dimarts, 6 de març del 2007

El desastre de la renda mínima d’inserció

Hi ha coses que costa d’entendre i el que està passant amb el Programa Interdepartamental per a la Renda Mínima d’Inserció és una d’elles. Aquest programa que va néixer ja fa molts anys amb uns objectius clars i esperançadors està devenint en un malson impossible de superar. Després de molts anys de sol•licitar per part dels centres un canvi de nord en la seva filosofia per fi l’any 2006 la Generalitat va decidir introduir modificacions significatives.
La principal modificació introduïda era que es passava d’una estructura de tres cursos-mesures anomenats de motivació o iniciació al món laboral, de formació i d’inserció laboral a una actuació més global sobre els usuaris basada en itineraris personals en funció de les diferents realitats socials i individuals. D’entrada res a dir, doncs era un aspecte que molts centres i entitats ja feia temps que li estaven demanant a la Generalitat. Però, com moltes vegades, la part positiva ha quedat en una declaració de bones intencions i com a un horitzó al qual s’ha d’arribar però ningú sap ben bé com.
La resolució d’autorització dels anomenats, actualment, Itineraris d’Inserció Sociolaboral va ser efectiva al final de l’any 2006 de tal manera que fins i tot la mateixa Generalitat va autoritzar l’inici de l’anomenada acció de diagnòstic fins el dia 31 de desembre. Una de les modificacions es que s’ha passat de tres cursos-mesures a fins a set accions diferents a desenvolupar tant de caire individuals com grupals. Les normes prèvies donades per començar les diferents accions eren que s’havia de tenir un mínim de sis persones per acció grupal per poder-la iniciar. Tots els centres van fer els seus comptes però de seguida es van adonar que les coses no rutllarien bé, perquè malgrat la quantitat generosa d’expedients d’usuaris que va adreçar la Generalitat als diversos centres col•laboradors aquests no estaven localitzables o disponibles. El per què d’aquest desgavell es pot resumir en els següents punts:
.- els cursos-mesures de l’any 2005 havien acabat a inicis de març de 2006. Des d’aquesta data fins a desembre els usuaris de la renda mínima d’inserció van estar gaudint “d’unes vacances pagades” a canvi de cap prestació ni obligació.
.- quan els centres rebien, i reben actualment, les fitxes dels expedients se n’adonen que moltes estan desfasades doncs un nombre important d’usuaris ja estan treballant, o fent cursos ocupacionals en altres centres, o ja han estat derivats per la mateixa Generalitat a un altre centre col•laborador, o ha canviat d’adreça de residència i ningú sap on està vivint actualment, ....
.- si a tot això li sumem la picaresca pròpia dels usuaris de la renda mínima d’inserció la realitat que es troben els centres és que no tenen suficients usuaris per iniciar les diferents accions doncs se'ls demana que si no tenen un mínim de sis usuaris per acció grupal no poden començar-les. Davant d’això els centres han pres dues postures: no començar cap acció si no es té sis usuaris o començar i fer que es vagin incorporant progressivament aquests i el dia que s’arriba a sis comunicar amb aquella data l’inici oficial de l’acció.
Els centres que han agafat la primera opció, no començar cap acció grupal si no tenen un mínim de sis usuaris, s’estan trobant hores d’ara amb que encara no han pogut iniciar oficialment algunes accions o ho han fet fa poques dates. La conseqüència directa d’això és que difícilment podran fer totes les hores programades abans del trenta de juny que és la data límit per acabar les accions.
Pel contrari, els centres que van decidir començar amb dos, tres o cinc usuaris les accions grupals perquè eren conscients que si s’esperaven a tenir sis alguns dels que ja tenien podien “desaparèixer” es troben que quan ho han aconseguit la Generalitat no els hi reconeix les hores impartides i els hi diu que no les pagarà doncs no hi havia el mínim d’usuaris. Per tant, els cost de totes les hores fetes correran a càrrec dels centres col•laboradors.
Arribats a aquest extrem val apuntar un seguit de punts com a tema de reflexió molt seriosa:
.- que en el tema dels Itineraris d’Inserció Sociolaboral a diferència dels cursos ocupacionals és la Generalitat qui deriva els usuaris als centres col•laboradors i que no són aquests els que han de captar-los mitjançant publicitat o contactes. Per tant, no és de rebut exigir als centres col•laboradors allò que la pròpia Generalitat no és capaç de fer correctament, si la seva gestió és un desgavell, és un descontrol, la seva incapacitat no la pot fer recaure sobre els centres. El descontrol de la documentació sobre els usuaris, inclosos els problemes informàtics que hagi pogut tenir, no l’ha de pagar cada un dels centres.
.- que la desconfiança de la Generalitat envers els centres col•laboradors l’únic que genera és malestar i com a conseqüència un mal servei cap a els usuaris. I que no pot ser que es traspassi la responsabilitat als centres col•laboradors de que si a un usuari se li talla la paga és perquè el centre ha informat negativament a la corresponent Direcció General. El prendre consciència alguns usuaris de que això és així pot generar una espiral de problemes als centres col•laboradors, a banda que no és potestat d’aquests el tallar la paga o no.
.- que no es poden donar criteris nous o canviar-los quan les diferents accions ja estan en marxa. Una vegada més la Generalitat, com d’altres administracions públiques, no toquen de peus a la realitat del dia a dia. Com poden canviar criteris, exigències, normatives i impresos quan ja s’ha començat d’una forma determinada?. En el “món real” les empreses com cal s’esperen a acabar un procés per introduir les modificacions pertinents i no ho fan mai quan el procés ja ha començat, la Generalitat sí que ho fa i el resultat és que els centres col•laboradors estan desorientats i neguitosos.
.- que la utopia xoca amb la realitat. La Generalitat en el tema de la renda mínima d’inserció exigeix formalitzar, per la desconfiança envers els centres, mil i un impresos de difícil compliment que ens porta gairebé a l’absurd d’haver de signar hora a hora la permanència de l’usuari en el centre. La paperassa burocràtica en aquest moment és molt gran i absurda.
.- i, per últim, que la Generalitat es deu de pensar que la gent viu de l’aire i no té res més a fer que esperar a que ella, mitjançant els expedients no actualitzats que deriva als centres, proporcioni els sis usuaris mínims i que a partir d’aquí els formadors s’incorporaran al seu lloc de treball independentment de si l’espera ha estat d’un, dos o tres mesos a que això succeís.
De seguir així molts centres deixaran d’impartir aquests Itineraris d’Inserció Sociolaboral.