Inscripcions escolars

Ha acabat el periode d’inscripció als centres educatius per les etapes d’Educació Infantil, Educació Primària i l’Ensenyament Secundari Obligatori i a poc que els terrassencs estiguem informats haurem constatat que el que ens han dit no és ben bé la veritat.

Des que amb el govern tripartit van desaperèixer els barracots infames de l’època d’en Pujol gaudim, i cada vegada més, dels magnífics mòduls prefabricats que són la solució a tots els problemes del sector educatiu. Sembla mentida veure com certs sindicats i federacions de pares d’alumnes, que no fa pas tants anys cridaven i esbroncaven els antics gestors públics, ara aplaudeixen i declaren públicament que el tema de la manca de places escolars s’està fent bé, i ho diuen sense posar-se vermells. Jo ho comprenc, doncs no és el mateix un barracot que un mòdul prefabricat, o sí?.

Qualsevol terrassenc que presti una mica d’atenció observarà que des de fa anys només s’obren escoles públiques a la nostra ciutat. És més, des de la regidoria d’educació es llencen missatges en el sentit de dir que el problema de la manca de places escolars l’enfronta en solitari l’escola pública, incrementant el nombre de barracots això sí, i que la privada concertada no fa res i deixant traspuar sibilinament que al ser el gruix de nouvinguts immigrants estrangers no els interessa obrir nous centres. Però, la realitat quina és?. La realitat és que des de l’Ajuntament es posen tots els pals a les rodes per tal de desanimar als centres concertats el que obrin noves línies o nous centres. Hi ha un bon grapat de centres terrassencs que després de tenir els contactes corresponents amb la regidoria d’Educació, han vist decebuts que la consigna és obrir el màxim de centres públics i impedir al màxim l’obertura de noves línies o centres concertats. Però mentrestant el missatge és dir que la privada concertada passa, no s’implica, no l’interessa ajudar a resoldre aquest problema. La forma d’actuar de l’Ajuntament té un nom: sectarisme.

Prova del que s’ha dit en el paràgraf anterior va ser un article que el regidor Màrius Massallé va publicar al Diari de Terrassa, no fa gaire, on parlant d’aquests temes només feia referència a l’escola pública i va obviar qualsevol referència a la privada concertada. Hi haurà qui dirà que el senyor Massallé és d’un partit que s’autodenomina d’esquerres i que per tant això és lògic, però la veritat és una altra doncs aquest senyor és regidor de tots els terrassencs no només d’una part. Tot el que no sigui representar tots els ciutadans és sectarisme. I per cert ara que surt el Diari de Terrassa pel mig, quina gran oportunitat va perdre la periodista Mercè Boladeras de callar-se fa uns dies quan va escriure que molts pares demanen plaça a l’escola concertada bàsicament perquè no volen que els seus fills es barregin amb els immigrants que van a la pública. Quina observació tan desfortunada la d’aquesta senyora!.

Però, és clar, a nivell de la resta de Catalunya les coses no estan millor només cal agafar El Periódico de Catalunya de dissabte passat i veure com, un cop més, carrega les tintes contra els centres privats concertats fent de nou demagògia amb el tema de les quotes, les fundacions i les matrícules. Ja se sap que no hi ha res pitjor que una mitja veritat o una mitja mentida. L’obsessió d’aquest diari per les escoles concertades és per prendre nota.

Molt em temo que encara ens queden molts anys perquè les disputes polítiques es continuin realitzant en el camp de batalla de l’educació. Els polítics van trobar fa anys un recurs fàcil i populista amb el qual entretenir la gent i passar de puntetes per sobre d’altres problemes realment molt més difícils de lidiar i de resoldre, i mentre ens deixem enredar ells aniran fent el doble discurs i marejant la perdiu.

Telemadrid, El Mundo y los ciudadanos de segunda

Reconozco que me equivoqué el pasado lunes cuando entre ver el reportaje “Ciudadanos de segunda”, que ofrecía en su programació de noche Telemadrid, y dos capítulos de la serie CSI elegí esta última opción. ¡Qué se le va a hacer, pero fue así!. De todas formas gracias a este gran invento que es internet lo he podido ver completo. La verdad es que no me ha defraudado pues se ajusta mucho a lo que me imaginaba que diría. Y digo ésto porque en mi escrito “Periodistas partidistas” ya avanzaba que hoy en día la profesión del periodista está sometida a la ideología de la empresa periodística correspondiente y ya se sabe que todos hemos de comer y llegar a final de mes. Lo triste es saber de antemano que en función de quién haga la información periodística ya sabemos qué producto sale.

Me sorprende que la cuestión catalana sea el sitio común donde cualquier persona se crea con derecho de abocar sus recelos, envidias y temores. Puestos así a veces te dan ganas de ser vasco, o gallego, o valenciano, o navarro, o ...... pues parece que allí no hay conflictos de ningún tipo y, mucho menos, lingüístico. ¡Qué envidia!. Aquí no, aquí caña al mono que es de goma. Y si hablas porque hablas y si callas porque callas siempre recibimos.

Me sorprende cómo en este reportaje se hace el símil, sibilino, de equiparar un recurso pedagógico como es el aula de acogida a un gueto marginal para extranjeros. Si alguna funció tiene este recurso es el de facilitar la integración de los alumnos, no lo contrario.

Me deja perplejo la siguiente observación del reportaje cuando dice “ ..... en este cartel vemos cómo aparece el mapa del mundo y el de los países catalanes pero en ningún momento aparece el de España.” La primera reacción al sentir ésto fue la de pensar que el mundo era muy injusto con nosotros, pues si en el mapa del mundo no sale España es que está mal dibujado o que nos tienen manía y no nos lo dicen. Lo que no acabo de ver es por qué inmediatamente al lado tiene que aparecer el mapa de España, sólo España. A lo mejor hubiera sido mejor poner al lador el de Europa, y al lado de éste el de España, y al lado de éste el de los países catalanes y al lado de éste el de Cataluña. No lo sé, quizás es que el colegio en cuestión no tenía más paredes libres o quizás, sólo quizás, pusieron el de los países catalanes simplemente porque querían explicar a los alumnos del aula de acogida que la lengua catalana se habla en otras zonas de Europa y no hacía falta empapelar el colegio con mapas que no venían a cuento.

Por lo que hace a la enseñanza ya avanzaba en mi escrito del 26 de julio de 2006 titulado “Bilingísmo y realidad social” que encajar modelos en la realidad es muy complicado. Que si optamos por una doble red escolar en función de la lengua vehicular de la enseñanza obtendremos unos resultados y que si optamos por la inmersión lingüística obtendremos otros. Lo que hay que valorar como sociedad es que hay que aplicar el modelo que menos fractura social provoque, y digo menos fractura porque no hay ningún modelo puro y aséptico. Si en vez de la inmersión lingüística en Cataluña se hubiera optado por la doble red escolar, seguramente el reportaje que nos ocupa estaría poniendo el énfasis que en función de en qué tipo de escuela estudies estás más o menos marcado socialmente y eso provoca distinciones entre castellanos y catalanes hablantes. No hay nada perfecto, todo tiene sus imperfecciones.

Que la información y los medios informativos se utilizan cada vez más como arma arrojadiza e ideológica se constata con toda crudeza cuando en el reportaje se dice en referencia a la información meterológica de TV3 “ .... y está acostumbrado a que una simple información como la del tiempo esté limitada sólo al territorio catalán.” Lo primero que me viene a la cabeza es qué menos se le puede pedir a una televisión autonómica que informe sobre su territorio natural. Lo que pasa es que la voz de la periodista calla y siguen las imágenes con el sonido original de la información meteorológia y se puede oir al meteorólogo Tomás Molina decir “ ...... en el resto de Europa algunas lluvias en el interior de la península ibérica ......” mientras señala en el mapa de España símbolos con nubes, soles y lluvias. ¡Patético!.

En fin, como siempre, todos tienen su parte de razón y su parte de culpa. Los sistemas no son perfectos y muchas veces hay que escoger el menos malo de ellos y de eso los seres humanos sabemos mucho porque cada día hemos de optar, decidir y posicionarnos en temas y cosas que no siempre son negras o blancas sino grises.

Por cierto señores de Telemadrid y El Mundo, ¿qué significan las palabras searching, scanning, CAM, ON i FFW que hay al inicio, concretamente en la carátula de presentación del reportaje?. He consultado mis diccionarios de castellano y catalán y no las encuentro. ¿Por qué nos molesta menos el inglés que el catalán?.

Visquem Terrassa: propaganda gratuïta

M’ha arribat a casa la revista Visquem Terrassa i el primer que m’ha vingut al cap és que les eleccions municipals estan a punt de fer-se. I no és que tingui dots d’endevinador, no, és que aquest últim exemplar és especial. Ocupa quasi quatre vegades més pàgines que qualsevol altre anterior. Un pot pensar que sent una revista d’informació municipal, doncs així és subtitula el Visquem Terrassa, aquesta recull la gran activitat ciutadana d’aquesta nostra ciutat, doncs no, ni molt menys.

Quan un llegeix allò de “revista d’informació municipal” pot pensar que en ella es reflectiran totes aquelles coses que el municipi genera per sí mateix, és a dir, les iniciatives empresarials, culturals, educatives, d’oci, individuals, socials, de solidaritat, .... i que, d’una forma estructurada, l’ajuntament dóna a conèixer als ciutadans de Terrassa perquè considera que tothom ha d’estar assabentat d’aquests fets. Doncs no, el que vol dir “revista d’informació municipal” és que només surten aquelles coses que fa l’equip de govern del consistori i ens les comunica per tal de que els ciutadans estiguem ben informats. Caldria fer aquí un incís de si realment és necessari gastar els nostres impostos en aquesta publicació quan ja hi ha altres mitjans periodístics a l’abast dels ciutadans.

Ara que ja ens queda clar què vol dir “revista d’informació municipal” el següent dubte és per què són necessàries quatre vegades més pàgines en aquest exemplar especial?. Només se m’acut una resposta i és que he rebut a casa meva la propaganda electoral del tripartit que governa Terrassa. I el pitjor de tot és que l’hem pagada amb els nostres impostos. Obrint aquest últim Visquem Terrassa em pregunto el per què d’aquests requadres que parlen de les evolucions dels diferents temes des de l’any 2003 al 2006, és a dir, per què fan balanços de tots els temes quan cada mes de cada any ens han estat enviant la “revista d’informació municipal” i ja ens van informar en el seu moment de cada actuació. Per què?, perquè és propaganda electoral gratuïtat pel PSC, ERC i ICV que entre tots els hi paguem amb els nostres impostos i, la veritat, això no és ni correcte ni està bé. Cada un d’aquests partits si el que vol és donar a conèixer la seva acció de govern el que ha de fer és pagar-se la propaganda amb els seus diners.

És un mal estil de fer política aquest que utilitza el tripartit que governa Terrassa, potser 28 anys continuats de govern municipal faciliten aquest sentiment de possessió i deriven en tics molt concrets de pensar que la ciutat i els seus recursos són dels que la governan.

Periodistas partidistas

Antiguamente cuando uno leía el diario se informaba de los hechos que habían sucedido. Posteriormente, si se quería tener una opinión diferente a la propia, había que leerse la columna pertinente del experto o del periodista cualificado que emitía su opinión ya fuera porque era una autoridad en la materia o bien porque era un periodista especializado en ese tema.

