Docents desautoritzats

Un dels greus problemes actuals de les nostres escoles rau en la desautorització freqüent dels docents davant pares i alumnes. S’ha instal•lat en la nostra societat la percepció de que tot és relatiu, de que no hi ha per tant i també, perquè no dir-ho, un cert “bonisme” respecte les opinions que arriben als centres per part dels pares i els alumnes. Hi ha centres que eleven a la categoria de veritats totes les opinions i/o comentaris fets per part dels pares i dels alumnes doncs els hi ha calat la mala praxi de que el client sempre té la raó i, de vegades, no la tenen.

Quan la direcció d’un centre educatiu, per exemple, contradiu un professor i li fa retirar una sanció a un alumne per les pressions dels seus pares el que està fent és desautoritzar-lo, és a dir, declara davant la comunitat educativa que aquell professor no té l’autoritat, la competència, per poder sancionar la conducta d’un alumne i això es torna en contra no tan sols d’aquell professor al qual s’ha llevat d’autoritat sinó també de la mateixa direcció que serà percebuda com a feble davant les pressions dels alumnes i dels pares. Val a dir però, que molt sovint aquestes direccions són les primeres que actuen malament en no seguir els canals i els procediments establerts en cas de conflicte. Són direccions que acostumen a creure’s “més obertes” pel fet de ser molt accessibles amb una política de “porta oberta de despatx” que ignora la resta de jerarquies intermèdies del centre.

El cert és que la paraula del professor cada cop més està més devaluada i a això contribueix no tan sols aquesta societat poc compromesa amb l’educació dels seus ciutadans sinó també les direccions escolars incapaces de mantenir el cap fred davant les pressions d’alumnes i pares. És més fàcil creure’s la versió dels pares, que es sustenta en la versió referida pel fill, que en la trajectòria de molts anys d’un professional de l’ensenyament. Però això és pa per avui i gana pel demà. En el moment en que es subverteix l’autoritat del professor comencem a adonar-nos de la pèrdua de moltes petites batalles i d’això molts centres en tenen la constància diàriament. Un professor desautoritzat és un docent poc compromès que mira cap una altra banda quan es llença un paper a terra en el passadís, que no crida l’atenció a un alumne perquè aquest digui paraulotes, que s’excusa davant situacions tot dient-se “no són alumnes meus, ja se n’ocuparà el seu tutor”, ... I gràcies a les desautoritzacions per part de la direcció es comença a perdre la batalla del passadís. un terreny que no és de ningú i per tant tampoc del professor desautoritzat; es perd la batalla del pati, un terreny prou gran com per mirar en direcció contrària sempre que convingui; es perd la batalla de les hores d’entrada i de sortida del centre, un terreny prou breu de temps com per dir-se que encara no ha començat la jornada laboral o bé que ja s’acabat i que ja s’ho faran els de dalt; ... Són petites batalles perdudes que al final fan que el professor quedi confinat a la pròpia aula i que la resta del centre sigui terreny de ningú.

L’autoritat de la tarima

El curs actual s’està caracteritzant per les referències mediàtiques a la disciplina i una d’aquestes ha estat si els professors han de fer servir o no, a l’aula, una tarima. Aquest taulat movible que forma una plataforma un poc més elevada que el paviment de l’aula era molt freqüent anys enrere en els nostres centres escolars. Certs professors la reivindiquen perquè des d’ella es podia guaitar tota la classe i controlar millor els alumnes, aquests professors estan convençuts que per a poder ensenyar en bones condicions fa falta exercir cert tipus de control. D’altres docents creuen que la tarima és un símbol d’un passat, de repressions i càstigs, que no hauria de tornar mai més. Fins i tot un diari com La Vanguardia, sorprenentment, va fer l’altre dia una enquesta on el 84% de la gent va votar a favor de la recuperació de la tarima a les aules fent un paral•lelisme entre la recuperació de la tarima i l’augment de més autoritat pels professors.

La disciplina està de moda, veure Disciplina, torna el pèndol, precisament perquè la nostra societat està mancada d’ella. Hem construït una societat tan laxa en el tema del respecte, de les obligacions, de les exigències i de la disciplina que el pèndol se’ns ha anat cap un extrem i ara, tot espantats, volem recuperar-lo i portar-lo cap a l’altre extrem. Quan es parla de la manca d’autoritat dels professors i s’insinua que, gràcies a una tarima o a tractar al professor de vostè en comptes de tractar-lo de tu, es podrà recuperar la disciplina a l’aula no s’està fent res més que quedar-nos amb l’anècdota. És cert que tot ajuda, però no és més cert que hi ha molts tutors i professors que saben del recolzament incondicional de molts pares als seus fills, molts docents que en un conflicte escolar són els sospitosos principals davant uns pares que justifiquen fins l’extrem els seus fills per tal de que no siguin sancionats per unes normatives que els hi semblen més dures que el propi codi penal. La decisió dels pares de recórrer la prohibició del jutge de que els adolescents implicats en els aldarulls de Pozuelo de Alarcón, on van ser detingudes vint persones i deu policies van resultar ferits, puguin acudir durant tres mesos a festes o fires de pobles després de les 22 hores diu molt de la societat que estem construint entre tots.

Sigui com sigui el pèndol ha començat el camí de tornada, la qüestió a plantejar-se és si arribarà fins l’altre extrem o bé serem capaços d’aturar-lo en el centre.