La política dels fets

En contraposició a la política de les paraules, aquests dies els nostres representants polítics ens estan donant exemples de la seva política dels fets. Ha sortit ja publicat l’IPC de l’any 2008 que ens diuen que ha estat d’un 1,4% a Espanya i d’un 1,6% a Catalunya la qual cosa vol dir, entre d’altres, que el risc de recessió econòmica és més que evident aquest 2009 que hem començat a viure. Ara que la cosa pinta negra, ara que la situació ja és evident que va malament, ara seria el moment ideal perquè els nostres representants polítics fessin de la coherència i de l’exemple bandera. Doncs, no!.

Com és possible que els impostos i els serveis més importants, amb alguna excepció, pugin al voltant del 4%, quan no el 14% com és el cas de l’aigua a la ciutat de Terrassa, i aquí no passi res?. Els hi haurem d’explicar als nostres representants que els nostres sous pujaran al voltant de l’1,4% si és que no ens els congelen com en alguns sectors ja s’està anunciant?. On queda la sensibilitat per la greu situació econòmica?. Tant els hi fa tot plegat?. No són d’aquest món?.

“Profe, si és que tots són iguals” em deia l’altre dia un alumne fart d’intentar trobar arguments prou vàlids que ajudessin a explicar el per què d’aquesta forma d’actuar i de fer política.

Els pares i els docents que dia rere dia incideixen en la formació i educació dels seus fills i alumnes, de vegades no saben què dir davant certs comportaments polítics. La incoherència política ens fa molt de mal a l’hora d’educar el nostre jovent. Com els hi podem dir que ens hem d’estrènyer el cinturó i que s’ha d’estalviar quan veuen que als nostres polítics tant els hi fa això. Que ells, plogui o faci sol, sempre van ben calents. Que som nosaltres els que sempre acabem pagant la factura.

Si quan la inflació era alta se’ns demanava contenir l’augment dels nostres sous, potser ara que la inflació és baixa els hi hauríem d’exigir la contenció dels impostos. De ben segur que aquesta forma d’actuar ens ajudaria molt, a pares i docents, a l’hora d’educar.

Predicar sin el ejemplo

Escucho la COPE y me sorprende, es un decir, el giro radical que ha experimentado esta cadena de radio respecto al Partido Popular. Antes de las elecciones los políticos de este partido eran, mayoritariamente, los más invitados y entrevistados por los diferentes programas de su parrilla. Se constataba que habían depositado grandes esperanzas en ayudar al Partido Popular a volver al poder. El resultado no satisfizo, por lo que se ve, a los grandes presentadores de la COPE y a los pobres dirigentes populares les llueven yoyas desde todos los sitios imaginables.

Al señor Rajoy lo tratan de inútil para arriba y lo humillan de forma despectiva reordándole ahora sí, ahora también, que ellos lo votaron pero que no lo volverán a hacer nunca más. Es bien cierto que del amor al odio hay sólo un paso.

Escucho la SER y me sorprende, es un decir, cómo en sus tertulias se pone en duda las medidas excepcionales dictadas por el gobierno para combatir la crisis económica y cómo se cuestiona la capacidad del PSOE y de sus dirigentes para pilotar la nave española en tiempos tan tempestuosos. Desde que se celebraron las elecciones parece como si los contertulios se animaran los unos a los otros para ver quien habla más claro sobre la incompetencia del gobierno.

El señor Zapatero ya no es el líder intocable que todo lo hace bien y que sabe gobernar la nave a golpe de buen timón.

¿Qué nos está pasando?, que diría aquél. Éste no es mi niño que me lo han cambiado, que diría el otro.

¿Por qué estos cambios tan evidentes?. ¿Qué ha sucedido?. Seguramente lo que late en el trasfondo de la cuestió son unas expectativas no cumplidas en el tiempo ni en la forma. Seguramente la apuesta al caballo ganador que acaba entrando en segundo lugar deja un mal sabor de boca y pone en evidencia que las consignas lanzadas tuvieron menos poder de convicción del esperado. Quizás, sólo quizás, para no quedar en evidencia los “gurús de la COPE” han decidido pasar al ataque y cambiar el caballo.

Por el otro lado, y desde la muerte del fundador del imperio, parece que el gobierno del PSOE ya no prodiga la exclusividad de sus guiños al grupo PRISA y los reparte con otros medios en estos momentos más proclives a ellos. Y ya se sabe que no hay nada peor que una mujer despechada y en el momento en que se ve el negocio peligrar no hay nada como lanzar la consigna de ir hacia la deriva, lenta pero sin pausa, de la crítica desnuda de toda orla.

