Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fundació Bofill. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fundació Bofill. Mostrar tots els missatges

dimecres, 5 de novembre del 2008

És hora de dir prou!!

Fa temps que les aigües baixen brutes en el món de l’educació. No ens hem pas d’amagar que estem en un perenne pim pam pum continu on tothom s’atreveix a ficar la seva cullerada i on els protagonistes principals de la pel•lícula amaguen el cap sota l’ala. Ha estat revelador com, arran de l’últim informe de la Fundació Jaume Bofill, els directors entrevistats en els diferents diaris deien vaguetats i donaven excuses per fer veure que els agrupaments que s’estan fent als seus centres no ho són per capacitats sinó per altres motius i raons. Ens fa vergonya confessar allò que fem quan algú ens ho posa en dubte, potser que ens falti el convenciment ple d’estar fent bé la nostra feina.
Fruit de l’interés que desperta de veritat el tema educatiu en la nostra societat és el programa que va fer TV3 la setmana passada. Té tant d’interès que va començar a les 11 de la nit i va acabar a un quart de dues!!. És ben sabut que, si a l’endemà has d’anar a treballar, és molt possible que a quarts de dues ja faci una bona estona que estiguis dormint. D’aquest programa val a dir que, com sempre, va estar polaritzat pel tema de la pública contra la privada doncs és un dels paranys que des de la política i certs sindicats sempre posen pel davant per tal de fer debats estèrils i sense sentit. La qüestió és tenir el personal entretingut. El tema de l’autonomia dels centres, que és un dels pocs temes punyents que podria ajudar a millorar el funcionament dels centres públics, va esparverar a certs sindicalistes que no volen sentir a parlar del fet que siguin els centres públics els que puguin escollir els docents i no pas aquest els que continuïn escollin el centre. Com que era un tema que no interessava es va passar de puntetes.
I la concertada què hi pinta aquí?. Doncs la concertada és la filla lletja que fa la feina bruta però que hem d’amagar perquè ens avergonyeix a molts. Els polítics la necessiten però no la suporten. Fa uns dies en Francesc Portalés escrivia en aquest mateix blog, amb el títol d’Ensenyament: més llenya al foc!!, l’estat d’abandó en que es troben els professionals de la concertada a Catalunya. I significatius són els comentaris rebuts per aquest escrit que manifesten la ràbia i la impotència del col•lectiu de docents de la concertada. Però no patiu, que els titulars porucs dels centres concertats no faran ni cap vaga ni cap tancament patronal com a mesura de força davant el Departament d’Educació. I mica en mica la concertada anirà desapareixen i tancant centres gràcies a l’ofec que certs partits polítics practiquen contra ella des del poder. Recordo que quan alguna vegada des d’aquest blog s’havia dit que s’impedia obrir línies o centres a la concertada, vegeu per exemple Las preinscripciones escolares, alguns ens havien fet arribar missatges dient que exageràvem, doncs bé, en el programa de TV3 alguns representants de la concertada ja es van atrevir a treure el tema en públic i davant del conseller Ernest Maragall que no va saber ben bé què dir. Imagineu com està el tema!! I, per si algú pensa malament, caldria dir-li que de ben segur que en els propers anys el Departament d’Educació estarà més que predisposat a escoltar les propostes dels titulars de la concertada; a això se li diu crisi econòmica i restricció de pressupostos i, per tant, no ens hauran d’estranyar les crides a la responsabilitat i al paper preponderant que ha de jugar la iniciativa civil en el tema educatiu per part dels polítics de torn. Quan manquen els diners els polítics troben que és un bon moment per ressaltar el gran paper que ha de tenir la societat civil. Permeteu-nos dir que això és d’un cinisme immens.
Hi ha descontent, molt de descontent, en la concertada i potser comença a ser hora de dir prou. Prou a treballar en aquestes condicions. Prou d’incompliments una vegada i una altra. Prou de deixar-nos prendre el pèl. És l’hora de començar a dir les coses pel seu nom i sense embuts! Aquest blog resta obert a les col•laboracions d’aquells que creguin que ja n’hi ha prou!.

dijous, 27 de desembre del 2007

Coses que es diuen poc sobre l’educació

Està de moda parlar d’informes sobre el sistema educatiu que posen en dubte la categoria professional dels docents dels nostres centres. La veritat és que tothom s’atreveix a fer afirmacions sobre la nostra feina fins i tot de forma airada i cridanera. Molts ho hem pogut comprovar fa pocs dies quan hem donat les qualificacions del primer trimestre als pares dels nostres alumnes.

Tothom diu la seva i moltes vegades de forma alegre i poc reflexionada. Aquests dies d’activitat no acadèmica he tingut l’oportunitat de llegir l’informe-anuari de l’estat de l’educació a Catalunya 2006-2007 elaborat per la Fundació Jaume Bofill i coordinat per Ferran Ferrer i Bernat Albaigés. La lectura reposada et fa veure que hi ha certs aspectes importants que no han estat recollits perls mitjans de comunicació ni pels tertulians setciències.

M’agradaria destacar d’aquest estudi diverses consideracions:

.- que mentre a Espanya la despesa pública en educació no universitària representa el 3,01% del PIB, o a la Unió Europea, el 3,9%, a Catalunya és netament inferior, amb un percentatge del 2,22 % l’any 2005. Representa un dels nivells més baixos de l’Estat espanyol i de la Unió Europea. Passat a diners vol dir que el País Basc (5.381,6 €) i Navarra (4.694,0 €) inverteixen més de 1.000 € més per estudiant que Catalunya (3.543,9 €), i la magnitud d’aquesta diferència no sembla explicar-se únicament per l’existència del concert econòmic o pel nivell de riquesa, sinó per altres factors relacionats amb la prioritat sociopolítica de l’àmbit educatiu. La conclusió és clara: Catalunya se situa a la cua de les comunitats autònomes i dels països europeus pel que fa a la despesa pública en educació.

.- que a Catalunya la taxa de repetició a 6è de primària és molt baixa (1,5%), clarament per sota de la mitjana estatal (5,9%). Aquesta comprensivitat en la promoció als ensenyaments obligatoris contrasta amb la selectivitat del moment de la graduació en ESO doncs Catalunya compta amb la segona taxa de graduació més baixa de l’Estat espanyol a l’ESO (69,6%), sis punts percentuals per sota de la mitjana espanyola (75,3%). Potser seria millor tenir més cura del seguiment i evolució dels nostres alumnes i, si és necessari, fer-los repetir a edats més tempranes i no esperar a l’ESO quan molts dels problemes dels nostres alumnes ja s’han fet cronificat i són més difícils de resoldre’ls.

.- que pel que fa als processos d’accés a l’exercici de la professió docent en centres públics, no sembla que el sistema d’interinatges i oposicions actual sigui el millor sistema per aconseguir docents que es trobin a gust en la seva professió i acabin sentint-se premiats i reconeguts per la important tasca que duen a terme. La carrera docent està plantejada com una contínua carrera d’obtenció de punts cara a posicionar-se millor envers a la resta de docents el dia, per exemple, d’aconseguir plaça definitiva en una escola. Cal reflexionar molt seriosament sobre aquest aspecte així com sobre la manca de coherència en voler desplegar l’autonomia de centres a partir d’unes direccions no professionalitzades i això últim també és extensiu als centres privats.