seva consciència. No ha de fer por aplicar la normativa de convivència de forma estricta però coherent, són les incoherències dels adults les que provoquen els desconcerts i les manques de límits per on s’han de moure els nostres fills.
Mesures que actualment es proposen com la d’aixercar-se quan entri el professor a la classe o parlar-se de vostè, per sí mateixes no solucionaran res si al darrera no hi ha la ferma voluntat d’actuar coordinadament tots i cada un dels membres de la comunitat educativa, és a dir, de tota la societat. Tots sabem de professors que malgrat cridar i amenaçar amb càstigs la dinàmica de les seves classes són el caos absolut i els alumnes criden, enreden i fan el que volen; però també sabem de professors que sense necessitat de cridar ni d’estar amenaçant continuament amb càstigs amb aquells mateixos alumnes aconsegueix una dinàmica de participació i respecte per les normes molt elevat. On és, doncs, la diferència si els alumnes són els mateixos?. En la disciplina.
L’escola viu moments de temença i de por d’actuar com cal davant uns pares poc coherents i compromesos amb l’educació dels seus fill, uns pares que es llegiran abans el manual d’instruccions de la seva càmara de fotos digital que un llibre que parli de l’etapa evolutiva del seu fill. Uns pares que donen per suposat que ells són els únics que poden castigar els seus fills però que cada vegada deleguen més aspectes importants de la vida d’aquests en l’escola. Uns pares que es troben en l’adolescència dels seus fills les incoherències que van fer quan aquests eren petits.
Caldrà doncs seure i parlar molt seriosament per tal que el pèndol, ara que torna, no s’ens endugui pel davant.