Ambos predicaban cosas diferentes, pero tal parece que sin el ejemplo de la verdad que se merece tener el rigor informativo. Nos dicen lo que les interesa a ellos, no lo que nos interesa a nosotros que es la verdad informativa sea del color que sea. Nos tratan con el convencimiento de que somos manipulables y que no nos merecemos nada más. Nos tratan como a súbditos tontos y no como a clientes exigentes de un periodismo veraz. Olvidan que nosotros, y no ellos, tenemos en nuestras manos el poder de decisión de escucharlos .........., o no.

La crisi educativa i els rols en l’educació

(El següent escrit és una col·laboració d'en Francesc Portalés)

Qualsevol aportació en el tema d’ensenyament requereix preguntar-nos, d’una manera bastant simple, les qüestions d’on som actualment i cap on volem anar. Aquests dies els diferents informes que van sortint ens responen clarament a la primera qüestió. Paraules com: suspens, orelles de burro, esvorancs, mediocritat, caiguda lliure del sistema, etc., posen al seu lloc al sistema educatiu del nostre país. Com sempre escoltem les diferents causes que ens han portat fins aquesta realitat: manca de finançament, formació del professorat, etc. No serè jo qui posi en dubte aquestes causes.

Des del meu punt de vista, però, n’hi ha una altra tant o més important que aquestes, si tenim clar que volem anar cap a una educació de qualitat, amb igualtat d’oportunitats, i que tingui com a eix fonamental l’interès suprem de l’alumne: la recuperació dels “rols” de tots els que intervenen en el procés educatiu.

En els últims temps ens han portat a identificar dos mots que no són iguals: ensenyar i educar.

Ensenyar és comunicar a algú (una ciència, un art, coneixences, una habilitat, etc.) donant-li lliçons, explicacions, etc., mentre que educar és un terme més genèric que el d’ensenyament, i inclou aquest darrer, a més d’altres aspectes del comportament humà, tals com els hàbits personals i socials, els de cultura i civilització, i en definitiva de creixement humà i integració a la societat. Per contra, considerem l’ensenyament com l’ajut que la societat, a través de les escoles de tota mena, dóna als nois per tal que adquireixin coneixements, adoptin actituds i desenvolupin aptituds que contribueixin al seu creixement humà, i de retruc, al millorament de la societat.

Pel que fa a les responsabilitats, correspon en primer grau i de forma no delegable als pares, tutors o responsables legals la tasca d’educar els seus fills.

Pretendre que d’altres institucions o fins i tot l’Administració es faci càrrec de l’educació dels nois i noies és no tan sols irreal, sinó que falta a un dels principis bàsics com és el dret i deure dels pares a decidir com educar els seus fills. Massa vegades els mestres es troben en comeses que no els corresponen en absolut, tals com prendre responsabilitat sobre aspectes educatius en infants que no són “treballats” per aquells que en són responsables.

El que és realment important en tot ensenyament és l’aprenentatge. Tots els sistemes més sofisticats del món seran inútils si no aconsegueixen que els nois aprenguin. La millor combinació, sens dubte, és la de l’acord i complicitat entre les escoles i les famílies per a presentar un discurs homogeni i coherent en aspectes que ultrapassen els propis de l’ensenyament i entren dins el camp de l’educació.

Cal, també, tenir en compte allò que els tècnics expliquen amb mots molt senzills: els estudiants de més de dotze anys, desenvolupen els seus estudis com una forma de treball. Cal tenir present, per tant, que per estudiar i reeixir dels dotze al setze anys, són necessàries dues condicions: que el noi/noia pugui i vulgui .

Si la llei no preveu que els alumnes que no compleixin les condicions anteriors tinguin una altra sortida, del tipus taller-escola, o bé aprenents d’ofici, continuarem com fins ara : la seva inserció en les escoles seguirà essent un aparcament personal, i també una baixada generalitzada de nivell, ja que el treball d’estudi se’n veu ressentit.

Aquesta problemàtica s’ha de resoldre amb solucions noves, que permetin que cadascú trobi el seu lloc: l’estudiant que treballa en els estudis, i el noi que treballa en la seva preparació pel món laboral. Heus ací el punt essencial de l’ensenyament professional que s’ha d’abordar ja amb tota fermesa.

Amb la mateixa fermesa que cal abordar i diferenciar els diferents rols: • Els pares han de responsabilitzar-se de les seves funcions educadores. • Els alumnes s’han d’instal•lar en la cultura de l’esforç. • L’escola ha d’ensenyar mitjançant els mestres, i aquests han de tenir el prestigi, reconeixement social i autoritat que necessitin per dur a terme la seva tasca. • L’administració ha de posar els mitjans que facin possible la qualitat.

I tots plegats hem de treballar amb complicitat per fer una bona criança d’aquests cadells humans que són els nostres fills i/o alumnes i fugir de la cultura de la indulgència.

Francesc Portalés i Claramonte

Membre del Consell Escolar de Catalunya i Secretari General FE-USOC