Mucho me temo que ya hace bastante tiempo que cada vez nos dan menos información y más opinión. Cuando ponemos cualquier canal de televisión o de radio, o compramos caulquier revista o diario, la noticia ya nos viene opinada como si las personas no fuéramos capaces de elaborar nuestra propia opinión. Recuerdo, con gran placer, que hace mucho tiempo leíamos la noticia y cada uno elaboraba su opinión y la contrastaba con la de los demás. Hoy ésto cada vez es menos posible pues los medios han tomado partido y, mucho me temo, que de una forma muy descarada.

La paradoja es que cuantos más medios tenemos (canales de televisión, de radio, periódicos de pago y gratuítos, revistas, blogs, ....) menos información nos llega. Lo que nos llega viene ya filtrado de origen con lo cual no hay forma de saber la esencia de la noticia. Y es una pena, o al menos así me lo parece a mí. Por eso no me sorprendió nada, o muy poco, cuando el Partido Popular anunció que no iría a ninguna tertulia o programa del grupo Prisa. Lo que sí que me sorprendió, y me sigue sorprendiendo, son los fariseos que se rasgaron las vestiduras ante tal declaración. ¿Qué pretendía Prisa cuando calificó al Partido Popular de “guerracivilista”?. ¿Que pusiera la otra mejilla?. El Partido Popular ya sabemos cómo piensa y qué propone, pero ¿de Prisa tendríamos que saberlo, o no?. ¿No se dedican a la información?. Pues que informen y dejen las opiniones a un lado. Si ellos toman partido, ¿por qué no puede hacerlo el Partido Popular?.

Lo que encuentro triste del panorama periodístico actual es que en función del medio ya sé de antemano cómo enfocará éste la noticia. ¡Y no sólo éso!. También sé cómo la competencia de ése medio opinará sobre esa noticia. Me parece denigrante que todo valga en esta lucha por la audiencia, desde los insultos de algún locutor de la Cadena Cope hasta las omisiones informativas de TV3 o, incluso, los silencios del diario local de mi ciudad. Chocan, por dispares, los tratamientos informativos del barrio del Carmel de Barcelona con la presunta financiación irregular de Unión Democrática de Cataluña, o el caso Bolaño con las encuestas del señor Madí de Convergencia Democrática de Cataluña, o, si quieren, cualquier otro tema que se les pueda ocurrir a ustedes.

Hoy lo que manda en las redacciones son las consignas de los propietarios de los medios y las filias y las fobias. ¡Para temblar!

El desastre de la renda mínima d’inserció

Hi ha coses que costa d’entendre i el que està passant amb el Programa Interdepartamental per a la Renda Mínima d’Inserció és una d’elles. Aquest programa que va néixer ja fa molts anys amb uns objectius clars i esperançadors està devenint en un malson impossible de superar. Després de molts anys de sol•licitar per part dels centres un canvi de nord en la seva filosofia per fi l’any 2006 la Generalitat va decidir introduir modificacions significatives.

La principal modificació introduïda era que es passava d’una estructura de tres cursos-mesures anomenats de motivació o iniciació al món laboral, de formació i d’inserció laboral a una actuació més global sobre els usuaris basada en itineraris personals en funció de les diferents realitats socials i individuals. D’entrada res a dir, doncs era un aspecte que molts centres i entitats ja feia temps que li estaven demanant a la Generalitat. Però, com moltes vegades, la part positiva ha quedat en una declaració de bones intencions i com a un horitzó al qual s’ha d’arribar però ningú sap ben bé com.

La resolució d’autorització dels anomenats, actualment, Itineraris d’Inserció Sociolaboral va ser efectiva al final de l’any 2006 de tal manera que fins i tot la mateixa Generalitat va autoritzar l’inici de l’anomenada acció de diagnòstic fins el dia 31 de desembre. Una de les modificacions es que s’ha passat de tres cursos-mesures a fins a set accions diferents a desenvolupar tant de caire individuals com grupals. Les normes prèvies donades per començar les diferents accions eren que s’havia de tenir un mínim de sis persones per acció grupal per poder-la iniciar. Tots els centres van fer els seus comptes però de seguida es van adonar que les coses no rutllarien bé, perquè malgrat la quantitat generosa d’expedients d’usuaris que va adreçar la Generalitat als diversos centres col•laboradors aquests no estaven localitzables o disponibles. El per què d’aquest desgavell es pot resumir en els següents punts:

.- els cursos-mesures de l’any 2005 havien acabat a inicis de març de 2006. Des d’aquesta data fins a desembre els usuaris de la renda mínima d’inserció van estar gaudint “d’unes vacances pagades” a canvi de cap prestació ni obligació.

.- quan els centres rebien, i reben actualment, les fitxes dels expedients se n’adonen que moltes estan desfasades doncs un nombre important d’usuaris ja estan treballant, o fent cursos ocupacionals en altres centres, o ja han estat derivats per la mateixa Generalitat a un altre centre col•laborador, o ha canviat d’adreça de residència i ningú sap on està vivint actualment, ....

.- si a tot això li sumem la picaresca pròpia dels usuaris de la renda mínima d’inserció la realitat que es troben els centres és que no tenen suficients usuaris per iniciar les diferents accions doncs se'ls demana que si no tenen un mínim de sis usuaris per acció grupal no poden començar-les. Davant d’això els centres han pres dues postures: no començar cap acció si no es té sis usuaris o començar i fer que es vagin incorporant progressivament aquests i el dia que s’arriba a sis comunicar amb aquella data l’inici oficial de l’acció.

Els centres que han agafat la primera opció, no començar cap acció grupal si no tenen un mínim de sis usuaris, s’estan trobant hores d’ara amb que encara no han pogut iniciar oficialment algunes accions o ho han fet fa poques dates. La conseqüència directa d’això és que difícilment podran fer totes les hores programades abans del trenta de juny que és la data límit per acabar les accions.

Pel contrari, els centres que van decidir començar amb dos, tres o cinc usuaris les accions grupals perquè eren conscients que si s’esperaven a tenir sis alguns dels que ja tenien podien “desaparèixer” es troben que quan ho han aconseguit la Generalitat no els hi reconeix les hores impartides i els hi diu que no les pagarà doncs no hi havia el mínim d’usuaris. Per tant, els cost de totes les hores fetes correran a càrrec dels centres col•laboradors.

Arribats a aquest extrem val apuntar un seguit de punts com a tema de reflexió molt seriosa:

.- que en el tema dels Itineraris d’Inserció Sociolaboral a diferència dels cursos ocupacionals és la Generalitat qui deriva els usuaris als centres col•laboradors i que no són aquests els que han de captar-los mitjançant publicitat o contactes. Per tant, no és de rebut exigir als centres col•laboradors allò que la pròpia Generalitat no és capaç de fer correctament, si la seva gestió és un desgavell, és un descontrol, la seva incapacitat no la pot fer recaure sobre els centres. El descontrol de la documentació sobre els usuaris, inclosos els problemes informàtics que hagi pogut tenir, no l’ha de pagar cada un dels centres.

.- que la desconfiança de la Generalitat envers els centres col•laboradors l’únic que genera és malestar i com a conseqüència un mal servei cap a els usuaris. I que no pot ser que es traspassi la responsabilitat als centres col•laboradors de que si a un usuari se li talla la paga és perquè el centre ha informat negativament a la corresponent Direcció General. El prendre consciència alguns usuaris de que això és així pot generar una espiral de problemes als centres col•laboradors, a banda que no és potestat d’aquests el tallar la paga o no.

.- que no es poden donar criteris nous o canviar-los quan les diferents accions ja estan en marxa. Una vegada més la Generalitat, com d’altres administracions públiques, no toquen de peus a la realitat del dia a dia. Com poden canviar criteris, exigències, normatives i impresos quan ja s’ha començat d’una forma determinada?. En el “món real” les empreses com cal s’esperen a acabar un procés per introduir les modificacions pertinents i no ho fan mai quan el procés ja ha començat, la Generalitat sí que ho fa i el resultat és que els centres col•laboradors estan desorientats i neguitosos.

.- que la utopia xoca amb la realitat. La Generalitat en el tema de la renda mínima d’inserció exigeix formalitzar, per la desconfiança envers els centres, mil i un impresos de difícil compliment que ens porta gairebé a l’absurd d’haver de signar hora a hora la permanència de l’usuari en el centre. La paperassa burocràtica en aquest moment és molt gran i absurda.

.- i, per últim, que la Generalitat es deu de pensar que la gent viu de l’aire i no té res més a fer que esperar a que ella, mitjançant els expedients no actualitzats que deriva als centres, proporcioni els sis usuaris mínims i que a partir d’aquí els formadors s’incorporaran al seu lloc de treball independentment de si l’espera ha estat d’un, dos o tres mesos a que això succeís.

De seguir així molts centres deixaran d’impartir aquests Itineraris d’Inserció Sociolaboral.

Las comisiones bancarias

Me parece que entre todos nos hemos dejado tomar el pelo por los bancos y las cajas de ahorro. Aún me acuerdo cuando se cobraba por semanas y los viernes, con el dinero en la mano, se distribuía éste para las necesidades de la semana siguiente. Posteriormente se nos dijo que se cobraría por meses y un poco más tarde que era mejor hacerlo por una entidad bancaria. A tal efecto las entidades bancarias nos dieron facilidades y regalos si domiciliábamos nuestra nómina y nuestros recibos. Usted no se preocupe, venían a decirnos, ya le gestionaremos nosotros su dinero. Y veíamos en ello una seguridad y una tranquilidad a pesar de saber que con ello las entidades bancarias hacían el gran negocio con el dinero que nosotros no teníamos físicamente. Pero resulta que nos iban preparando el terreno del cobro de las comisiones.

Si mi cuenta corriente tiene menos de XX€ me penalizan con el cobro de una comisión. Si tiene mucho, es igual, me cobran una comisión de mantenimiento. Si me envían muchos recibos a casa, con propaganda suya incluída, me los cobran. Si tengo tarjeta de crédito me cobran entre 18 y 30€ anuales por tenerla. Si hago una tranferencia a otra persona por internet, donde todo el trabajo y las gestiones las hago yo, me cobran unas cantidades que me provocan un dolor físico insoportable. Me cobran por todo, hasta por respirar.

Si alguna vez he querido pagar una tasa oficial o un recibo me encuentro con que sólo lo puedo hacer en unos determinados días y a unas determinadas horas. Pero resulta que yo trabajo en esos momentos y ellos como mucho sólo abren el jueves por la tarde pero entonces no puedo pagar nada porque normalmente es por las mañanas y a primera hora. Me tienen cogido. Nos tienen cogidos. Todo está preparado para que acabe domiciliando el pago, pero entonces me cobrarán una comisión por superar un cierto número de pagos y de recibos. Incluso cuando se ponen amables y me ofrecen una batería de cocina, un coche, un ordenador o una enciclopedia me retendrán varios meses una gran cantidad de dinero de la que no podré disponer y sobre la cual no me abonarán intereses, y si se me ocurre hacer números me daré cuenta que me sale más barato ir y comprarme directamente la cristalería en el comercio de mi barrio.

Cuando los docentes que tenemos el contacto diario con los alumnos oímos las cuentas de resultados de las entidades bancarias que nos anuncian un 30% más de beneficios que el último año, en el cual ya ganaron otro 25% sobre el año anterior, en el cual ya habían ganado otro 22% sobre el otro año anterior, .......... nos cuesta mucho hilvanar el discurso de que el esfuerzo diario, el estudio, la constancia, el hacer los deberes cada día es lo que les ayudará a construir su futuro de una forma más estable. Te miran con una cara que te viene a decir que no los ralles, carroza, más que carroza, porque a ver, profe ¿tú cuánto cobras?. ¿Qué pasa, profe, siempre con el mismo rollito?.

Deberíamos rebelarnos ante esta situació y ser lo suficientemente constantes, cada vez que nos cobran una comisión, para reclamar su devolución o buscar, que todavía la hay, aquella entidad bancaria que no nos cobre por tener nuestro dinero en su caja fuerte. Siempre había creído que por el hecho de tener mi dinero en su poder y trabajar con él yo iba a tener unos réditos que me ayudarían a complementar mis ingresos. Nunca llegué a sospechar que por tener mi dinero en sus entidades bancarias les llegaría a pagar dinero, dan ganas de volver a destripar el colchón de la cama o levantar la baldosa de la habitación y guardarlo fuera del alcance de ellos.

Busot, un mal exemple

L’aparició dels blogs a internet ha potenciat que molta gent i estaments puguin comunicar les seves idees i opinions d’una forma àgil i fàcil. La diversitat d’aquests és prou àmplia com perquè qualsevol persona pugui trobar de totes les tendències a poc que remeni en la blogsfera mundial. Això ha propiciat una nova forma d’entendre la comunicació fins ara escrita que semblava estar reduïda al suport paper. I és clar, on n’hi ha de tot hi ha mal ús i fins i tot abús com és el cas del blog de notícies anomenat Busot.

Particularment aquest blog en els seus inicis em resultava interessant de llegir i de seguir, pensava que mitjançant la utilització de la ironia i l’anonimat podien arribar a explicar tot allò que d’una forma més a cara descoberta seria complicat o impossible de dir. Val a dir que la utilització de l’anonimat o del pseudònim és una fórmula prou vàlida en el món del periodisme que facilita poder dir més coses de les que en condicions normals un diria. Fixeu-vos si és una fórmula molt utilitzada que aquest blog que esteu llegint utilitza el pseudònim de “pedagog” per tal de que el seu autor, o autors, pugui expressar amb més tranquilitat les seves idees. ¿Per què, doncs, Busot és un mal exemple?.

Bàsicament perquè amparant-se en l’anonimat es dedica a insultar a tort i dret a tots aquells que no considera de la seva corda. I això senyors de Busot no és de rebut, no és de rebut dir que el senyor Josep Antoni Duran i Lleida és el Dioni de la Franja o és el diputat català més dropo del Congrés dels Diputats. O que el senyor Daniel Sirera és Daniel cocoliso Sirera. O el senyor Albert Fernández és Albertito bat de bèisbol Fernàndez. O que el diputat de Ciutadans José Domingo Domingo és José Libertad! Libertad!. O anomenar al senyor Ignasi Farreres, exconseller de Treball, presumpte delinqüent. I moltes coses més.

La utilització de l’anonimat o del pseudònim no ha de servir per insultar ni per difamar la gent. No és de rebut dir presumpte delinqüent a un senyor que encara no ha estat jutgat i ni tan sols sentenciat. En tot cas el senyor Farreres és innocent fins que un jutge no demostri el contrari. No tot és vàlid senyors de Busot. No val insultar. No val ser groller. Vostès poden criticar, donar la seva opinió, dir la seva d’una forma més seria o més en broma, avorrida o amb ironia però el que no poden fer és insultar ni difamar. I molt menys ho poden fer des d’una tendència política concreta que té en aquests moments responsabilitats de govern. La gent es desanima davant d’aquestes actituds dels seus polítics i provoca en ella descensís i desmotivació política que es tradueix en abstenció electoral.

Tampoc és correcte censurar els comentaris que la gent fa a les notícies pel simple fet d'expressar idees contràries i no compartides. Per últim, dir que tampoc és de rebut aprofitar la plataforma anònima del blog de Busot per insultar als col•legues aliats polítics. Les coses dins de les aliances es diuen a la cara amb honestedat i claredat, amb sinceritat i lleialtat, el que no pot ser és fer de govern i oposició a la vegada. Amb respecte i educació s’arriba més lluny. Per tot això Busot és un mal exemple.

Adolescentes y padres impotentes

Me sigue sorprendiendo mucho ver cómo un número importante de padres de chicos adolescentes “descubren” de golpe su impotencia ante ellos. Quizás es el momento del curso, pues justo estamos en el ecuador de él, pero lo cierto es que los comportamientos de algunos adolescentes se exponen ante los ojos atónitos de sus padres y educadores de forma harto evidente y cruda.

Digamos que llevo unas semanas atendiendo a padres de adolescentes que verbalizan con claros signos de realismo su impotencia ante la forma de ser de sus hijos. Padres que en su mayoría se creían más amigos que padres y se topan con la realidad de que sus hijos pasan de ellos e incluso se enfrentan a ellos. “Si supiera usted cómo me trata a mí en casa. Me insulta y me empuja. Se vuelve muy violento cuando se le lleva la contraria”, me ha dicho más de una madre llorando. Y lo cierto es que los padres varones tampoco saben muy bien cómo reaccionar. “ Yo lo llamo a su hora por la mañana pero no hay forma de que llegue al colegio puntual. ¿Qué más puedo hacer, lo mato?” te dicen cuando la entrevista coge ese tono de confidencia derrotista.

Decía al principio que me sorprende por diversos motivos pero, entre otros, por los siguientes:

.- que no pensaran desde el principio que la falta de normas de convivencia tendría como resultado un ser caprichoso y voluble.

.- que cada vez que decían que sí para evitarse un conflicto y una discusión se acercaban más y más al sometimiento y a la impotencia.

.- que cada vez que los dejaban con otros para ellos poder ir a comprar tranquilos o salir a divertirse, con frecuencia, sin sus hijos estaban inculcando con el ejemplo que la vida familiar no es importante y que lo importante es el egoísmo de cada uno. Y que, por tanto, que si ellos como hijos no cuentan en los planes de sus padres, los padres acabarán por no contar en los planes de sus hijos.

.- que cada vez que permitían una falta de respeto a un adulto (abuelos, profesores, gente en general) plantaban la semilla del futuro donde ellos como padres también sería faltados al respeto.

.- que cada vez que le reían la “gracia” cuando hacía “alguna”, le estaban dando de comer al ego desaforado de su niñito, ego que al crecer le hará creerse un “máster del universo” cualquiera.

.- que cada vez que lo justificaban diciendo “déjalo hombre, no le digas nada no ves que es pequeño, ¡ay, qué bonito que es mi niño!” estaban poniendo los cimientos de un pequeño dictador que se cree que el mundo es suyo y puede hacer lo que le venga en gana.

Y podría seguir con mil y un ejemplos. Pero claro, aquella siembra trajo estos frutos y ahora es complicado reconducir según qué situaciones. He sentido a muchos padres decirme sin excesiva consciencia del problema aquello de “mi hijo se fuma un porro de vez en cuando”, y cuando desde el centro escolar se le ha dicho en qué condiciones llega al aula y que de vez en cuando nada sino que es cada día y que se le ha encontrado porros en su mochila o taquilla, te miran boquiabiertos y se les hace presente de golpe que todo aquel frágil equilibrio de engaños que ha ido evitando la confrotación se hace añicos y deviene en la cruda realidad.

En educació debemos tener muy presente que la base del inicio es lo que nos sostendrá el edificio en el futuro. Pero la sociedad no siempre nos acompaña en lo correcto, está mal visto reprender, la confrotación, el castigo, la autoridad, el esfuerzo para conseguir un objetivo, todo eso y más está mal visto. La nuestra es una sociedad placentera, donde la búsqueda del placer, la felicidad fácil y lo inmediato se prioriza. Todo lo demás se aplaza hasta que ya no se puede más y entonces nos encontramos con problemas mucho más complejos de resolver. Cada vez que oigo a los políticos hablar del fracaso escolar y de las soluciones que proponen sólo para la secundaria obligatoria me entristezco pensando que no hemos entendido nada de nada, pues el fracaso escolar se empieza a gestar en las etapas de infantil y de primaria en un alto porcentaje de los casos. Lo mismo hay que decirles a los padres: los adolescentes dictadores se gestan y se educan desde la cuna.

L'informe Garrigues i la Generalitat

L’Associació Catalana de Formació Empresarial (ACFE) va demanar al gabinet Garrigues, Advocats i Assessors Tributaris una anàlisi jurídica de la gestió de la Generalitat de Catalunya de la formació professional mitjançant la concessió de subvencions cofinançades amb fons europeus a centres col•laboradors per dur a terme cursos de formació a ocupats i a treballadors en situació d’atur. El resultat és el que es coneix com l’informe Garrigues i que porta data d’octubre de 2006.

El motiu de demanar aquesta anàlisi jurídica s’enmarca dins el context on recentment els centres col•laboradors s’estan trobant amb nombrosos conflictes amb el Departament de Treball i el propi Servei d’Ocupació de Catalunya, respecte als criteris de justificació de les despeses, objecte de les subvencions, relatives a les accions de formació ocupacional que promouen ambdós òrgans de la Generalitat de Catalunya, com també dels retards i les retencions en el pagament d’aquestes. L’informe analitza el periode que va de l’any 2000 al 2005.

L’informe Garrigues constata que:

.- el Departament de Treball ha optat per instrumentar les polítiques de formació ocupacional mitjançant l’institut jurídic de la subvenció i no, com també ho podia haver fet, mitjançant contractes administratius de prestació de serveis.

.- que les regles de gestió de les subvencions han estat establertes, en exercici de les competències que li han estat transferides, per la Generalitat de Catalunya i no pas per l’Estat o la Unió Europea.

.- que la subvenció és un acte administratiu, pel qual l’Administració proporciona a tercers un benefici econòmic, amb la finalitat que aquest beneficiari realitzi una activitat que és d’interès general. La subvenció està condicionada a una condició resolutòria que és acomplir l’activitat formativa i fer-la d’acord amb les condicions establertes.

.- que el control que fa la Generalitat és el de verificar el cost de l’activitat realitzada, i que aquest és independent d’altres qüestions com, per exemple, el nombre d’alumnes que hagin assistit al curs.

.- que quan es fa una revocació aquesta demana el nombre d’alumnes assistents al curs, condició que en cap cas no s’havia demanat inicialment.

.- que les entitats acrediten la realització de l’activitat i justifiquen les despeses i que aquestes no depenen del nombre d’alumnes sinó de l’activitat realitzada.

.- que la condició imposada, que és la que s’estableix en les bases, és el nombre d’alumnes que s’inscriuen en el curs i que aquesta condició es compleix des del moment en què l’Administració accepta el curs.

.- que el que mai no podrà garantir el beneficiari és que tots els inscrits assisteixin al curs en la seva integritat, ja que no té ni els mitjans ni les potestats jurídiques per a poder-ho realitzar.

.- que la finalitat de la subvenció és realitzar el curs i, per tant, l’Administració no pot fer responsable els centres col•laboradors del compliment de les obligacions que, com l’assistència als cursos, tenen atribuïdes els alumnes dels cursos subvencionats, ni encara menys se’ls pot imputar una reducció de la subvenció per causa de l’incompliment d’obligacions que no els hi estan assignades.

