Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris coherència. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris coherència. Mostrar tots els missatges

dijous, 25 de febrer del 2010

Lavarse las manos

Lavarse las manos antes de salir del lavabo es, aparte de una buena medida de higiene, un acto socialmente recomendable. No es extraño ver caras de reprobación hacia aquel que sale de los servicios sin haberse lavado las manos previamente. Pero, desgraciadamente, como muchas otras convenciones sociales la mayoría de gente sólo las cumplen cuando se sienten observados u obligados y pocas veces las realizan por convencimiento. Les propongo que hagan la siguiente prueba: quédense diez minutos, y con la puerta cerrada, en un reservado de un urinario público no masificado como puede ser un supermercado, una biblioteca o un cine y agudizen su oído para captar cuántas veces oyen el grifo del agua después de que algún usuario, que creyendo estar solo, haya orinado a escasos metros de usted. Después salga del reservado y quédese otros diez minutos pululando haciendo ver que está orinando o lavándose las manos y comprobará cómo el número de personas que se lavan las manos crece exponencialmente. Una vez realizada esta experiencia entenderán por qué siempre se ha recomendado no comer los cacahuetes salados que ponen en la barra algunos bares para que la gente vaya picando mientras consume su bebida. Muchas veces, demasiadas, las personas humanas actuamos por obligación y no por convencimiento.
Pero hay otra forma de lavarse las manos y es la que evidenció Poncio Pilatos. Lavarse las manos es no querer saber nada de un asunto, inhibirse o renunciar a ello. En el día a día de nuestros centros escolares comprobamos cómo algunos padres de alumnos se lavan las manos en lo concerniente a la educación y formación de sus hijos. Los centros asisten, impotentes, a un número cada vez más creciente de padres que se consideran tan y tan ocupados que son incapaces de encontrar una mínimo hueco en su agenda, personal y profesional, para poder hablar con el tutor de su hijo o ir a recoger las notas del correspondiente trimestre escolar. Algunos, incluso, ni tan sólo tienen tiempo para hacerlo telefónicamente de tan ocupados que dicen estar.
Lavarse las manos es pensar que ganar mucho dinero permitirá satisfacer las necesidades materiales de los hijos y que con éso es suficiente para contribuir a su educación y formación. Lavarse las manos nos lleva a los niños-llave, que padecen su soledad en un hogar vacío y del cual sólo tienen la llave que les abre la puerta a la inexistente relación familiar, o a los niños-estrés que alargan su jornada fuera de casa encadenando actividades para igualar los horarios de sus padres.
Lavarse las manos es llevar años y años hablando de conciliar los horarios laborales y escolares y haber conseguido que, como siempre, haya un clamor popular para que los centros docentes se adapten a los horarios de las empresas y que cada vez más el mundo educativo vaya perdiendo fuelle respecto a la sociedad. Y ésto sucede en este país nuestro que es uno donde los trabajadores pasan más horas en su puesto de trabajo pero que también es uno de los menos productivos de esta Europa a la que nos queremos parecer. Quizás como sociedad nos deberíamos exigir trabajar menos, es decir, estar menos tiempo en el trabajo y hacer más faena, es decir, producir más y mejor. Todo lo que no sea ir por este camino nos llevará, una y otra vez, a lavarnos las manos como sociedad. Las continuaremos teniendo muy limpias y no nos las habremos ensuciado, más o menos como hasta ahora.

dimarts, 14 de juliol del 2009

Finançament, el mal exemple dels polítics

Pel que sembla s’ha arribat a un acord en el tema del finançament econòmic i, de nou, el comportament dels nostres polítics governants ha estat decebedor pel conjunt dels ciutadans d’aquest país. I no em vull referir a si a Catalunya, o a Madrid, li han de correspondre més o menys diners. Si els milers de milions d’euros que diuen que li corresponen a Catalunya, o a València, són pocs o molts. Em refereixo, un cop més, a la coherència demostrada pels nostres governants i al respecte que en tenen per les normes.
Tots sabem que l’Estatut de Catalunya és una llei orgànica, és a dir, que és una norma de rang legal que es troba en un nivell jeràrquic superior. Per a l'aprovació de l’Estatut de Catalunya va caldre la majoria absoluta dels nostres representants polítics. Val a dir que en els països on existeix aquest graó intermedi entre la lleis ordinàries o comunes i la Constitució, és normal que es limiti l'aplicació de les lleis orgàniques a una sèrie de matèries concretes. Estem parlant, així, de regulacions molt importants i sensibles.
El finançament acceptat pel Govern tripartit de Catalunya s’allarga fins l’any 2012 quan l’Estatut marca l’any 2011 com a límit màxim per resoldre aquest tema. És cert que venim, també, d’un altre incompliment com és el retard d’un any respecte el model i aplicació del finançament. I, malgrat tot, els nostres polítics governants riuen i ens diuen que és una molt bona notícia, per tots nosaltres, el fet d’haver aconseguit tots aquests milions d’euros i que no cal donar-hi voltes al cap si això s’aconsegueix un any desprès del que marca l’Estatut. Que el que importa són els diners i res més.
Tremolor és el que hem de sentir els educadors cada cop que els nostres polítics es passen les lleis pel folre del darrera. Així no s’educa un país, així no donem cap exemple als nostres ciutadans i, molt menys als nostres joves. Si els nostres governants són els primers en incomplir la llei com podem pretendre l’exigència d’aquesta?. Ens estan dient que si no fem la declaració de la renda d’aquest any la podrem fer i liquidar l’any vinent i que no ens passarà res?. O, ben al contrari, si ens passem tan sols un dia ja ens estaran cobrant un fort recàrrec econòmic per entregar-la fora de termini?. Com ens poden exigir a nosaltres allò que no fan ells?. Quin exemple és aquest pels nostres joves?. Els centres educatius, els educadors, els pares, com podem exigir els nostres joves el compliment de les normes amb exemples com aquest?.
Els nostres governants no viuen la nostra realitat, viuen la seva que està desarrelada, i molt, de la nostra. Per a ells tot s’hi val si aconsegueixen el que volen, fins i tot si amb això se salten el compliment de les lleis que ells mateixos han aprovat. Trist, molt trist.

diumenge, 18 de gener del 2009

La política dels fets

En contraposició a la política de les paraules, aquests dies els nostres representants polítics ens estan donant exemples de la seva política dels fets. Ha sortit ja publicat l’IPC de l’any 2008 que ens diuen que ha estat d’un 1,4% a Espanya i d’un 1,6% a Catalunya la qual cosa vol dir, entre d’altres, que el risc de recessió econòmica és més que evident aquest 2009 que hem començat a viure. Ara que la cosa pinta negra, ara que la situació ja és evident que va malament, ara seria el moment ideal perquè els nostres representants polítics fessin de la coherència i de l’exemple bandera. Doncs, no!.
Com és possible que els impostos i els serveis més importants, amb alguna excepció, pugin al voltant del 4%, quan no el 14% com és el cas de l’aigua a la ciutat de Terrassa, i aquí no passi res?. Els hi haurem d’explicar als nostres representants que els nostres sous pujaran al voltant de l’1,4% si és que no ens els congelen com en alguns sectors ja s’està anunciant?. On queda la sensibilitat per la greu situació econòmica?. Tant els hi fa tot plegat?. No són d’aquest món?.
“Profe, si és que tots són iguals” em deia l’altre dia un alumne fart d’intentar trobar arguments prou vàlids que ajudessin a explicar el per què d’aquesta forma d’actuar i de fer política.
Els pares i els docents que dia rere dia incideixen en la formació i educació dels seus fills i alumnes, de vegades no saben què dir davant certs comportaments polítics. La incoherència política ens fa molt de mal a l’hora d’educar el nostre jovent. Com els hi podem dir que ens hem d’estrènyer el cinturó i que s’ha d’estalviar quan veuen que als nostres polítics tant els hi fa això. Que ells, plogui o faci sol, sempre van ben calents. Que som nosaltres els que sempre acabem pagant la factura.
Si quan la inflació era alta se’ns demanava contenir l’augment dels nostres sous, potser ara que la inflació és baixa els hi hauríem d’exigir la contenció dels impostos. De ben segur que aquesta forma d’actuar ens ajudaria molt, a pares i docents, a l’hora d’educar.