Docents desautoritzats

Un dels greus problemes actuals de les nostres escoles rau en la desautorització freqüent dels docents davant pares i alumnes. S’ha instal•lat en la nostra societat la percepció de que tot és relatiu, de que no hi ha per tant i també, perquè no dir-ho, un cert “bonisme” respecte les opinions que arriben als centres per part dels pares i els alumnes. Hi ha centres que eleven a la categoria de veritats totes les opinions i/o comentaris fets per part dels pares i dels alumnes doncs els hi ha calat la mala praxi de que el client sempre té la raó i, de vegades, no la tenen.

Quan la direcció d’un centre educatiu, per exemple, contradiu un professor i li fa retirar una sanció a un alumne per les pressions dels seus pares el que està fent és desautoritzar-lo, és a dir, declara davant la comunitat educativa que aquell professor no té l’autoritat, la competència, per poder sancionar la conducta d’un alumne i això es torna en contra no tan sols d’aquell professor al qual s’ha llevat d’autoritat sinó també de la mateixa direcció que serà percebuda com a feble davant les pressions dels alumnes i dels pares. Val a dir però, que molt sovint aquestes direccions són les primeres que actuen malament en no seguir els canals i els procediments establerts en cas de conflicte. Són direccions que acostumen a creure’s “més obertes” pel fet de ser molt accessibles amb una política de “porta oberta de despatx” que ignora la resta de jerarquies intermèdies del centre.

El cert és que la paraula del professor cada cop més està més devaluada i a això contribueix no tan sols aquesta societat poc compromesa amb l’educació dels seus ciutadans sinó també les direccions escolars incapaces de mantenir el cap fred davant les pressions d’alumnes i pares. És més fàcil creure’s la versió dels pares, que es sustenta en la versió referida pel fill, que en la trajectòria de molts anys d’un professional de l’ensenyament. Però això és pa per avui i gana pel demà. En el moment en que es subverteix l’autoritat del professor comencem a adonar-nos de la pèrdua de moltes petites batalles i d’això molts centres en tenen la constància diàriament. Un professor desautoritzat és un docent poc compromès que mira cap una altra banda quan es llença un paper a terra en el passadís, que no crida l’atenció a un alumne perquè aquest digui paraulotes, que s’excusa davant situacions tot dient-se “no són alumnes meus, ja se n’ocuparà el seu tutor”, ... I gràcies a les desautoritzacions per part de la direcció es comença a perdre la batalla del passadís. un terreny que no és de ningú i per tant tampoc del professor desautoritzat; es perd la batalla del pati, un terreny prou gran com per mirar en direcció contrària sempre que convingui; es perd la batalla de les hores d’entrada i de sortida del centre, un terreny prou breu de temps com per dir-se que encara no ha començat la jornada laboral o bé que ja s’acabat i que ja s’ho faran els de dalt; ... Són petites batalles perdudes que al final fan que el professor quedi confinat a la pròpia aula i que la resta del centre sigui terreny de ningú.