.- que el beneficiari d’una subvenció té dret a rebre el seu pagament sota les condicions i en els terminis previstos a la normativa d’aplicació i, per tant, no es pot deixar a l’arbitri de l’Administració l’inici o l’allargament del procediment de control o revocació de la subvenció.

.- que l’incompliment per part de l’Administració dóna dret als centres col•laboradors a reclamar, com a mínim, els interessos de demora sobre els imports endeutats.

.- que la Comissió Europea ha manifestat la seva incomprensió sobre els motius que han portat a l’Administració catalana a aplicar procediments de subvenció i no de mercat, a l’hora d’atorgar les subvencions a empreses privades que desenvolupen la seva activitat en condicions de mercat.

.- que la submissió a la Llei 3/2004 de la morositat de l’Administració, en el pagament dels deutes dineraris contrets amb els benficiaris de les subvencions convocades i atorgades per ella, els donaria dret a la meritació d’interessos de demora, a la penalització sobre l’interès de demora i a la indemnització dels costos de cobrament.

També planteja l’informe Garrigues uns supòsits molt interessants referents als principis generals aplicables a les subvencions.

.- Supòsit en el qual els sol•licitants de la subvenció no observen les condicions prèvies de capacitat exigides en la convocatòria corresponent i, malgrat això, l’Administració atorga la subvenció de manera errònia: si la Administració revoca la subvenció un cop aquesta ha estat atorgada aquesta haurà de respondre de les despeses ocasionades als centre col•laboradors.

.- Supòsits de revocació de subvencions que es produeixen amb motiu de controls posteriors al cobrament de l’ajuda, i en virtut dels quals es detecten irregularitats o incompliments dels compromisos i obligacions imposades als beneficiaris: els centres col•laboradors tindran dret a ser indemnitzats per les despeses produïdes de bona fe en la confiança que la subvenció havia estat vàlidament otorgada.

.- Supòsit de revocació de subvencions motivada per un canvi de criteri de l’Administració vers la posició mantinguda fins a aquell moment, tot generant un perjudici econòmic inesperat al beneficiari de bona fe: els centres col•laboradors podran reclamar a l’Administració la compensació dels perjudicis econòmics patits.

Si la Generalitat no paga o paga tard, sempre que es donin els condicionants previstos a la norma, els centres col•laboradors podrien exigir els rescabalament dels danys causats per l’impagament o pagament tardà de les subvencions. És a dir, els centres col•laboradors no tenen perquè suportar la dilació indeguda de la tramitació dels procediments de pagament.

I per últim l’informe Garrigues destaca que si el beneficiari justifica la finalitat de la subvenció, encara que li falti algun document o ho hagi fet amb retard, preval l’interès públic d’haver realitzat l’acció sobre el formalisme estricte d’aportar la documentació justificativa.

Com es pot observar després de llegir tot això queda ben palesa que la forma d’actuar de la Generalitat és “injusta” en relació als centres col•laboradors. Ara tan sols queda que els centres perdin la por d’exigir els seus drets, si més no perquè la Generalitat ja fa anys que la va perdre i més que per servir sembla que estigui per servir-se.

Universidad: la política del aparador

Hace unos días la ministra de Educación, Mercedes Cabrera, presentó el estudio “Atlas de la España universitaria” que está basado en los datos del curso 2004-05. Una de las conclusiones más sangrantes de este estudio es que el 75% de la titulaciones universitarias de España no tiene suficientes alumnos para que sean viables. El estudio revela que para que una titulación sea viable económicamente se necesitan como mínimo 125 alumnos nuevos cada curso y en la mayoría de casos ésto no se da. Es más, el estudio revela que hay 34 centros universitarios que ofrecen 104 titulaciones con tan sólo diez nuevos alumnos matriculados. ¡Todo un despilfarro!, pues el estudio hace referencia exclusivamente a las universidades públicas exceptuando la Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED).

Uno de los motivos es, evidentemente, la baja natalidad de hace unos años que ahora golpea con todo su crudeza a la universidad una vez ya ha hecho su recorrido por los centros de primaria y secundaria. Pero esta variable ya se sabía, era de las pocas que se sabía y, por lo tanto, aquí no se puede alegar ignorancia pues basta consultar las previsiones del Instituto Nacional de Estadística para saber que hasta el año 2014 la universidad no volverá a remontar esta baja natalidad.

¿Qué ha pasado entonces?. Pues que en el tema universitario se ha hecho, por parte de los poderes públicos, una política de aparador que nos ha llevado a tener casi un millón y medio de universitarios el curso pasado en una estructura que pierde millones y millones de euros por muchísimos agujeros. Uno de los agujeros se llama vanidad política, por eso no puede extrañarnos que la ministra llame a la reflexión. Aquí cada comunidad autónoma, cada ciudad incluso, ha hecho e ido a la suya sin tener en cuenta una mínima planificación. Cada reino de Taifa ha querido tener “su” universidad para poder sacar más pecho ante el vecino. Triste y, sobre todo, muy caro.

Se entenderá ahora, por otra parte, que cuando nos dicen desde los poderes públicos que hay que potenciar la Formación Profesional, que desde los centros no hay que orientar a los alumnos únicamente hacia la universidad, que nuestro potencial productivo necesita más técnicos que universitarios, que nos jugamos las posibilidades como país más en la FP y que no necesitamos tanto titulado universitario, etcétera, etcétera, en realidad nos lo dicen con la boca pequeña de la mala planificación y del derroche de unos dineros que no valoran porque no los sienten como suyos. Todo es un discurso grandilocuente para amagar la incompetencia más galopante y personal.

Tenemos un sistema universitario caro, pero bien dotado económicamente, poco adecuado a nuestra realidad social y muy prestigiado socialmente ante un Formación Profesional que es la cenicienta de este cuento mal explicado y peor acabado.

La formació ocupacional a Catalunya

Durant els últims anys del govern de CiU hi havia l’opinió estesa de que la gestió de la formació ocupacional per part de la Generalitat de Catalunya era un desastre i que era impossible anar a pitjor. Moltes veus s’aixecaren per demanar un canvi de govern i de gestió per tal de redreçar aquesta situació que des de molts sectors de la societat civil i dels partits polítics en l’oposició era qualificada d’inoperant, sectària, mal gestionada, amb obscurs clientelismes i suposades corrupteles. I va arribar el tripartit.

La gestió de la formació ocupacional de l’any 2006 per part de la Generalitat només pot rebre el qualificatiu de desastre total. Els tres anys que porta el tripartit governant és una superació constant cap a l’abisme. Mai com ara s’havien fet les coses tan malament i d’una forma tan inoperant. Semblava que no es podia superar l’última etapa dels governs de CiU i els governs del tripartit ho estan aconseguint, és un honor que porten amb orgull. Per posar uns quants exemples direm els dos següents:

.- la convocatòria dels programes de garantia social va sortir, com en els últims anys, en plenes vacances d’estiu i es va resoldre a finals d’octubre davant la desesperació de pares, alumnes i centres que a principis de setembre encara no sabien si podrien realitzar aquests cursos i molt menys en quins centres i en quines condicions. Val a dir, que aquests cursos de formació estan adreçats bàsicament a joves sense l’ESO aprovada i amb unes edats d’entre 16 i 20 anys fonamentalment. Un es pot imaginar perfectament la desesperació de moltes famílies davant la realitat de no saber què fer amb els seus fills.

.- la convocatòria dels itineraris d’inserció sociolaboral, antiga renda mínima d’inserció, va sortir més tard encara i la seva resolució efectiva es va allargar fins a finals del mes de novembre. Això ha provocat que els centres hagin hagut d’improvisar davant les noves normatives de gestió per tal d’iniciar les diferents accions abans del 31 de desembre. Però també ha provocat que els usuaris de la renda mínima d’inserció hagin gaudit d’unes vacances extres que van començar el 10 de març i van acabar en el mes de desembre, i que degut a la pròpia problemàtica d’aquests usuaris ara mateix sigui molt i molt difícil poder-los localitzar i aconseguir que s’incorporin a les diferents accions perquè és la pròpia administració de la Generalitat la que desconeix en moltes ocasions les residències o les situacions personals actuals d’aquests.

En podriem continuar dient més exemples però crec que per adonar-nos del desastre de la gestió n’hi ha prou, perquè no hem d’oblidar que estem parlant de la formació ocupacional de l’any 2006 que es comença amb prou feines a finals del mateix any. ¿S’imaginen una empresa que necessiti 10 mesos per iniciar el seu procés productiu any rera any?. Segur que no, perquè no resistiria la competència del mercat. Doncs la nostra Administració ho té ben assumit i en fa gala d’això.

Van començar a governar i van crear moltes expectatives d’eficàcia. Estan governant i estan fent bons als altres. Els interessa més la pròpia cadira i les seves quotes de poder que no pas el país. No saben ni coneixen els ritmes dels ciutadans de Catalunya. Es pensen que el país és l’Administració i paralitzen la societat civil.

I el pitjor de tot és que no es preveu que això pugui millorar, ans el contrari.

Horarios comerciales

Estamos inmersos en la vorágine de las compras navideñas y quizás todavía no hemos salido a la superficie a tomar el aire para poder continuar con las de los próximos Reyes Magos. Sea como fuere nada tan consumista como estas fechas y nada más irracional que sus horarios comerciales.

Nos llenamos la boca de lo que ha avanzado la sociedad en los últimos siglos por lo que hace a los derechos de los trabajadores y resulta que “nos venden” de la mejor manera posible que la libertad de horarios comerciales es la panacea, el progreso y el no va más. Resulta que ahora si no compramos en domingo o en días festivos ya no tenemos tiempo para hacer todas nuestras compras, ya no vamos a ser capaces de adquirir todos los regalos necesarios con qué ofrecer a familiares y amigos nuestro cariño y amistad. Todos estamos muy ocupados y no tenemos tiempo.

Preocupa el egoísmo de cada uno de nosotros que hace que ciertos colectivos laborales se vean perjudicados en su vida particular y familiar. Muchas familias han hecho de los festivos comerciales el núcleo de una unión familiar que se basa en ir de tiendas y en el peregrinaje programado de los diferentes centros comerciales. Y éso les une. Pero esa unión está cimentada sobre la empobrecida vida familiar de los trabajadores del sector comercial, sobre su poca calidad de vida familiar, sobre su ausencia de vida familiar. Porque cuantos más comercios abren, más trabajadores trabajan y más consciencia tomamos todos de que más servicios han de abrir los festivos para que yo pueda satisfacer “mi libertad”. Pero también más cerca estoy yo de ser prisionero de esa libertad de horarios y más probabilidades de trabajar en festivo tengo.

Me sorprende, no obstante, ver cómo ciertos sectores que considero más esenciales todavía se resisten a la tan cacareada libertad horaria. Cuando tengo que hacer una gestión ante cualquier administración pública no me queda más remedio que pedir permiso en mi empresa y, a costa de parte de mi sueldo, ir en los horarios que me marcan los organismos públicos a resolver la gestión pertinente. ¿Saben lo bien que me iría poder ir a las ocho de la noche, o un día festivo por la mañana, a resolver la gestión municipal que me requiere mi ayuntamiento?. ¿O lo bueno que sería poder ir a mi banco uno de estos días festivos a resolver mis gestiones bancarias?. ¿O ir a la comisaría de policía a las siete de la tarde, hora en que ya he salido de mi trabajo, a renovar mi documento de identidad?. O ........ O.......... O.........

Pero veo que no. Que de momento, no. Pero no defallezco pues estoy seguro que el día está por llegar y a lo mejor, o a lo peor, podré hacer todo éso y más. Podré ir un día festivo a mi ayuntamiento a realizar mis gestiones, como buen ciudadano que soy, pues los funcionarios municipales estarán trabajando y que cuando acabe éstas me pasaré a renovar mi DNI por la comisaría de policía donde su personal de forma eficiente me atenderá. Y saliendo de la comisaría pasaré por mi oficina bancaria donde realizaré mis modestas gestiones financieras y todavía estaré a tiempo de pasar a recoger a mi hijo por la escuela, sí, sí, por la escuela dónde si no debería estar si sus padres están trabajando. Finalmente iríamos a reunirnos con mi mujer a la salida de su trabajo y, previo paso por un supermercado haríamos la compra de la semana. Todo ésto si, claro, no es que yo también haya tenido que trabajar este festivo para poder atender a mis clientes. ¡Buffff!. Y a ésto le dicen ir hacia adelante.

Vergonya

Vergonya és el que vaig sentir l’altra dia mirant al diari una foto on més de mil persones contemplaven “in situ” el sorteig d’encara no una vuitantena de pisos de protecció oficial.

Vergonya va ser el sentiment de veure fins on les nostres administracions públiques han fet de la claudicació el servilisme polític. Ja fa temps que penso que ens entretenen amb lo fàcil mentre que lo difícil ho deixen passar de llarg. M’explicaré amb un exemple.

Crec que els poders polítics i, per tant, les administracions públiques que controlen ens distreuen amb la gratuïta de l’ensenyança, amb els lemes de que l’ensenyament ha de ser públic i gratuït, amb la pressumpta foscor de les fundacions privades de les escoles concertades, amb que els pares no han de pagar un euro per l’escolarització dels seus fills malgrat els concerts econòmics a prou feines abasten el 60% dels costos d’una plaça escolar, .... i mentrestant passen olímpicament del tema de la vivenda, del tema de les immobiliàries i de les aberracions que algunes cometen (magatzems soterranis reconvertits en vivendes, ....), de les quantitats importants de diners negres que es mouen en el sector de la construcció, dels nyaps dels acabats de les construccions i un munt de coses mil variades.

Fem un drama si ens assabentem que un centre escolar concertat té beneficis però ens sembla d’allò més normal que els constructors gaudeixin de grans fortunes econòmiques i que fins i tot en facin ostentació d’aquestes (presidències de clubs, festes socials, ......). I per què dic tot això, doncs per la vergonya que em va produir aquella foto, aquella imatge.

Vergonya al veure que el dret a la vivenda digna que queda recollit en la nostra Constitució és ignorat pels nostres governants. Vergonya de veure que no s’hi fiquen en aquest tema de forma decidida. És clar que no, em podeu dir, no si fiquen perquè hi ha molts interessos creats començant pels propis ajuntaments. D’on ens pensem que treuen diners i diners els nostres ajuntaments?, doncs del sector de la construcció. Per tant, podriem concloure que començant pels ajuntaments, passant per les administracions autonòmiques i acabant pel govern central a ningú li interessa ficar-li la mà de forma seriosa al tema de l’habitatge.

De retruc el que fan és agafar un altre dret que també recull la Constitució com és el de l’educació i, com que aquí els agents implicats són més febles, aquí sí que ens hi fiquem a per totes, marejem la perdiu i ens hi posem durs. D’aquesta forma tenen la gent entretinguda amb el sector de l’educació. Per què no ens garanteixen la vivenda gratuïta tal i com ho fan amb l’ensenyament?.

Els hi vull fer una pregunta, què s’estima més vosté, pagar durant quinze anys deu mensualitats de 300€ a l’escola del seu fill?, o bé pagar durant trenta anys 14 mensualitats de 700€ al seu banc?. Em poden contestar si volen, jo tinc molt clar què és el que voldria.

Per què permetem que sigui l’ajuntament de la nostra ciutat qui “ens sortegi” la vivenda on hem de viure?. Què buscan, el nostre agraïment?. No us fa sentir vergonya aquestes adjudicacions de vivenda protegida?. A mí, sí.

Si ens adonessim del servilisme polític que estan creant en nosaltres els nostres governants ens faria por viure en aquesta societat.

¿Llamo al monstruo?

Se ha hecho de noche y la sala de espera del servicio de urgencias del hospital está llena de gente. Hay mucha gente y el tiempo de espera para que te atiendan es dilatado. Pienso que, ya que hay que esperar, lo mejor es tomármelo con calma. Me pongo a observar a la gente. A mi izquierda tengo una madre con un niño que debe tener cerca de tres años. La verdad es que el niño no parece necesitar asistencia médica, ya lo dice la madre: “Con lo malito que estaba y míralo ahora, para arriba y para abajo. Es que no para, claro como lleva dos días malito y sin salir de casa ya se sabe”. La otra mujer que la escucha también está con su hijo esperando que les atienda el pediatra de urgencias. El primer niño, llaves de coche en mano, se dedica a acercarse a la máquina de café y a intentar no se qué metiéndolas dentro del dispensador de cambio de monedas y combinándolo con un continuo ponerses las llaves dentro de su boca. Ahora en la máquina de café, ahora dentro de su boca. ¡Que vivan los microbios!, pienso para mí mientras intento adivinar si sería la típica madre que pondría el grito en el cielo si observara que en la guardería de su hijo hubiera alguna cosa falta de higiene.

La madre del hijo más calmado se acerca al niño de las llaves y haciéndose la simpática le empieza a hacer carantoñas y sonidos para que se ria. El niño se rie y se va, vuelve, se ríe y se va, recorre corriendo media sala de espera y vuelve. Y así varias veces. Regresa y cuando le vuelven a hacer carantoñas deja ir la mano en un golpe certero que impacta en el brazo de la madre simpática. Se oye la expresión: “Eso no lo hacen los niños”, es la madre biológica que se exclama. La simpática le dice que no se preocupe que ya se sabe cómo son los niños e intenta coger en brazos al niño, éste se revuelve y le muerde con fuerza en el brazo. La madre biológica vuelve a exclamar con poca convicción: “Eso no lo hacen los niños”, la otra, la simpática, le quita importancia pero se frota el brazo de dolor. El niño se acaba de espabilar del todo. Llaman por el interfono y la madre simpática coge a su hijo y se dirige al consultorio correspondiente.

Bueno, parece que después de una hora y media la sala se empieza a vaciar. Vuelvo a prestar mi atención sobre el niño de las llaves, no ha parado en ningún momento, se ha recorrido la sala de espera infinidad de veces, ha metido las llaves del coche un sinfín de veces en el dispensador de cambio de la máquina de café, y parece que ahora quiere ampliar horizontes. Se dirige a la puerta de un consultorio e intenta meter una llave por la cerradura, no lo consigue, lo intenta de nuevo y fracasa, ante la evidencia coge el manubrio e intenta abrir la puerta. “No, éso no lo hacen los niños” dice la madre que en ningún momento se ha levantado de la silla que ocupa. El niño insiste. “No, éso no lo hacen los niños”, vuelve a decir con voz cansada la madre. El niño consigue abrir la puerta y la madre espeta desde su silla : “¿Llamo al monstruo?. Ya sabes lo que va a pasar si viene el monstruo”, el niño se la mira brevemente y continua a lo suyo. “¿Llamo al monstruo?”, insiste de nuevo desde su asiento y con poca convicción. El niño a lo suyo y ella sentada.

¿Y yo?, yo me quedé con las ganas de saber qué es lo que pasa si viene el monstruo.

¿Y el niño?, el niño ni se inmutó.

¿Y la madre?, la madre tampoco.

Ja hem votat, i sí ....... i no .......

El dia 1 de novembre els catalans vam votar als diferents partits polítics per tal d’escollir els nostres representats al Parlament de Catalunya i sí va crèixer l’abstenció, la qual cosa ens hauria de fer reflexionar el per què un nombre tan gran de ciutadans d’aquest país decideixen no votar a ningú, i no entenc com tots els líders polítics la nit de les eleccions diuen que els hi ha anat bé malgrat perdre vots, escons i les eleccions.

I sí va tornar a guanyar Convergència i Unió per vuitena vegada, i no governarà CiU per segona vegada consecutiva.

I sí va guanyar CiU a les quatre provincies i en 38 de les 41 comarques de Catalunya, i no ha estat suficient per evitar la reedició del tripartit.

I sí s’observa perfectament mirant el mapa de Catalunya que serà l’àrea metropolitana de Barcelona la que impulsarà el nou govern, i no és estrany que això estigui mal vist per la gent que no viu a l’àrea metropolitana de Barcelona.

I sí es perfectament legítim que tres partits polítics facin una aliança per governar, i no és cert que la gent hagi votat al tripartit en aquestes eleccions doncs no es presentava.

I sí és comprensible que els de CiU s’enfandin, més faltaria, o és que nosaltres no ens enfadem quan no ens surten les coses bé, i no vol dir això que no acceptin els resultats de les eleccions.

I sí el PSC, ERC i ICV fan bé d’aliar-se per governar, i no deuen de tenir-les totes amb ells quan hem passat d’un “govern catalanista i d’esquerres” a un “govern d’entesa i progressista”.

I sí és ben lícit fer campanyes electorals incorporant novetats com el DVD, i no és de rebut criticar aquest quan la majoria reconeix no haver-lo vist.

I sí està bé expressar les nostres opinions en blogs, diaris, ràdios, televisions, ....... i no estic d’acord amb tota aquesta gent que insulta i falta al respecte als demés pel simple fet de que no pensen com ells.

I sí és bó per a la nostra societat que hi hagi un nou partit amb representació parlamentària com és Ciutadans Partit per la Ciutadania, i no és bó que la crispació faci que a alguns partits ja els hi estigui bé aquest ambient doncs així creixen i recullen més vots.

I sí continuarem observant en els propers dies els esdeveniments que ens depara la política catalana, i no defallim en demanar als nostres polítics aquell valor tan important en educació com és la coherència entre el que es diu i el que es fa.

Propostes educatives de CiU

De cara a les eleccions del proper dia 1 de novembre Convergència i Unió proposa un model educatiu d'interès públic, que és el desplegament en matèria d'educació del nou Estatut. Aquest model educatiu quedarà recollit en la llei catalana d'educació i ha de garantir els drets i llibertats a l'educació, especialment el dret constitucional dels pares a escollir l'escola dels seus fills.

Pretenen que sigui un model innovador, que garanteixi la qualitat de l'ensenyament, on siguin valors claus l'equitat, l'excel·lència, la cohesió social, la garantia de promoció personal i social i el progrés econòmic i cultural de Catalunya, on la cultura de l'esforç i la recuperació de l'autoritat del mestre i dels equips directius hi tinguin un paper fonamental.

En aquest sentit Convergència i Unió diu que farà una aposta per la potenciació de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC's) i el trilingüisme, amb l'aprenentatge de l'anglès com a tercera llengua, a l'ensenyament.

El model educatiu d'interès públic tindrà com un dels seus valors fonamentals el de la coresponsabilització família-escola en l'educació dels fills. Tot posant èmfasi en l'assumpció de responsabilitats mútues i tot assenyalant amb claredat aquells aspectes de l'educació familiar que no es poden delegar.

.- En el capítol llibertat i igualtat proposen el dret a escolli mitjançant aquestes mesures:

. Establir el model educatiu d’interès públic que garanteixi els drets i llibertats a l'educació, especialment el dret a una educació de qualitat i a accedir-hi en condicions d’igualtat, el dret a la formació professional i a la formació permanent de totes les persones i el dret a rebre l’ensenyament en català, el qual s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament.

. Introduint la sol·licitud anticipada, és a dir, les famílies catalanes podran sol·licitar l’escola que triïn per als seus fills des del dia del seu naixement. Això diuen que farà possible conèixer amb anticipació la demanda de cada centre i facilitar una millor atenció.

. Desenvolupar la plena gratuïtat de l’ensenyament de 3 als 16 anys. Fent l’extensió gratuïta i progressiva de la sisena hora a l’educació infantil i primària a l’escola pública i concertada.

.- Dediquen un apartat als límits de l’administració on diuen que els centres de Catalunya podran definir una part del currículum per ajustar el que cal ensenyar a les necessitats i interessos del seu entorn immediat. El 15% del currículum podrà ser determinat per les escoles.

.- Referent a la cultura del sí volen aplicar els acords subscrits en el Pacte Nacional per a l’Educació, tant en allò que fa referència a l’escola pública, com a l’escola concertada.

.- Parlen també de la cultura de l’esforç i per aconseguir-la volen fer el següent:

. Apostar per la cultura de l’esforç i per reafirmar l’autoritat dels mestres en la relació amb l’alumnat, i dels equips directius tot reforçant el seu paper i poder de decisió en la gestió dels centres. Prestigiant la figura del mestre i potenciant el comportament cívic tant a l’aula com al centre.

. Enfortir el compromís dels nois amb la societat fomentant la cultura del civisme i el respecte envers els adults i els companys.

. Augmentar l'èxit escolar en l'educació obligatòria i augmentar fortament el percentatge de persones de 18 a 24 anys d'edat que a Catalunya accedeixin a l'educació postobligatòria, batxillerat i formació professional i ensenyaments de règim especial fins a situar-nos en dues legislatures en el nivell dels països del nostre entorn.

.- Sobre la catalanitat diuen que faran, d’acord amb la societat civil, un itinerari cultural i educatiu català. El currículum competencial català que tingui en compte la promoció i consecució del ple desenvolupament de la persona com a subjecte individual i com a membre de la societat, la integració a la societat les noves generacions, la construcció d’un projecte comú renovat i projectat cap al futur, l’actualització dels continguts curriculars i la transmissió del llegat cultural i científic.

.- Per a situar els alumnes entre els millors proposen que:

. Tots els infants nascuts en el segle XXI faran, de manera progressiva, els seus aprenentatges bàsics mitjançat les TIC. La revolució tecnològica duu a la revolució educativa. Els centres docents disposaran de pissarres electròniques, connexió a internet amb banda ampla, programari i ordinadors suficients per a fer-ho possible.

. Tots els alumnes tindran el seu e-portafoli, on podran deixar i recuperar els seus treballs, posar-los a disposició dels professors i mestres, gaudir de continguts electrònics, que podran complementar, quan no substituir, els llibres de text.

. L’any 2010 hi haurà tres ordinadors per cada dos alumnes i assolint l’objectiu d’un ordinador per alumne l’any 2012.

. Implantar definitivament el model trilingüe, amb l’aprenentatge de l’anglès des de l’educació infantil fins als 16 anys, una assignatura impartida exclusivament en anglès a partir dels 12 anys, i la possibilitat d’aprendre una segona llengua estrangera a partir dels 14 anys; amb un mínim de 120 hores de llengua estrangera a la formació professional; amb la presència de l’anglès susceptible d’impartir-se en la formació contínua, amb una major presència de l’anglès a la universitat, i amb la possibilitat d’establir incentius per a les famílies que incorrin en despeses d’aprenentatge d’un tercer idioma. També es potenciarà l’anglès a la programació televisiva adreçada als infants i adolescents.

. Catalunya destinarà el 6’5% del seu PIB a educació, fet que ha de possibilitar una acceleració del pla de construccions escolars, un nou model d’edifici escolar i la progressiva substitució dels mòduls prefabricats.

. Establir programes de formació del professorat amb atenció específica a la formació inicial de mestres i professors, amb la reforma de la carrera de magisteri, i amb la potenciació de continguts tecnològics i d’idiomes a la formació permanent del professorat adaptada a les diferents etapes de la carrera professional.

. Crear el Programa Directors 21 per a la formació dels directors en exercici, i d’aquells que s’hi vulguin incorporar.

.- Sobre la inclusió social proposen:

. Reduirm la taxa d’abandonament escolar i promoure el dret a conèixer el primer ofici per a tots aquells ciutadans que no continuïn en el sistema educatiu.

. Afavorir la segona oportunitat. Diuen que tot ciutadà de Catalunya tindrà garantits 15 anys escolars de formació gratuïta. Els ciutadans se’n podran beneficiar fins que tinguin 24 anys, amb possibilitat de combinar-s’ho amb la vida laboral.

.- I sobre el concepte d’ascensor social ens diuen que:

. En els diferents sectors de l'activitat econòmica i empresarial, es crearan, d’acord amb les necessitats específiques del mercat laboral de cada moment, unitats de coordinació del coneixement de la demanda i de concreció de l'oferta formativa.

. Indicativament es crearà una quinzena d'aquestes Unitats Integrals de Formació Professional (UNIFOP), que tindran connexió especial amb els centres integrats.

.Es desenvoluparà una política pròpia de beques de caràcter compensatori que permeti la gratuïtat en l’ensenyament obligatori.

. Impuls del programa escoles Shift: Es crearan centres experimentals en entorns escolars d’especial dificultat en els quals, mitjançant un ús intensiu de les tecnologies de la informació i la comunicació, la diversificació curricular i noves propostes d’organització escolar, es procurarà que tots els alumnes assoleixin les competències bàsiques.

Propostes educatives del PSC

Pel Partit Socialista de Catalunya l’espina dorsal de l’educació a Catalunya és el servei públic d’educació i cal que acompleixi la seva funció social garantir la cohesió i el desenvolupament i la igualtat d’oportunitats, que incorpori la diversitat social i cultural de la nostra societat i mantingui el seu caràcter universal, gratuït, laic, democràtic, coeducatiu, científic, integrador i compensador de les desigualtats. En aquest sentit creuen que és imprescindible implicar la societat i la ciutadania en l’educació ètica i ciutadana (el món local, les famílies, el professorat, les escoles finançades amb fons públics, la comunitat educativa i fins i tot els mitjans audiovisuals) que fomenta els valors democràtics i de civisme.

Per als i les socialistes l’educació és una de les banderes distintives i creuen que, en el marc de la societat del benestar i de la igualtat d’oportunitats, cal un sistema educatiu adequat als reptes que ara mateix té plantejats el país, entre d’altres: aprofundir en els valors democràtics i de ciutadania; garantir la qualitat i la permanència en el sistema educatiu.

Així doncs, volen endegar un gran procés que conduiria a implantar un model educatiu basat en la responsabilització i el compromís de tots els agents educatius, fonamentat en la descentralització com a concreció de les polítiques de proximitat, amb el doble objectiu de qualitat i equitat, i finalment amb la inclusió com a principi fonamental i per tant amb un clar impuls cap a l’escola inclusiva..

Així doncs en el seu programa electoral es marquen com a objectius, entre d’altres, els següents:

.- Ampliar i millorar una oferta educativa atractiva i adequada amb hores de classe de més qualitat i més serveis educatius.

.- Promoure l’assumpció de les responsabilitats educatives corresponents entre l’escola, les famílies i els agents socials.

.- Continuar dotant a Catalunya de les places d’escola bressol públiques en col•laboració amb els ajuntaments.

.- Promoure l’excel•lència i combatre el fracàs escolar de manera que millorin els resultats de tots els alumnes en l’ensenyament obligatori i s’incrementin les taxes de continuïtat i d’èxit en l’ensenyament postobligatori.

.- Aconseguir una formació professional més completa i adequada a les necessitats de les persones i del món del treball.

.- Formar persones en els valors del civisme i la ciutadania, la tolerància i el respecte als altres.

.- Impulsar i aprofundir els processos d’innovació educativa necessaris per poder tractar millor la creixent diversitat i per incorporar i aprofitar satisfactòriament els avenços científics i tecnològics, particularment reforçant una presència més real de les TIC en els diferents ensenyaments.

.- Garantir un vertader domini de les llengües estrangeres en tant que són aprenentatges instrumentals imprescindibles per al desenvolupament personal i col•lectiu.

.- Avançar cap a una xarxa integrada de tots els centres sostinguts amb fons públics (servei públic educatiu) per evitar la dualització del sistema educatiu entre un subsistema per als més capacitats i amb més recursos i un subsistema per als menys capacitats i amb menys recursos. Tots els centres sostinguts amb fons públics han d’oferir un servei públic d’educació sense cap discriminació i amb un nivell de qualitat satisfactori.

.- Aconseguir uns centres educatius autònoms i un professorat reconegut socialment i econòmica, per millorar la gestió del servei educatiu.

.- Impulsar la formació permanent del professorat i la reflexió metodològica que permeti incorporar millores en els projectes educatius dels centres i en la pràctica educativa.

.- Fer més pròxima l’administració educativa, a la qual s’atorgarà un protagonisme creixent en els ajuntaments a fi que esdevinguin veritables autoritats educatives locals.

.- Establir les coordinacions necessàries entre el sistema educatiu i l’educació fora de l’escola i la seva articulació en xarxes de coresponsabilitat i col•laboració per tal d’afegir valor a les actuacions educatives individuals.

Aquests objectius el PSC vol aconseguir-los amb les següents mesures:

.- Mesures per millorar l’educació obligatòria i postobligatòria: completar el nombre de centres que oferiran més temps i més serveis, tant escolars com extraescolars; garantir la formació dels alumnes en els elements clau del coneixement; ampliar l’obertura de centres educatius fora de l’horari escolar; impulsar mesures per afavorir l’èxit escolar; completar el procés de connexió a internet de tots els centres educatius; elaborar el curriculum escolar a Catalunya, en el marc de la LOE i de l’estatut de Catalunya de 2006; arribar a la mitjana europea de despesa pública educativa, això és al voltant del 5,6 del PIB.

.- Mesures per compartir les responsabilitats d’educació amb les famílies: establir un sistema de rendició de comptes del centre vers les famílies; incloure en la programació general anual les activitats de formació de mares i pares; estimular l‘associacionisme de pares i mares així com també d’alumnes; incrementar el sistema d’ajuts a les associacions de mares i pares d’alumnes.

