Està de moda parlar d’informes sobre el sistema educatiu que posen en dubte la categoria professional dels docents dels nostres centres. La veritat és que tothom s’atreveix a fer afirmacions sobre la nostra feina fins i tot de forma airada i cridanera. Molts ho hem pogut comprovar fa pocs dies quan hem donat les qualificacions del primer trimestre als pares dels nostres alumnes.
Tothom diu la seva i moltes vegades de forma alegre i poc reflexionada. Aquests dies d’activitat no acadèmica he tingut l’oportunitat de llegir l’informe-anuari de l’estat de l’educació a Catalunya 2006-2007 elaborat per la Fundació Jaume Bofill i coordinat per Ferran Ferrer i Bernat Albaigés. La lectura reposada et fa veure que hi ha certs aspectes importants que no han estat recollits perls mitjans de comunicació ni pels tertulians setciències.
M’agradaria destacar d’aquest estudi diverses consideracions:
.- que mentre a Espanya la despesa pública en educació no universitària representa el 3,01% del PIB, o a la Unió Europea, el 3,9%, a Catalunya és netament inferior, amb un percentatge del 2,22 % l’any 2005. Representa un dels nivells més baixos de l’Estat espanyol i de la Unió Europea. Passat a diners vol dir que el País Basc (5.381,6 €) i Navarra (4.694,0 €) inverteixen més de 1.000 € més per estudiant que Catalunya (3.543,9 €), i la magnitud d’aquesta diferència no sembla explicar-se únicament per l’existència del concert econòmic o pel nivell de riquesa, sinó per altres factors relacionats amb la prioritat sociopolítica de l’àmbit educatiu. La conclusió és clara: Catalunya se situa a la cua de les comunitats autònomes i dels països europeus pel que fa a la despesa pública en educació.
.- que a Catalunya la taxa de repetició a 6è de primària és molt baixa (1,5%), clarament per sota de la mitjana estatal (5,9%). Aquesta comprensivitat en la promoció als ensenyaments obligatoris contrasta amb la selectivitat del moment de la graduació en ESO doncs Catalunya compta amb la segona taxa de graduació més baixa de l’Estat espanyol a l’ESO (69,6%), sis punts percentuals per sota de la mitjana espanyola (75,3%). Potser seria millor tenir més cura del seguiment i evolució dels nostres alumnes i, si és necessari, fer-los repetir a edats més tempranes i no esperar a l’ESO quan molts dels problemes dels nostres alumnes ja s’han fet cronificat i són més difícils de resoldre’ls.
.- que pel que fa als processos d’accés a l’exercici de la professió docent en centres públics, no sembla que el sistema d’interinatges i oposicions actual sigui el millor sistema per aconseguir docents que es trobin a gust en la seva professió i acabin sentint-se premiats i reconeguts per la important tasca que duen a terme. La carrera docent està plantejada com una contínua carrera d’obtenció de punts cara a posicionar-se millor envers a la resta de docents el dia, per exemple, d’aconseguir plaça definitiva en una escola. Cal reflexionar molt seriosament sobre aquest aspecte així com sobre la manca de coherència en voler desplegar l’autonomia de centres a partir d’unes direccions no professionalitzades i això últim també és extensiu als centres privats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada