Docents desautoritzats

Un dels greus problemes actuals de les nostres escoles rau en la desautorització freqüent dels docents davant pares i alumnes. S’ha instal•lat en la nostra societat la percepció de que tot és relatiu, de que no hi ha per tant i també, perquè no dir-ho, un cert “bonisme” respecte les opinions que arriben als centres per part dels pares i els alumnes. Hi ha centres que eleven a la categoria de veritats totes les opinions i/o comentaris fets per part dels pares i dels alumnes doncs els hi ha calat la mala praxi de que el client sempre té la raó i, de vegades, no la tenen.

Quan la direcció d’un centre educatiu, per exemple, contradiu un professor i li fa retirar una sanció a un alumne per les pressions dels seus pares el que està fent és desautoritzar-lo, és a dir, declara davant la comunitat educativa que aquell professor no té l’autoritat, la competència, per poder sancionar la conducta d’un alumne i això es torna en contra no tan sols d’aquell professor al qual s’ha llevat d’autoritat sinó també de la mateixa direcció que serà percebuda com a feble davant les pressions dels alumnes i dels pares. Val a dir però, que molt sovint aquestes direccions són les primeres que actuen malament en no seguir els canals i els procediments establerts en cas de conflicte. Són direccions que acostumen a creure’s “més obertes” pel fet de ser molt accessibles amb una política de “porta oberta de despatx” que ignora la resta de jerarquies intermèdies del centre.

El cert és que la paraula del professor cada cop més està més devaluada i a això contribueix no tan sols aquesta societat poc compromesa amb l’educació dels seus ciutadans sinó també les direccions escolars incapaces de mantenir el cap fred davant les pressions d’alumnes i pares. És més fàcil creure’s la versió dels pares, que es sustenta en la versió referida pel fill, que en la trajectòria de molts anys d’un professional de l’ensenyament. Però això és pa per avui i gana pel demà. En el moment en que es subverteix l’autoritat del professor comencem a adonar-nos de la pèrdua de moltes petites batalles i d’això molts centres en tenen la constància diàriament. Un professor desautoritzat és un docent poc compromès que mira cap una altra banda quan es llença un paper a terra en el passadís, que no crida l’atenció a un alumne perquè aquest digui paraulotes, que s’excusa davant situacions tot dient-se “no són alumnes meus, ja se n’ocuparà el seu tutor”, ... I gràcies a les desautoritzacions per part de la direcció es comença a perdre la batalla del passadís. un terreny que no és de ningú i per tant tampoc del professor desautoritzat; es perd la batalla del pati, un terreny prou gran com per mirar en direcció contrària sempre que convingui; es perd la batalla de les hores d’entrada i de sortida del centre, un terreny prou breu de temps com per dir-se que encara no ha començat la jornada laboral o bé que ja s’acabat i que ja s’ho faran els de dalt; ... Són petites batalles perdudes que al final fan que el professor quedi confinat a la pròpia aula i que la resta del centre sigui terreny de ningú.

De carnestoltes i excursions

S’apropa carnestoltes i, un any més, seria bo que els centres escolars es plantegessin quin ha de ser el seu paper respecte a aquesta celebració. És cert que l’escola ha contribuït a la recuperació d’aquesta festa que havia estat censurada i que havia quedat poc més que oblidada. Però un cop assumit això, i en la mesura en què la societat ja ha incorporat aquesta festa com a seva, valdria la pena reflexionar si l’esforç que li suposa a l’escola celebrar-la compensa la inversió de temps que fa en preparar les disfresses de la rua escolar. Són moltes les hores que es dediquen les setmanes prèvies a la rua per tal de que tot llueixi bonic. Des del punt de vista educatiu, val la pena tot aquest esforç?

Potser el temps de les rues escolars ja ha passat i el que caldria més seria ensenyar les arrels d’aquesta tradició per tal que els nostres alumnes, juntament amb les seves famílies, acabin participant més activament a la rua de la seva localitat. Amb el cor a la mà caldria preguntar-se quin és el benefici que treuen els nostres alumnes d’aquesta activitat escolar, més enllà d’aturar un munt de dies l’activitat normal de les matèries a impartir i a banda del gran esforç que suposa la preparació de la rua als mestres i professors. Ningú discuteix que la recuperació del carnestoltes ha estat una contribució social de l'escola més enllà de l’aprenentatge, però que avui dia s’hauria de tenir present més la vessant de l’aprenentatge que no pas la lúdica.

El mateix caldria repensar sobre el tema de les excursions a realitzar. Si en el seu origen va ser l’escola anomenada activa la que incorporà excursions o sortides per conèixer el medi natural i geogràfic, va ser a partir dels anys seixanta en que aquestes van esdevenir unes activitats molt importants dins la formació dels alumnes. Aquestes sortides, aquestes excursions, eren organitzades pels mestres i professors mitjançant gestions telefòniques o, fins i tot, anant-hi abans, un cap de setmana, a preparar-les personalment. Però els últims anys estem assistint a una major professionalització de les activitats i de les sortides escolars, trobant-nos immersos en una competició d’una oferta que el que busca és captar més clients. Així no és estrany veure anunciats programes de cases de colònies que ofereixen tota mena d’activitats i, fins i tot, discoteca a la nit després de sopar. Tot està tan organitzat que moltes vegades el paper dels mestres i professors queda reduït a la d’un espectador qualsevol i fa que no hi participin ni que vetllin pels seus alumnes. I la demanda d’aquests serveis integrals sembla que va en augment.

Des dels centres escolars no s’hauria mai de permetre que els docents no tinguin el paper protagonista a l’hora de dirigir l’aprenentatge dels seus alumnes. Les direccions pedagògiques no haurien de consentir que uns monitors del lleure guiïn les activitats formatives dels seus alumnes i que arribin a anul·lar i, fins i tot, fomentar l’absència dels docents responsables d’aquests. La iniciativa sempre l’han de tenir els docents. En l’altre extrem trobem les excursions o sortides a llocs com Port Aventura, Eurodisney, la platja, els parcs aquàtics i un llarg etcètera que són sortides de caire lúdic que poden fer les famílies amb els seus fills i que no cal que les facin amb l’escola o institut.

Des de l’escola s’ha d’oferir allò que contribueixi a l’aprenentatge i al desenvolupament personal i social dels nostres alumnes i que, en tot cas, no li pot oferir el seu entorn més immediat i no caure en el parany d’uns paquets turístics ben embolcallats però de poca o nul•la capacitat formativa.

Per a què serveix un PQPI?

Els Programes de Qualificació Professional Inicial (PQPI) continuadors dels Programes de Garantia Social (PGS) són una gran eina de què disposen els centres educatius sempre que se’n faci un bon us.

Els objectius dels PQPI són diversos i no s’ha de pretendre que tots els alumnes d’aquesta formació assoleixin tots i cadascú d’ells. Un dels objectius generals del PQPI és la de proporcionar una formació bàsica i professional que els permeti inserir-se en el món laboral amb un bagatge mínim així com lluitar contra el risc d’abandonament educatiu d’una part important dels nostres joves. Així doncs, la dinàmica del PQPI ha d’estar pensada per orientar l’alumne perquè assoleixi la maduresa que la societat exigeix a tothom per a prendre una decisió respecte al seu futur immediat sense oblidar l’assoliment d’una competència professional bàsica que li faciliti l’exercici d’una activitat laboral concreta.

El perfil de l’alumne del PQPI està marcat, moltes vegades, per una baixa autoestima i una poca valoració de sí mateix i un dels objectius específics dels docents d’aquest programa hauria de ser fomentar el coneixement de les capacitats i actituds dels alumnes així com dels seus interessos i motivacions. Altres objectius específics haurien d’anar encaminats a aconseguir la regularització dels hàbits i de les habilitats socials així com a proporcionar un coneixement de l’entorn que li permeti a l’alumne entendre correctament les situacions i sigui capaç de donar-hi les respostes adequades.

Per tant un PQPI és molt més que impartir els conceptes d’unes determinades matèries, l’aspecte de formació humana ha de ser l’eix vertebrador d’aquesta formació. Entrar a classe i donar matèria d’una forma pura i dura tan sols porta al fracàs d’aquesta eina alternativa. Tractar a aquests alumnes igual que tractem als alumnes de l’Ensenyament Secundari Obligatori o als que estan cursant qualsevol de les modalitats del Batxillerat actual és un error que pagaran uns alumnes que tenen les seves pròpies característiques. És per això que el professorat del PQPI ha de ser escollit en funció d’aquests objectius i no només de l’especialitat professional del PQPI o de les matèries específiques a impartir.

És hora de dir prou!!

Fa temps que les aigües baixen brutes en el món de l’educació. No ens hem pas d’amagar que estem en un perenne pim pam pum continu on tothom s’atreveix a ficar la seva cullerada i on els protagonistes principals de la pel•lícula amaguen el cap sota l’ala. Ha estat revelador com, arran de l’últim informe de la Fundació Jaume Bofill, els directors entrevistats en els diferents diaris deien vaguetats i donaven excuses per fer veure que els agrupaments que s’estan fent als seus centres no ho són per capacitats sinó per altres motius i raons. Ens fa vergonya confessar allò que fem quan algú ens ho posa en dubte, potser que ens falti el convenciment ple d’estar fent bé la nostra feina.

Fruit de l’interés que desperta de veritat el tema educatiu en la nostra societat és el programa que va fer TV3 la setmana passada. Té tant d’interès que va començar a les 11 de la nit i va acabar a un quart de dues!!. És ben sabut que, si a l’endemà has d’anar a treballar, és molt possible que a quarts de dues ja faci una bona estona que estiguis dormint. D’aquest programa val a dir que, com sempre, va estar polaritzat pel tema de la pública contra la privada doncs és un dels paranys que des de la política i certs sindicats sempre posen pel davant per tal de fer debats estèrils i sense sentit. La qüestió és tenir el personal entretingut. El tema de l’autonomia dels centres, que és un dels pocs temes punyents que podria ajudar a millorar el funcionament dels centres públics, va esparverar a certs sindicalistes que no volen sentir a parlar del fet que siguin els centres públics els que puguin escollir els docents i no pas aquest els que continuïn escollin el centre. Com que era un tema que no interessava es va passar de puntetes.

I la concertada què hi pinta aquí?. Doncs la concertada és la filla lletja que fa la feina bruta però que hem d’amagar perquè ens avergonyeix a molts. Els polítics la necessiten però no la suporten. Fa uns dies en Francesc Portalés escrivia en aquest mateix blog, amb el títol d’Ensenyament: més llenya al foc!!, l’estat d’abandó en que es troben els professionals de la concertada a Catalunya. I significatius són els comentaris rebuts per aquest escrit que manifesten la ràbia i la impotència del col•lectiu de docents de la concertada. Però no patiu, que els titulars porucs dels centres concertats no faran ni cap vaga ni cap tancament patronal com a mesura de força davant el Departament d’Educació. I mica en mica la concertada anirà desapareixen i tancant centres gràcies a l’ofec que certs partits polítics practiquen contra ella des del poder. Recordo que quan alguna vegada des d’aquest blog s’havia dit que s’impedia obrir línies o centres a la concertada, vegeu per exemple Las preinscripciones escolares, alguns ens havien fet arribar missatges dient que exageràvem, doncs bé, en el programa de TV3 alguns representants de la concertada ja es van atrevir a treure el tema en públic i davant del conseller Ernest Maragall que no va saber ben bé què dir. Imagineu com està el tema!! I, per si algú pensa malament, caldria dir-li que de ben segur que en els propers anys el Departament d’Educació estarà més que predisposat a escoltar les propostes dels titulars de la concertada; a això se li diu crisi econòmica i restricció de pressupostos i, per tant, no ens hauran d’estranyar les crides a la responsabilitat i al paper preponderant que ha de jugar la iniciativa civil en el tema educatiu per part dels polítics de torn. Quan manquen els diners els polítics troben que és un bon moment per ressaltar el gran paper que ha de tenir la societat civil. Permeteu-nos dir que això és d’un cinisme immens.

Hi ha descontent, molt de descontent, en la concertada i potser comença a ser hora de dir prou. Prou a treballar en aquestes condicions. Prou d’incompliments una vegada i una altra. Prou de deixar-nos prendre el pèl. És l’hora de començar a dir les coses pel seu nom i sense embuts! Aquest blog resta obert a les col•laboracions d’aquells que creguin que ja n’hi ha prou!.