.- Mesures per compartir responsabilitats amb els agents socials i per vincular els centres amb el lleure educatiu: estimular les relacions i crear vincles entre els centres educatius i associacions culturals, socials i de lleure; intrdoduir en les programacions generals de centre aquelles activitats vinculades al territori i que desenvolupen els projectes educatius de territori i de ciutat; promoure la coordinació i la cooperació de les associacions i entitats d'educació en el lleure amb la resta d'institucions educatives; promoure polítiques compensatòries a fi de garantir ajuts econòmics per a famílies amb pocs recursos econòmics pel lleure i les activitats extraescolars; ampliar l’horari d’obertura de les escoles amb activitats no lectives; l'adequació dels equipaments escolars d'un territori durant l'horari no escolar.

.- Mesures per fomentar la innovació en l’educació: orientar l’educació per garantir la seva formació integral; incentivar programes que afavoreixin la coeducació; promoure programes que en noves tecnologies, en el foment de la lectura i les llengües estrangeres; generalitzar, en quatre anys, els programes d’innovació educativa a tots els centres; atendre la diversitat de l’alumnat; garantir les plantilles necessàries i adaptades a aquesta nova necessitat de programes i atenció a la diversitat; promoure els centres de recursos pedagògics; reforçar el treball en xarxa del personal docent amb altres agents; consolidar i afavorir les zones escolars rurals de Catalunya; ordenar i innovar l'educació especial; promoure activitats d’art comunitari que puguin desvetllar inquietuds artístiques.

.- Mesures per desplegar el servei públic educatiu i integrar-lo en una xarxa única de centres educatius finançats amb fons públics: desplegar el procés endegat mitjançant el Pacte Nacional per a l’Educació; incloure les noves necessitats d’escolarització de tot l’alumnat, i contemplar en els requisits d’accés als concerts educatius aquestes noves necessitats, per estendre l’experiència dels contractes programa a tots els centres concertats, fent efectiu el principi de gratuïtat en l’etapa obligatòria; desplegar una gestió amb control social i amb rendició de comptes dels acords establerts; incorporar en tots els sistemes de planificació, gestió i de coordinació en els territoris, l’oferta pública escolar i d’activitats educatives, dels centres finançats amb fons públics, com a una oferta única dels servei públic d’educació.

.- Mesures per apropar la gestió autònoma dels centres educatius i el reconeixement social de la funció docent: crear una comissió d’experts que determini quins són els elements normatius i de regulació que es podran traspassar directament als centres educatius; establir un pla de reconeixement de les funcions no estrictament lectives del professorat; reforçar les funcions directives; elaborar un pla de carrera de la funció docent.

.- Mesures per descentralitzar l’administració i la gestió educatives: avançar en el procés de descentralització del departament d’Educació vers els territoris i les seves administracions; adaptar el Departament d’Educació a la nova distribució territorial de Catalunya; incrementar el paper dels Serveis Territorials d’Educació i de relació amb els ajuntaments; desenvolupar la coresponsabilitat dels ajuntaments vers l’educació; establir els governs educatius de territori.

.- Mesures per desenvolupar els ensenyaments artístics, esportius i d’idiomes: adaptar el sistema de formació inicial i continuada del professorat, així com la contractació d’especialistes; afavorir la interrelació de les diverses arts i dels seus ensenyaments i oromoure l’ensenyament d’idiomes; afavorir l’autonomia en la gestió; formar, seleccionar i homologar el professorat; implementar les inversions i els programes previstos conjuntament amb els ajuntaments; promoure polítiques públiques que garanteixin l’existència d’una autoritat en referència als ensenyaments artístics format pels diversos departaments competents de la Generalitat i una àmplia representació del sector artístic, cultural i esportiu.

.- Mesures per assegurar la transició entre l’escola i el treball: dissenyar un sistema d’orientació al món del treball; donar prioritat a l’orientació personal, acadèmica i professional en els centres de secundària tot establint connexions entre els centres de secundària i els serveis locals d’inserció professional.

.- Mesures per a la integració dels tres subsistemes de formació professional: crear més centres de formació professional que ofereixin formació reglada, ocupacional i contínua; fomentar la cooperació amb les empreses de formació no reglada; establir un sistema d’articulació i convalidació dels mòduls de formació ocupacional i els reglats; organitzar la formació permanent de manera que permeti enllaçar la formació reglada i l’ocupacional amb la contínua.

.- Mesures per a la integració local del sistema de formació professional: crear organismes territorials que coordinin l’oferta de formació professional en el marc del seu territori; connectar en xarxa els centres que formen el sistema.

.- Mesures per a un sistema formatiu obert a la innovació: crear una unitat d’innovació, amb terminals en els centres, per promoure la innovació; dotar els centres de formació professional d’una unitat d’innovació i transferència de tecnologia connectada als centres educatius i als grans centres d’innovació tecnològica i lligada a les necessitats de l’entorn productiu; capacitar els centres per poder establir contractes amb empreses per impartir formació a les seves instal•lacions.

.- Mesures per a la planificació i gestió del sistema: definir una política conjunta de formació entre tots els ens implicats.

.- Mesures en l’àmbit del reciclatge professional i la formació continuada: promoure mecanismes que integrin i coordinin territorialment la formació.

.- Mesures per adequar el nivell formatiu de les persones nouvingudes: atendre la doble necessitat d’integració social i d’adequació del nivell formatiu de l’important contingent d’immigrants a les necessitats del nostre sistema productiu.

Propostes educatives d'ERC

Esquerra Republicana de Catalunya en el seu programa per a les eleccions al Parlament de Catalunya diu que la consolidació d’un sistema educatiu català de qualitat i per a tots els ciutadans necessita, com a condició prèvia, un ampli acord social sobre l’educació, els seus objectius i les seves finalitats. Sense aquest gran acord no és possible avançar vers un Servei Educatiu Públic que faci de l’escola pública l’eix que vertebri el sistema i que tingui el concurs dels centres concertats, en un marc de plena igualtat de drets i deures.

Per a ERC el Pacte Nacional per a l’Educació representa, en primer lloc, un compromís de la comunitat educativa, del govern i de la societat per millorar la qualitat de l’educació, un compromís històric per donar més estabilitat al sistema educatiu. En segon lloc, és un punt final a la confrontació entre dos models educatius antagònics i un punt de partida per construir entre tots un servei educatiu català de qualitat doncs es reconeix la importància de disposar d’una xarxa de centres de titularitat pública de qualitat, ben dotats i amb equips professionals compromesos i capacitats, com a eix vertebrador del sistema, i alhora una xarxa de centres concertats de qualitat, respectant la singularitat de cadascun, en igualtat de drets i deures, i tots igualment compromesos a fer front als reptes socials i educatius del país. En definitiva, Catalunya ha de tenir un sistema educatiu plural, que incentivi la innovació i els projectes educatius de cada centre, que fomenti la llibertat de les famílies sense cap discriminació per raons econòmiques, culturals, religioses, de sexe, de procedència o qualsevol altra, en el marc del Servei Públic Educatiu de Catalunya.

Amb aquesta finalitat es comprometen a garantir una correcta aplicació dels acords establerts en el Pacte Nacional per a l’Educació i a establir un marc jurídic que consolidi el aquest model educatiu, que en millori la qualitat i que doni estabilitat i confiança al sistema.

Algunes de les propostes d’ERC són:

– Desplegar els acords signats en el Pacte Nacional per a l’Educació, que inclou en tot cas: garantir la gratuïtat efectiva de l’educació bàsica a les famílies en els processos d’admissió d’alumnat a través del Servei Públic Educatiu i millorar la gestió dels centres educatius, dotant-los de més autonomia i recursos partint de projectes reconeguts i periòdicament avaluats.

– Elaborar la Llei d’educació de Catalunya, que haurà d’incorporar els acords principals del Pacte Nacional per a l’Educació i garantir els drets educatius establerts en el nou Estatut.

– Impulsar la millora general dels centres públics com a eix vertebrador del sistema educatiu per millorar una oferta de qualitat que sigui atractiva per a totes les famílies, a l’hora de triar centre educatiu per a llurs fills i filles.

– Igualar els horaris, les jornades i els calendaris dels centres finançats amb fons públics.

– Assegurar una bona aplicació de la sisena hora en l’educació primària pública.

– Garantir la gratuïtat de tots els centres privats concertats que presten el Servei Públic Educatiu en un màxim de sis cursos tot fixant uns requisits clars per a la concertació educativa, en el marc de les competències educatives de la Generalitat i mitjançant un nou decret sobre concerts educatius.

– Garantir l’oferta de places de titularitat pública en nuclis de població de nova creació.

– Assegurar la suficiència dels mòduls econòmics dels concerts educatius per garantir la gratuïtat dels ensenyaments bàsics dels centres concertats i la igualtat d’oportunitats.

– Garantir la gratuïtat a les famílies i una escolarització equilibrada de tot l’alumnat mitjançant contractes programa amb els centres concertats.

– Equiparar els recursos, els serveis educatius, la planificació, el control i l’avaluació entre els centres que formin part del Servei Públic Educatiu.

– Fomentar la participació de la comunitat educativa dels centres privats concertats.

– Facilitar la integració a la xarxa de centres de titularitat pública d’aquells centres privats concertats que lliurement ho sol·licitin, en les condicions que s’estableixin.

– Igualar progressivament les condicions laborals del professorat amb pagament delegat amb les condicions del dels centres públics.

– Incorporar un representant municipal als consells escolars dels centres concertats.

– Regular i potenciar les oficines municipals d’escolarització.

Pel que fa a la innovació educativa i la qualitat del sistema: crear grups de recerca i innovació en què participin professorat del Departament d’Educació i del d’Universitats.

Impulsar el català i l’aprenentatge de les llengües tot potenciant la immersió en català d’una manera extensiva i sistemàtica amb l’actualització de les metodologies d’immersió a l’educació primària i impulsant l’aprenentatge d’una segona llengua estrangera als centres de secundària.

Referent a la coeducació, impulsarem el llenguatge no sexista ni androcèntric aplicat a l’àmbit educatiu.

De l’educació especial diu que s’ha d’avançar cap a una escola inclusiva tot creant més unitats de suport a l’educació especial (USEE).

Sobre l’escolarització de l’alumnat nouvingut dissenyar un pla per la llengua, la interculturalitat i la cohesió social tot estenent les aules d’acollida a tots el centres que en necessitin.

Sobre la laïcitat i l’ensenyament de continguts de cultura religiosa, oferir continguts de cultura religiosa en les etapes d’educació obligatòria a tot l’alumnat.

Les propostes encaminades al suport als centres educatius busquen l’actualització i millora de les infraestructures educatives públiques, l’autonomia dels centres i la coresponsabilització i la cogestió educativa amb els municipis.

Sobre el reconeixement del professorat proposa ERC la revaloració qualitativa de la tasca docent del professorat i pel que fa al suport a les famílies obrir els centres educatius des de l’1 de setembre fins al 30 de juny.

Propostes educatives del PP

El projecte educatiu del Partit Popular per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya conjuga tres aspectes fonamentals:

.- Millorar la qualitat del sistema educatiu amb un conjunt de mesures que permeti formar joves preparats, educats en valors i cultes en coneixements, per acarar els nous reptes del futur, en igualtat de condicions amb els joves del nostre entom europeu.

.- Crear una xarxa d'infrastructures escolars adequada a les necessitats dels alumnes, amb els recursos humans i tecnològics necessaris, d'acord amb la demanda existent.

.- Incrementar les dotacions pressupostàries que permetin fer realitat tots aquests objectius i estar a l'altura del nou espai europeu d'educació.

