Les conseqüències dels nostres actes

Els dos joves acusats de la mort de Rosario Endrinal en el caixer on aquesta dormia la matinada del 16 de desembre del 2005 han utilitzat el seu darrer torn de paraula per demanar perdó per la seva participació en els fets ocorreguts. Segons ells esperen del tribunal que emeti una sentència justa i que no van pensar mai a matar ningú. Fins i tot un d’ells ha carregat contra les acusacions que el consideren un assassí i que perjudiquen la seva imatge. I un cop més es constata la no previsió de les conseqüències dels actes propis.

Diverses teories, com la dels cinc pensaments definits per Spivack i Shure com a indispensables per a una bona relació interpersonal, ens diuen que hi ha molta gent, en la nostra cultura audiovisual, mancada del pensament conseqüencial que el podríem definir com aquella capacitat cognitiva de preveure les conseqüències d’allò que diem o fem. Implica avançar el pensament i preveure el que probablement passarà: “si faig això o si dic això a aquesta persona”. Les persones mancades d’aquest pensament sempre lamenten o pateixen les conseqüències que no van ser capaços de preveure i d’aquí expressions com les d’un dels encausats dient que mai va passar pel seu cap matar ningú.

I moltes vegades la realitat és aquesta i fa que ens trobem a joves i adults que actuen sense preveure les conseqüències, però que quan ho acaben de fer es lamenten de les conseqüències que se’n deriven i demanen perdó moltes vegades motivats per la por a patir en carn pròpia el càstig estipulat per la nostra societat. S’actua per impuls sense parar-se a avaluar els resultats de les accions realitzades i això fa que quan les conseqüències es fan evident les sinceres lamentacions. Un dels nois deia, tot compungit, que ell no era així en el moment de demanar perdó a la família de la dona assassinada. Segurament que no però els seus actes ja no tenen volta de fulla la Rosario està morta i no tornarà a la vida mai més, és doncs, quan se’ls hi fa evident a aquests nois que el resultat dels seus actes han tingut unes conseqüències terribles i que hauran d’afrontar la pena que la societat els imposi.

Des de les aules dels nostres centres escolars un dels aspectes que hauríem de treballar, amb els nostres alumnes, és aquest pensament conseqüencial que van definir Spivack i Shure com a ampliació de la teoria de la intel•ligència interpersonal de Howard Gardner. De ben segur que si aconseguim que els nostres alumnes abans d’actuar, o parlar, pensessin en les possibles conseqüències del que van a fer o a dir tindríem un ambient molt més positiu i agradable i la convivència milloraria substancialment.

Decepció

La decepció és un pesar causat per un desengany, és un desplaer que hom sent per alguna cosa, especialment d'haver fet una cosa de la qual es penedeix. Fixem-nos que des-engany és sinònim de falta de veritat. Dic això perquè a la vida de cadascú de nosaltres de decepcions n’hi ha un munt. Decepció per allò que no ha sortit bé malgrat l’esforç dedicat, és el cas de l’alumne que malgrat haver estudiat molt acaba suspenen l’exàmen. Decepció per aquella persona que ens ha fallat, és el cas del treballador que ha confiat en la paraula del seu superior i veu com aquest el menysté i l’ignora. Decepció per aquella amistat que creiem ferma i forta, és el cas d’aquell amic que no té miraments i et traeix per interessos materials o professionals. Decepció per ......

En una societat com la nostra on la paraula donada no té cap valor i on tot és justificat en funció dels objectius, la formació que hem de proporcionar als nostres fills ha d’incloure la preparació per a fer front la decepció. És una part de l’educació que costa portar-la a terme doncs implica dir als nostres fills que no s’han de fiar de ningú i això és molt poc educatiu. L’expressió aquella de que no t’has de fiar ni del teu pare contrasta amb els valors de l’amistat, la confiança i la sinceritat però molt em temo que si tampoc eduquem en la desconfiança el que fem és formar babaus que s’ho empassen tot i que reberan bufetades per tot arreu.

Sé que és complexa i fins i tot antipedagògica aquesta forma d’actuar però els adults bé que sabem que la punyalada pot venir d’aquell que menys t’ho esperes. Darrera un somriure i unes bones paraules, fins i tot d’unes magnífiques promeses, es pot amagar la traïdoria d’una persona sense escrúpols que trepitjarà a qui calgui per tal d’aconseguir els seus objectius. Són llops amb pells de xais i si no volem que els nostres fills pateixin per culpa d’aquesta gent els hem d’ensenyar a que sàpiguen distingir-los i apartar-los de les seves vides. I és una tasca força complicada doncs aquesta mena de gent saben moure els fils per tal de sortir-se’n amb la seva.

És complicat fer entendre als nostres fills que juntament als valors que els hi volem transmetre els hi afegim l’estratègia de la desconfiança envers els altres. Que no tothom pel fet de somriure o dir-te les coses amb bones formes i paraules et desitja el teu bé, ans el contrari que el que busca és fer-te mal. Estem, doncs, davant una de les moltes contradiccions que conformen l’educació dels nostres fills i nosaltres, els adults, que ho sabem, moltes vegades dubtem quina opció formativa agafar si la de que l’ésser humà és bo per naturalesa o bé l’opció contrària on un no s’ha de fiar ni dels seu ....... pare?.