La ventafocs ignorada

L’escola concertada s’ha manifestat i no ho sembla. No ho sembla perquè la cobertura informativa del fet no ha merescut ni grans ni, en segons quins mitjans, petits titulars. La ventafocs del sistema educatiu català, que dóna servei al quaranta per cent de l’alumnat, no mereix un ampli ressó informatiu. Gaudim d’uns mitjans de comunicació més propers a les ideologies polítiques que no pas a la realitat de la importància social dels fets. Igualment podem dir de la classe governant actual: per damunt de tot la ideologia, tan si val la realitat car aquesta és mal•leable i manipulable. S’ha de saber molt de vendre només ideologia per proposar el copagament o les assegurances privades en la sanitat i la seva posterior deducció fiscal i passar olímpicament dels milers i milers de pares que porten els seus fills als centres privats i concertats sense cap bonificació fiscal.

Aquesta crisi econòmica, també és veritat, ens està aclarint tot un seguit de conceptes que fins ara molts confoníem i no sempre ens havien quedat prou clars. A saber:

- que han aprovat baixar un 5% el sou als funcionaris.

- que ells, els nostres governants, per donar exemple, se’l baixen un 15 %.

- que al President de la Generalitat això l’implicarà deixar de cobrar uns 20.000€ menys l’any.

- que molts treballadors ja voldrien cobrar 20.000€ l’any.

- que el President de la Generalitat, descompte del 15% aplicat, encara cobrarà més de 140.000€ l’any.

- que el govern de la Generalitat apujarà els impostos als rics, és a dir, a tots aquells que guanyen més de 120.000€ l’any.

- que el President de la Generalitat és ric i també una part dels seus consellers també.

- que ens diguin el que ens diguin ens governen els rics disfressats de proletaris.

Per acabar dir-vos el següent dels últims quatre anys: on queden les bones intencions del contracte programa i el concert econòmic? Que va sent hora d’esbandir la premsa de periodistes partidistes que no li faci la pilota a l’estat usurpador i a uns polítics que cobren el salari del poder i que han vingut a servir-se i no pas a servir als demés. Que ja n’hi ha prou de subvencionar la societat per tal de subordinar-la al poder, i també de la política de les paraules i passar a la política dels fets. Que és millor no llençar més llenya al foc i que ja fa temps que és hora de dir prou.

Societat subvencionada, societat subordinada

La societat actual que estem construint entre tots comença a mostrar signes evidents de cansament mental molt preocupants. Encara no sabem quant però en algun moment hom haurà de posar l’aturador a aquest desgavell de funcionament social. I la medicina que haurà de prendre el malalt serà bastant amarga.

Estan convertint el nostre estil de vida en una subvenció permanent i imprescindible de tal forma que ja incorporem al nostre llenguatge certes paraules d’una forma inconscient i permanent. Així davant l’anunci de donar 210 euros mensuals per llogar un pis podem llegir les opinions de la gent del carrer que expressen que “tota ajuda és bona”, que “aquestes ajudes haurien de ser més grans doncs el cost de la vida està molt alt”, que “ja era hora que el govern donés aquesta ajuda doncs els preus dels pisos estan pels núvols” ...... I el mateix podríem dir sobre els 2.500 euros per nadó, pels 400 euros de l’IRPF i un munt d’ajudes més.

Al poder ja li va bé aquesta situació, és més, la potencia i l’amplifica amb un munt de subvencions de tot tipus i, així, ens subvenciona la cultura, l’educació, l’esport, una diversitat immensa de cursos per a tot tipus de col•lectius socials, la renovació de la caldera, el lloguer del pis, el canvi de cotxe, la festa major del barri, cert tipus de beques escolars, la reforma de la façana de casa, la ...... I quantes més menys lliures serem. Una imatge molt aproximada del que intento explicar aquí ho vaig escriure, el desembre de l’any 2006, en aquest mateix blog en l’escrit titulat Vergonya.

I de mica en mica, a poc a poc, anem incorporant al nostre vocabulari paraules i expressions com “es que si no fos per la subvenció no el podríem comprar”, “sort que et donen l’ajuda que sinó ...”, “ens haurien de donar més ajuda per arribar a final de mes” ....... L’altra accepció lingüística que guanya terreny és la de reclamar la gratuïtat de les coses: “els llibres de text haurien de ser gratis” (veure ¿Libros gratuítos?. No, gracias. Me explico. de maig de 2007), “l’ortodòncia hauria de ser gratis”, “el lleure hauria de ser gratis” .... Aquest vocabulari nostre sembla l’inspirador màgic de la clau que posa en marxa la màquina de fer diners.

Per postres la societat demana als seus docents que preparin als seus fills per a una societat competitiva, que els hi proporcionin aquelles competències professionals i socials necessàries per fer front amb garanties d’èxit el seu futur personal i professional. Mentrestant, el poder, en plena subhasta pública i desvergonyida, els hi ofereix coses i serveis de forma gratuïta o milers d’ajuts que els hi ocasionaran una sensació de ser uns receptors permanents, amb dret a tot, per l’únic motiu d’haver nascut en aquesta la nostra societat.

El dia que ens adonem que una societat subvencionada és una societat subordinada, i menys lliure, haurem fet un gran pas per recuperar la nostra iniciativa personal. Les subvencions i els ajuts creen clientelisme i temences i afavoreixen que qui es mogui no surti a la foto mai més.