El Partit Popular defensa el dret dels pares a escollir l'educació que volen per als seus fills i a triar els valors que inspiren i donen coherència al conjunt de l'acció educativa, i a posar-lo en pràctica a través de l'elecció d'un centre educatiu, tant en l'educació infantil, com a primària o a la secundària, ja sigui en centres públics o concertats.

També creuen que cal millorar el nivell mitjà dels coneixements dels alumnes per augmentar i millorar el rendiment escolar, amb oportunitats per a tots que permetin assolir l'excel·lència.

Els centres públics i privats són institucions educatives complementàries, que contribueixen a prestar un servei que fa possible el dret de tothom a l'educació, en un marc de llibertat d'ensenyament i que fan possible el dret dels pares a escollir el tipus d'educació que volen per als seus fills. Per això volen canviar el sistema de finançament de les escoles, tot introduint un contracte programa que permeti assegurar el finançament de les escoles per un període mínim de tres anys, i adaptant-lo al nombre d'alumnes, els resultats acadèmics, els objectius assolits, les millores educatives aconseguides i l'augment de la matriculació.

Per tot això les propostes del Partit Popular en el tema educatiu queden exposades, bàsicament, com continua:

1. Ensenyament de qualitat.

.- Instaurar el xec escolar per tal que els pares puguin triar el centre on volen que estudiïn els seus fills.

.- Reforçar la carrera docent i facilitar millores per a la seva promoció professional a tots els professors, que inclogui l'acompliment de funcions de responsabilitat en el govern dels centres docents, d'acord amb els seus mèrits i la seva capacitat, i enfortir l'autoritat del mestre.

.- Estabilitzar les plantilles del professorat.

.- Aprovar l'estatut català del personal inspector d'educació de la Generalitat que, entre altres mesures, haurà de garantir la igualtat retributiva de tot el personal que presta aquests serveis.

.- Reduir la ràtio a 15 alumnes per aula en els casos concrets en què calgui atenció especial.

.- Reforçar l'estudi del castellà, i augmentar les classes en castellà dels ensenyaments ordinaris, a partir de secundària.

.- Introduir l'estudi de l'anglès des dels primers cursos de primària i incrementar el nombre d'hores de formació d'anglès als cursos educatius en què s'imparteix actualment.

.- Implementar un pla de xoc específic de lluita contra el fracàs escolar tant a l'ensenyament primari com al secundari.

.- Implementar un pla de xoc específic, amb un acord previ amb el professorat i els centres educatius, per tal d'abordar la pèssima avaluació de la qualitat del nostre sistema educatiu. Doncs aquesta situació no és sostenible car la competitivitat del país depén de la formació del capital humà.

2. La formació professional eficaç.

.- Prestigiar la formació professional per convertir-la en una autèntica alternativa real per als joves.

Propostes educatives d'ICV-EUiA

La proposta educativa d’Iniciativa per Catalunya Els Verds – Esquerra Unida i Alternativa es basa en els principis de:

.- la formació dels ciutadans actius,

.- el desenvolupament personal i social,

.- la cohesió social,

.- el respecte a la diversitat individual, cultural i social,

.- i l’equitat.

El servei educatiu és tot d’interès públic, al marge de la seva titularitat, i d’abast universal. El fet de coexistir en el nostre sistema educatiu una xarxa de centres de titularitat pública amb un nombre significatiu de centres privats concertats amb l’Administració educativa, obliga a definir uns principis generals comuns per superar la dualitat i les desigualtats en l’educació.

El canvi en educació s’ha de fonamentar en tres eixos bàsics:

.- Qualitat: mitjançant l’increment de la despesa fins a assumir per al 2010 el mateix nivell de la Unió Europea i la reduicció de les ràtios d’alumnat/aula i d’alumnat/docent per atendre millor la diversitat de necessitats educatives.

.- Equitat: expressada en la gratuïtat real de l’ensenyament bàsic 3-16 anys, incloent-hi el material escolar i els llibres de text, assegurant que les activitats complementàries no siguin un element d’exclusió i/o discriminació. Revisar els concerts. Proposant que solament aquells centres de titularitat privada que garanteixin un servei educatiu públic, gratuït, i de lliure accés a través de les oficines municipals d’educació, tinguin concert educatiu a través dels contractes programes. Els concerts garantiran l’homologació del professorat als de la xarxa pública. També exigirà els mateixos controls de qualitat en el servei a la ciutadania. I desenvolupar polítiques educatives que garanteixin gràcies al nou marc generat per l’Estatut del 2006, la laïcitat de l’escola pública.

.- Coresponsabilitat: Donant als consells escolars, més competències i capacitat de decisió i de participació en la gestió compartida per tota la comunitat educativa. Impulsant les Zones Escolars per treballar conjuntament les administracions educatives i l’Administració local, “l’escola i el fora escola”. Potenciar a través de mesures laborals de conciliació la coresponsabilització dels pares i de les mares en l’educació dels seus fills i el compromís amb l’escola. Un altre element fonamental en la proposta educativa d’ICV-EUiA és la coeducació.

ICV-EUiA considera important desenvolupar en la propera legislatura 2006-2010 les propostes següents:

1. La xarxa publica, eix vertebrador del servei públic educatiu. ICV-EUiA concep i afirma que l’escola pública és i ha de ser l’eix vertebrador del Servei Públic Educatiu Català i motor de garantia de la seva funció social. Cal garantir el seu caràcter universal, públic, gratuït, laic, democràtic, coeducatiu, científic, integrador i compensador de les desigualtats.

Ampliar i millorar la xarxa de centres públics, com a eix vertebrador de tot el sistema educatiu que arribi a tot el territori, no només allà on no hi ha suficient oferta privada concertada.

Garantir el dret a l’educació i a la igualtat d’oportunitats potenciant i extenent a tot el territori les Oficines Municipals d’Escolarització (OME) ampliant-ne les funcions, els recursos i les competències, per garantir la matrícula única de tots els ensenyaments obligatoris, l’admissió, la baremació i la distribució d’alumnes que eviti la concentració d’alumnes nouvinguts i/o amb necessitats educatives especials en determinats centres.

Cal assolir la completa gratuïtat en els nivells obligatoris progressivament: llibres de text i material escolar, etc.

Garantir l’aconfessionalitat de l’escola. Denunciar els acords entre l’Estat espanyol i el Vaticà i el conveni amb l’Arquebisbat, contraris als principis d’un Estat aconfessional, perquè l’educació religiosa ha d’estar a les famílies i als centres religiosos.

Una educació mixta obligatòria als centres educatius sostinguts amb fons públics que sigui el punt de partida necessari per a una escola coeducativa.

Revisar i racionalitzar la política de concerts.

Els punts de partida haurien de ser: congelar els concerts actuals i obrir un procés de racionalització que separi “el gra de la palla” tot consensuant unes noves regles de joc amb les quals els centres sostinguts amb fons públics tinguin clara quina és la seva funció, tot fent una aliança entre el sector públic i una part del privat concertat per tal d’assolir la gratuïtat, revalorant el mòdul i acabant amb les quotes segregadores i altres desigualtats insostenibles. Segurament s’hauran de retirar alguns concerts i augmentar la quantia de la resta.

Continuar augmentant la despesa en educació.

2. La planificació de l’oferta educativa.

La planificació és la millor alternativa (per no dir l’única) a les “regles del mercat” que augmenten sempre i, sobretot, a llarg termini els desequilibris i els col·lectius exclosos.

Ampliació del dret a l’educació:

Escoles infantils o llars d’infants: assolir una cobertura molt àmplia, encara que no necessàriament universal i establir una única xarxa d’escoles bressol que incorpori les del Departament d’Educació i les de titularitat municipal, traspassant les del Departament als ajuntaments per homogeneïtzar la xarxa.

Ensenyaments obligatoris (educació primària i secundària): cal una dedicació especial a l’educació secundària obligatòria per aconseguir una secundària oberta i flexible perquè tothom pugui estudiar amb garanties d’èxit escolar, entès aquest no només com a èxit acadèmic, sinó també i sobretot com a èxit social i personal de cada jove.

L’educació especial: el sistema educatiu ha d’aconseguir una escola plenament inclusiva, que, per actitud i formació dels seus elements, aculli la diversitat, les particularitats o l’excepcionalitat dels seus alumnes.

Formació professional: planificació del sistema educatiu partint dels tres sistemes implicats i tenint en compte els objectius estratègics de país. Si l’objectiu és doblar la qualificació de nivells mitjans a Catalunya, cal planificar en el territori centres integrats d’FP i prioritzar les polítiques d’orientació cap a l’FP. Al mateix temps, s’han de potenciar els cursos pont, l’acreditació de competències i les vies d’accés de cicles formatius (CCFF) de grau superior al grau universitari (convalidacions de crèdits professionalitzadors i accés amb prioritat sobre les PPAU). Amb una prioritat social i finançament adequat per als Programes de Qualificació Inicial. Cal recollir el conjunt d’experiències positives de programes com els PTT, les Escoles Taller, les Cases d’Oficis, etc.

Educació permanent instrumental i bàsica per al món laboral, per al lleure i la cultura: reduir en un període de 10 anys un 20% el percentatge de persones adultes que estan per sota de la titulació mínima. Per assolir aquest objectiu cal preveure places anuals de formació instrumental i bàsica per a un 3,2% de la població adulta.

3. Qualitat de l’Educació: mitjançant la renovació pedagògica, treball en equip i acció tutorial, desenvolupant la relació dels centres amb l’entorn i promovent altres serveis complementaris com el reconèixer el caràcter educatiu que tenen els espais de menjador, d’esbarjo i d’acollida en els centres docents vetllant per la qualificació dels professionals que s’hi dediquen i facilitant la compensació de les possibles desigualtats en l’accés. Tot potenciar una bona oferta d’activitats extraescolars, organitzada per les AMPA, les organitzacions de voluntariat i les entitats de lleure, coordinades amb les comunitats educatives de cada centre i del barri i finançades i coordinades en col·laboració amb l’Administració local.

En aquest sentit s’han de promoure nous serveis de suport a la docència: personal d’Administració alscentres d’educació primària, manteniment informàtic, auxiliar de biblioteca, etc.

4. Participació i coresponsabilització de nous sectors: implicant la societat, tota la ciutadania, per desenvolupar plenament un model d’educació inclusiva i impulsant mesures per tal d’implicar el professorat en el procés de canvi i de millora de l’educació.

5. Els reptes de l’educació al nou segle necessiten administracions educatives eficients: facilitar la descentralització, promovent les zones educatives, i l’autonomia de centre.

Eleccions al Parlament de Catalunya

El proper dia 1 de novembre hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya, s’ha iniciat tot just fa poques hores la campanya electoral i tots han començat la “venda” del seu producte per tal de captar el seu vot. És intenció d’aquest blog oferir les propostes educatives que els diferents partits polítics han escrit en els seus programes electorals. El blog del Pedagog farà un resum dels trets més importants de cada programa polític, el millor sempre és llegir-se tot el programa, però si no és possible la intenció és que qui vulgui pugui fer una ullada ràpida als resums que anirem oferint avui i en dies posteriors. Abans de començar amb les propostes d’Iniciativa per Catalunya Els Verds – Esquerra Unida i Alternativa, El blog del Pedagog vol agraïr, a la majoria dels partits polítics, el fet d’haver-li proporcionat els seus programes electorals.