Les habilitats socials com a nova forma d’hipocresia

Com a professionals de l’educació defensem que la formació dels nostres alumnes no és només l’ensenyament dels diferents conceptes de les diverses matèries i els procediments associats a aquestes. Incorporem al nostre discurs les diferents terminologies dels valors, actituds i normes i per fer-les més efectives les arrodonim amb conceptes com les competències i les habilitats socials. I amb aquest embolcall ens diem a nosaltres mateixos que estem formant persones i, a més a més, els hi diem als nostres alumnes i als seus pares, amb total convenciment, que l’important en aquest món és ser persona per sobre fins i tot de ser un bon estudiant. I moltes vegades les contradiccions comencen tot just entrar en la sala de professors.

Segurament a la pregunta de ¿què t’estimes més, una persona que domini molt bé les diferents habilitats socials però no faci prou bé la seva feina o que sigui sincera, es comporti com és realment i sigui un bon professional?. La majoria de vegades la resposta serà dir que s’escolliria la persona genuïna, és a dir a aquell que es comporta com realment és doncs el que realment importa en el món laboral és tenir bons professionals i saber respectar les característiques individuals de cadascú. I molts, mentre contesten, menteixen.

En les nostres organitzacions educatives prima molt més tenir unes bones habilitats socials que no pas ser un bon professional. En les reunions s’entén molt malament que hi hagi qui defensi una postura contrària a l’oficial, que hi hagi qui posi en dubte un company o tingui un punt de vista contrari a la de la direcció del centre. Per contra, la persona que intervé per ressaltar les virtuts i l’encert de l’opinió oficial serà ben vista i considerada. I fins i tot, es destacaran els seus aspectes positius com les seves habilitats socials per treballar en grup.

En totes les organitzacions hi ha veritables especialistes en el tema de les habilitats socials, són aquells que mai contradiran al seu superior diguin el que diguin fins i tot si l’exposició final d’aquest contradiu la inicial. El superior sempre té la raó i aquest, evidentment, se sent molt més a gust amb aquests que li fan la pilota que no pas amb el que li porta la contrària malgrat pugui tenir millors arguments professionals. Les organitzacions acostumen a ser molt endogàmiques i poc receptives a les crítiques, malgrat el crit de guerra de qualsevol grup de treball de que “dins del grup ens ho podem dir tot a la cara però quan sortim per la porta l’acord final el defensarem tots”. La majoria de vegades a qui té la gosadia de portar la contrària en una reunió l’acabem crucificant malgrat de portes en fora defensi l’acord pactat.

Les habilitats socials s’utilitzen sovint com la nova forma d’hipocresia de la nostra societat: “és que noi ets poc hàbil”, “necessites ser més receptiu”, “no es poden dir les coses tan cruament”, “has de saber trobar la forma de dir-ho sense que ningú s’ho prengui malament”, “has de saber triar el moment adequat” ... i molts consells més. I mentrestant el trepa, l’hipòcrita, l’hàbil socialment, el que no es mulla mai malgrat estigui caient el diluvi universal, anirà pujant els esglaons que porten a dalt de tot. I el professional, el que dóna el seu parer basat en l’experiència i la formació, el que es mulla encara que només caiguin quatre gotes, a aquest el mirem malament i l’arraconem allà on no ens pugui molestar més.

Això sí, públicament direm el que hàbilment i socialment sabem que s’espera de nosaltres. El mateix ens passa amb els nostres alumnes, el nostre discurs va per una banda i la nostra realitat per una altra.